la crida salvatge

«En literatura només ens atrau allò salvatge. L'avorriment no és altra cosa que un sinònim de domesticació. És el pensament lliure, no civilitzat i salvatge, de Hamlet i de la Ilíada, de les sagrades escriptures i les mitologies que no aprenem a les escoles, el que ens agrada. Així com l'ànec salvatge és més lleuger i bonic que el domesticat, també ho és el pensament salvatge: l'ànec collverd, el que entre les gotes de rosada aixeca el vol per sobre dels aiguamolls. Un llibre bo de veritat és una cosa tan natural i tan inesperadament i incomprensiblement justa i perfecta com una flor salvatge descoberta a les planures de l'Oest o a les jungles de l'Est. El geni és una llum que fa visible la foscor, com la llum del llamp, que potser esberlarà el temple del coneixement, i no un llumí encès al cor de la humanitat, que empal·lideix davant la llum del dia...»

Henry David Thoreau. Caminar. Traducció de Marina Espasa. Angle, 2017. P. 73.