MARÇAL BOROTAU
Nosaltres en la nit
Sonograma
29|3|2017
Afortunadament, la tendresa humana no té caducitat. I és a les nostres mans sostenir-la, preservar-la i compartir-la arreu i al llarg de les nostres vides.
Quan li van diagnosticar un càncer, Kent Haruf (1943-2014) va escriure Nosaltres en la nit, un llibre ple, ple de tendresa. Va ser, inevitablement, la seva darrera novel·la.Si bé es pot considerar una novel·la d’amor, nosaltres la contemplem com una novel·la rica de sentiments i d’afectes. El llenguatge que utilitza Haruf és senzill, transparent, a vegades lluminós i, per sobre de tot, sense pretensions.
Un bon dia, un capvespre per ser exactes, l’Addie Moore va a saludar el seu veí Louis Waters, un vidu, i amb la naturalitat que la caracteritza –com anirem descobrint al llarg de la novel·la– li diu: «Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi. (…) No, sexe no. No és això el que et demano. Em sembla que ja fa temps que vaig deixar de tenir cap desig sexual. Parlo de passar la nit.»En Louis Waters, home de poques paraules, li respon: «Deixa-m’ho rumiar.» L’endemà, en Louis, després de passar per cal barber, li truca per dir-li: «M’agradaria venir aquesta nit, si et sembla bé.»
A partir d’aquest moment, comença aquesta aventura entre dues bones persones setantines amb un passat més o menys tèrbol, amb més o menys encerts, del qual no són gaire capaços de parlar obertament. I, certament, la intimitat crea noves complicitats, quasi totes transgressores, perquè la societat encara no està preparada per acceptar la llarga vida afectiva de l’ésser humà. De fet, dura fins que et mors. Ho volem remarcar, perquè l’afecte, la joia de viure, la simplicitat (no el simplisme) dels sentiments, i la sinceritat –no parlem de la satisfacció sexual, no, que sí que està present en moltíssimes novel·les– pràcticament han desaparegut de la ficció.
L’Addie i en Louis es fan conscients que l’època de canvis i d’emocions encara no s’ha acabat. I cerquen serenament, en les càlides nits, una felicitat efímera.
Al capdavall, tot és tan senzill com diu en Louis: «Només vull dur una vida simple i parar atenció al que passa cada dia.»
Tot passa a Holt, un petit poble imaginari de Colorado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada