llegir ulisses

«Llegir l'Ulisses és una de les assignatures pendents de molts lectors i fins i tot professionals de la literatura. En aquesta novel·la, Joyce porta al límit la tècnica del flux de consciència, en voga a principis del segle XX, i que va ser practicada, entre altres autors, per Virginia Woolf a Les ones. És un calvari per als traductors. Ho explica José María Valverde en la seva edició canònica en castellà: hi ha tants jocs de paraules, acudits, referents musicals i teatrals, apunts literaris, repeticions de trossos de frases deixades moltes pàgines enrere i canvis de registre, que la traducció resulta una tasca titànica i probablement impossible. Afirma Valverde que no té sentit anar posant notes a peu de pàgina perquè aquestes acabarien tenint una longitud superior a la de l'obra i n'escapçarien el ritme musical. De fet, hi ha un volum de Weldon Thorton sobre les referències literàries que es fan servir a Ulisses que té més de cinc-centes pàgines. Valverde recomana no intentar entendre'l tot de manera sistemàtica i fins i tot no consultar instruccions, sinó capbussar-se directament en el text. És veritat que la seva lectura és àrdua, perquè si bé en aquella capbussada el corrent de paraules t'arrossega sense saber moltes vegades cap a on et porta, també és cert que Joyce aconsegueix una polifonia de veus i un ritme de llenguatge endimoniat que produeix un efecte de borratxera erudita i alhora divertida. Avui dia encara es discuteix si tot plegat es tracta d'un grandiós jeroglífic literari o d'una broma de dimensions falstaffianes per riure's dels crítics, entossudits a trobar significats darrera de cada ocurrència de Buck Mulligan. Joyce va fer un esquema a manera de mapa secret per als seus amics íntims com si la novel·la contingués un complex sistema interior, però també va jurar diverses vegades que no hi havia una sola frase seriosa en tot el llibre.»

Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017. P. 107.

. . . . . . . . . . . . . . . . .

«El 16 de juny és el Bloomsday, el dia en què James Joyce situa la llarga passejada de Leopold Bloom a la seva novel·la Ulisses. "Proust o Joyce" és una de les grans dicotomies de la civilització, encara més que "Tolstoi o Dostoievski", potser més que "lletres o ciències". No tinc res contra Proust —Déu me'n guard—, però em sento més pròxim a Joyce, ni que sigui perquè és més juganer, perquè escriu amb una alegria salvatge, perquè cada capítol és un petit món embolicat d'una manera diferent. El sentit de l'humor de Joyce, esparracat i sacríleg, dista molt de Proust. "No bec res entre copa i copa", llegim al capítol nou de la segona part: una frase que podria haver subscrit Groucho Marx.

En molts lectors, l'Ulisses desperta una admiració reverencial, que sovint es tradueix en una certa distància. "Ho he intentat tres vegades" és una frase autoindulgent que he sentit en més d'una ocasió. De vegades és un error començar pel començament: al capdavall, Joyce escrivia simultàniament diferents capítols del llibre, i no veig per què els lectors no poden emprendre'l pel mig. Per fer un tast de l'Ulisses, recomano llegir el capítol deu de la segona part. Som al capvespre. Tres noies s'estan a la platja. N'hi ha una, Gertie MacDowell, que és "un exemplar de gentil minyona irlandesa del milloret que es pugui veure". A uns metres, Leopold Bloom —que li dobla l'edat— s'embadaleix contemplant-la. Entre tots dos sorgeix una relació silenciosa, intensa i efímera, tendra i obscena, d'un erotisme naïf. La primera part del capítol descriu els contactes visuals entre els dos personatges, mentre que la segona part ressegueix el flux de consciència desfermat de Bloom: "De vegades els fills surten prou bé. Zero i zero fan un. O un vell ric de setanta anys i una núvia tota ruboritzada. Casar-se al maig per penedir-se'n al desembre. Aquesta humitat és molt desagradable". I no es refereix a cap fenomen meteorològic.»

Vicenç Pagès Jordà. «Bloomsday». A: El llibre de l'any. Labutxaca, 2011. P. 61.