una petita anècdota

«Com que això tindrà importància més endavant en aquest text que no pretén ser, Déu me'n guardi, un llibre, llegible o no, voldria incloure aquí una petita anècdota, es tracta del primer cop que vaig entrar a la biblioteca —on, d'altra banda, no hi vaig escalfar gaires cadires, perquè no estava acostumat a llegir a taula, sinó al llit (moble que, juntament amb el llibre mateix, era part integrant del meu equipament de lectura)—, i em va assaltar un pensament que no vaig saber defugir. Al centre de la sala hi havia els fitxers, uns armaris massissos del segle passat, plens de calaixets amb etiquetes escrites a mà, amb una cal·ligrafia antiquada. Em vaig agenollar al davant d'un d'ells cercant la lletra V, que era a baix de tot, a la primera filera de calaixos, vaig estirar el calaix i, com unes barbes de balena, van aparèixer cents de fitxes esgrogueïdes i escrites a màquina, amb el nom, l'autor i altres dades del llibre, una quantitat infinita de dades absolutament mancades d'interès. Cap al fons del calaix hi vaig trobar el nom que buscava: Voynich. Mai no havia sabut exactament com s'escrivia, però, ves per on, l'havia trobat.

Aquest nom em sonava d'ençà que, a sisè, per primera vegada em vaig fer un tip de plorar llegint un llibre. La mare em va sentir i va venir corrents a la meva habitació, amb la seva olor d'estofat i la bata esparracada. Va mirar de calmar-me i consolar-me, pensant que tenia mal de panxa o de queixal. Li va costar molt d'entendre que plorava a causa del llibre atrotinat que hi havia tirat a la catifa, un llibre sense tapes ni les cinc primeres pàgines, si fa no fa. Molts dels llibres que teníem a casa estaven en el mateix estat, com aquell sobre Thomas Alva Edison, o aquell altre sobre els polinesis, Del pol Nord al pol Sud. Només estaven sencers i sense llegir (és com si els tingués ara mateix davant dels ulls) Batalla a Mart, de Galina Nikolaeva, i Així es temperava l'acer, de Nikolai Ostrovski. Entre sanglot i sanglot d'aquella ploradissa desconsolada li vaig poder dir a la mare alguna cosa sobre un revolucionari, un monsenyor, una noia, una història tan embolicada que ni l'havia arribat a entendre com Déu mana (perquè, a més, l'havia començat per la meitat), però que m'havia provocat una sotragada terrible. No sabia com es devia dir el llibre i, d'altra banda, en aquella època els noms dels autors m'interessaven ben poc. Cap al vespre va arribar el pare, i després d'haver deixat, com sempre, el maletí damunt la taula (jo acostumava a agafar-li el Sport i el Scânteia  per llegir les cròniques d'esport), em va trobar amb els ulls encesos, pensant encara en aquella escena d'un jove revolucionari que descobreix que el seu pare és, precisament, el detestable Monsenyor! «Quin llibre és aquest, estimat?», havia preguntat la mare a taula, i el pare, que no portava més que la samarreta interior i els calçotets, com feia sempre per estar per casa, va dir, amb la boca plena, alguna cosa que s'assemblava a «voinic» i, després, va afegir: «el Tàvec». Sí, certament aquell jove era conegut, allà a Itàlia, amb el nom d'el Tàvec, però jo ni tan sols sabia què significava aquesta paraula. «Un borinot d'aquells grans i grisos, amb els ulls desorbitats», em va explicar la mare. Mai no he oblidat el vespre que vaig plorar quatre hores seguides per culpa d'un llibre, però no havia tornat a tenir mai més ocasió d'informar-me sobre aquell llibre ni sobre l'autor. La primera sorpresa va ser que l'autor era, de fet, una autora, quan vaig veure el seu nom transcrit a la fitxa, Ethel Lilian Voynich, al costat de l'any d'aparició d'El tàvec (The Gadfly): 1909. Vaig tenir una lleu sensació de triomf, havia desentrellat una incògnita que havia durat prop de deu anys, però, en comptes d'això, la meva frustració s'hauria hagut de fer més profunda. Aleshores no sabia que el nom que havia buscat al fitxer — i que havia provocat aquelles llàgrimes desconsolades que serien una mena de premonició—  estava lligat amb dues de les direccions més importants de les meves recerques, perquè la frustració de no esdevenir escriptor em va mostrar, paradoxalment, i espero que això no sigui una altra il·lusió, el camí cap al sentit vertader de la meva vida. No vaig escriure ficció, però això em va fer descobrir l'autèntica vocació: la de cercar en la realitat, en la realitat de la lucidesa, del somni, dels records, de l'al·lucinació i qualsevulla altra realitat. Per més por i més horror que em provoqui, la meva recerca em satisfà plenament, té molt a veure amb les arts menyspreades i desqualificades de l'ensinistrament de puces o de la prestidigitació...»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 38-40.