dimecres, 18 d’abril de 2018

feminisme avant la lettre


GEMMA BUSQUETS
Feminisme en floració
El Punt Avui
15|5|2016

La felicitat és una de les emocions més difícils de transmetre. Ho recorda, en la nota de la traductora, Dolors Udina, al final d'Un abril prodigiós d'Elizabeth von Arnim. “I una prova del talent de l'autora és que, en aquest llibre, aconsegueix evocar-la sense caure en el sentimentalisme.” Dolors Udina reivindica una escriptora que, tot i pertànyer a l'època victoriana i, per tant, a una literatura “molt preocupada per la decència i la rectitud” i “poc inclinada a l'humor i la ironia”, és “avançada al seu temps i injustament ignorada”. Elizabeth von Arnim (1866-1941) va escriure una desena de llibres (entre altres, Vera, editat també per Viena el 2013) i va ser una escriptora d'èxit arran de la publicació d'Elizabeth and her German Garden (1898). De caràcter autobiogràfic, el llibre descriu la seva estada en un castell a Pomerània. Si bé la crida al gaudi de la natura i de la llibertat de la dona, exempta d'obligacions i convencions, és una avantsala d'Un abril prodigiós, el castell que es descriu en aquesta última novel·la és a Portofino. L'autora s'hi va retirar després de separar-se d'un segon matrimoni catastròfic. I va ser una de les èpoques més felices de la seva vida. Aquesta alegria, la del sol que s'imposa, de forma deliciosa, és la que es transmet a Un abril prodigiós, que comença una tarda londinenca plujosa quan la senyora Wilkins es fixa en un anunci que cerca “amants de les glicines i la llum del sol” que vulguin llogar un castell medieval a la riba del Mediterrani durant l'abril amb servei inclòs.
És una novel·la primaveral, més enllà del que el títol suggereix, perquè té la capacitat de transformar l'estat d'ànim, també del lector, no només de les protagonistes, les quals fugen d'un Londres xop, una humitat tan ben descrita que traspua les pàgines, però sobretot la grisor d'unes vides que necessiten un canvi. És també un himne al poder transformador del viatge, del prescriptiu canvi d'aires de l'època, i dels efectes que té en l'ànima i consegüentment en l'aparença. Així, la senyora Wilkins, “el tipus de persona que ningú no veu a les festes” amb roba “infestada d'estalvi”, “cara gens atractiva” i “conversa descurada”, és la primera que percep els beneficis de l'escapada, la visionària del grupet format per la senyora Arbuthnot, excessivament devota, la jove Lady Caroline, que ha construït una barrera amb la bellesa i el cinisme, i la intransigent senyora Fisher, la de més edat. L'autora encaterina amb una narrativa aparentment lleugera, però de fina ironia, de frases llargues que fan esperar la conclusió, un punt final que aconsegueix el somriure; un estil que lluny de fer-se carregós contribueix a l'agilitat de la lectura i encomana aquesta positivitat de forma permanent.
Escrit el 1922, hi floreix un feminisme latent, que troba el seu estat de gràcia entre les glicines del castell italià. Sota aquesta lectura amena i amable, d'exuberància floral, s'hi escola la reivindicació de les dones, de prendre decisions per si mateixes, prescindint de l'opinió dels marits, subjugats també pel sol de la primavera italiana.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada