bertrana segons calders

PERE CALDERS

Prudenci Bertrana dins la novel·la contemporània

Serra d'or

Agost 1968

Una de les maneres de jutjar la importància d'un escriptor és la seva capacitat de despertar o de confirmar vocacions joves. En aquest sentit, tinc la sort (abans era costum de posar un ai las! a continuació de la frase) de poder servir de testimoni directe: en Prudenci Bertrana fou un dels autors que m'incitaren a escriure. No ho dic pas com a cosa digna de celebració però a mi em desperta molts records. La lectura de Proses bàrbares i d'El meu amic Pellini i altres contes em va fer un gran efecte. A disset anys, Josafat m'ocasionà una torbació de moltes facetes. Jo! (memòries d'un metge filòsof) va impressionar-me fortament; amb un grup de companys de Llotja acabàvem d'assistir a un cicle de conferències a càrrec del doctor Diego Ruiz. Gairebé simultàniament amb un dels escàndols provocats pel llibre, que ens tenia interessadíssims, entràvem en contacte amb la figura contorbadora del protagonista. La literatura i la vida se'ns presentaven alhora i nosaltres teníem moltes possibilitats d'admiració.

Després, les relectures, amb el to crític que acostumen a prendre a mesura que una persona es fa gran, m'han reservat sorpreses. Ara em sembla mentida que en el mateix any, 1906, en Bertrana pogués escriure un llibre poc convincent com Crisàlides i un d'important com és Josafat.

L'hereu, que acabava de guanyar el premi Crexells de l'any 1931, va agradar-me, no dubtava gens que era un llibre excel·lent. L'he rellegit fa pocs mesos i hi he trobat la barreja d'ingenuïtat i de força que em semblava increïble en comparar Crisàlides amb Josafat. No sé què hi ha d'autobiogràfic i d'imaginari en cada part de l'obra, però m'atreviria —a vegades un hom s'arrisca sense encomanar-se a ningú— a assenyalar la veritat i la ficció de cada pàgina. Em sembla que en Bertrana era un mal inventor i un extraordinari observador. L'estada de l'Innocenci Aspriu a Barcelona i els seus amors amb la noia que hi conviu tendeixen a l'estil fulletonesc i sentimental. En canvi, les pàgines del retorn a la masia, les escenes camperoles i, sobretot, la descripció de les caceres, trobo que tenen una plena validesa.

Les Proses bàrbares i El meu amic Pellini i altres contes proporcionaran, crec jo, material permanent a les antologies de la narrativa catalana. Em consta —perquè n'he fet la prova— que Jo! encara impressiona la joventut, i fins i tot la iconoclasta com cal i amb un afuat esperit de censura. Les altres obre no tant, o sense unanimitat. Poc o molt, això es deu poder dir de qualsevol gran escriptor.

En resum: tinc el convenciment que la importància d'en Prudenci Bertrana dins la nostra narrativa és un valor històric, que fa de mal limitar a una pregunta que es refereix, només a l'època contemporània.