les cases i els llibres

LLUCIA RAMIS
Les cases i els llibres
La Vanguardia
25|2|2018

Era la tia rica. Els horabaixes que la visitàvem, ens donava caramels d’anís. A l’entrada tenia l’estàtua d’un llebrer de porcellana, de mida real. També tenia les parets folrades de llibres. Però si intentaves treure’n algun de la prestatgeria, descobries que només hi havia els lloms. Era un decorat. Els llibres vestien. Ella deia: “Preferesc que em digueu que m’estimau encara que sigui mentida, que no em digueu res”.

Quan cerques pis, les fotos te’ls solen mostrar amb una il·luminació saturada i una decoració falsa i minimalista d’agència immobiliària; posen flors a la taula del menjador. També són habituals els que ni tan sols han recollit els plats bruts de la cuina, ja sigui per mandra o per demostrar que allà hi ha vida (potser massa). Els meus preferits són aquells que deixen al descobert el gust recarregat dels inquilins: pesades aranyes al sostre, cortines de roses marcides, sofàs selvàtics amb tapets de ganxet i mil milions de fotos al moble de la tele.

Es podria fer una exposició de totes aquelles intimitats esbombades a portals com Idealista, Fotocasa o Habitaclia. De moment, el top és una habitació que m’he posat com a fons de pantalla, on els estampats de la paret i el cobertor d’un llit de conglomerat, amb un sintonitzador de ràdio al capçal, batallen sota un crucifix kitsch de ferro colat, un telèfon vermell i sis d’aquells despertadors que regalaven els bancs, tots diferents.

Tant si són curoses composicions d’estil nòrdic o al·lucinants quadres costumistes dels setanta, als pisos dels anuncis gairebé mai no hi ha llibres. La qual cosa complica la ja difícil tasca d’imaginar on ficaries els teus, sobretot quan aquesta decisió vendrà determinada per si hi cabran. El pitjor de les mudances sempre són els llibres. Crec que era Borges qui deia que a la seva biblioteca no n’entrava cap sense que abans en sortís un. Llegesc que tsundoku és una paraula japonesa que designa la pràctica de comprarlos i apilar-los. Sabem molt d’una persona a partir dels llibres que té i de com els endreça.

Tenc la teoria que, quan troben el seu lloc, tu també has trobat el teu, i per això tan poca gent vol anar-se’n de casa amb els llibres a sobre. I per això, de fet, les cases amb llibres s’anuncien tan poc. Una altra possibilitat és que a les llars ja no hi hagi llibres. Als webs he arribat a veure paravents i parets empaperades amb la imatge d’una biblioteca; una versió més elaborada que la de la meva tia rica. Els llibres són decoratius, sempre que no ocupin espai. Ni saber. A ella li agradava sentir que el que l’envoltava era real, encara que fos una representació: els lloms a les prestatgeries, el gos de porcellana, l’amor. Ara ja ni tan sols cal guardar les aparences, a qui vols enganyar. Mires l’interior d’aquelles cases per vendre o llogar, i en la majoria dels casos, sents el seu mateix buit.