va de vells

«T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar».

Jn 21,18

GUSTAU NERÍN
Nosaltres en la nit: vellesa àvida d'amor
Elnacional.cat
25|4|2017

El nord-americà Kent Haruf va escriure aquest llibre quan tenia 71 anys. Havia treballat en molts camps: en una granja de pollastres, en la construcció, als Peace Corps a Turquia, en una biblioteca, en un hospital... Però finalment va anar-se decantant per l'ensenyament i per l'escriptura i va aconseguir diversos premis. El febrer de 2014 se li va diagnosticar un càncer terminal. I va decidir escriure la seva darrera novel·la, Nosaltres en la nit (Angle Editorial), un text sobre la vellesa. Al novembre d'aquell any, després de lliurar les darrers proves a l'editorial, Haruf va morir. Aquest és el seu testament literari, però també vital, un llibre escrit des del fons del cor, sobre els problemes de la tercera edat. 

L'amor

Quan es parla de la vellesa, sovint es fa referència als problemes de salut, obvis. Però no és tan freqüent que es faci referència als problemes de solitud, inherents a l'estructura de la nostra societat, basada en la independència individual. Sovint els vells, fràgils, no poden viure sols i han d'enfrontar-se al problema de la manca de companyia. Cada cop vivim més anys, i cada cop hi ha més gent que es passa molts anys, dècades fins i tot, sola. I aquesta gent a vegades vol amor. O sexe. I normalment la societat els exclou de tota possibilitat d'establir noves relacions. Ni tan sols sembla tolerable que sentin aquesta necessitat. I fins i tot hi ha qui creu repugnant que algú, a certa edat, decideixi refer la seva vida o passar una bona estona en companyia.

Sotmesos a vigilància

Però el problema més greu que apunta Haruf és la infantilització a la que es sotmet a la gent gran. Homes i dones sensats, amb les seves capacitats mentals absolutament intactes, que han tingut un comportament immaculat durant anys, són considerats incapaços de prendre decisions, fins i tot en coses que només els afecten a ells. Els seus descendents es creuen autoritzats a tutelar-los i fins i tot a decidir sobre l'ús dels seus diners, que consideren que els pertoquen per "herència". I el que és més pervers, la família acaba fent xantatge als avis, que se senten sols, amenaçant-los amb deixar-los sols si no obeeixen els seus dictats. La família, per a molts avis, és un darrer refugi, però alhora és una presó.

Potent

La vellesa és un tema incòmode, en una societat on la joventut es presenta com a model, i on s'intenta negar l'evidència de la decrepitud. Cada cop hi ha més gent gran, però hi ha ben poques novel·les i pel·lícules sobre la vellesa; com si la joventut acabés amb la mort. Haruf, moribund, va afrontar-se un tema que només es pot treballar des de la valentia, perquè qualsevol, demà, pot ser un vell incomprès. I Haruf va ser capaç de tractar el tema amb tendresa, però sense gens de sentimentalisme. Nosaltres en la nit és una obra colpidora, que a través d'una història molt simple, que pot estar passant avui mateix a casa d'un veí, ens remet als temors més amagats de l'ésser humà modern.

________________
P.S.: Vet aquí una novetat editorial. Crec que ve a tomb.

«Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies, ni avis, ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.

Una variada galeria de personatges apareix en aquests contes on passa de tot: desfilades de moda al geriàtric, flirtejos al ball del casal d’avis, nostàlgies persistents o revolucions sexuals dels qui s’han quedat vidus. El pare pidola el cotxe al fill, la mare demana un cavall a la filla, les inhibicions cauen i el present es torna surrealista, tant si vius sol com si els fills i néts et cuiden, et vigilen, t’aguanten.

Després de Monzó i Pàmies, Antònia Carré-Pons aborda la vellesa des de la pura ficció, a estones amb humor negre, sempre amb una tranquil·litat als antípodes del sentimentalisme.» Del blog del Club editor.