«Després de certa indecisió, vaig decidir anar a la Wallace Collection, que no visitava des de feia temps.
[...] Era a la gran galeria central on m'havia portat el meu pare a veure el Cavaller somrient i la llum era una mica difusa, granular i marronosa, encara que a fora feia un bon sol, o potser m'ho feia veure així la ressaca. La galeria era buida. Llavors vaig percebre una cosa que semblava estranya, una mena de coincidència ressonant. Contemplava enlluernat el quadre de Perseu i Andròmeda de Ticià i, mentre admirava la gràcil figura nua de la noia, amb una positura gairebé de ballarina mentre pugna amb les cadenes que la fa semblar tan etèria com el seu salvador, de sobte em va semblar advertir, tot i que ja l'havia vist moltes vegades, la terrible boca oberta del drac marí mostrant els ullals, cap a la qual es dirigia, cap per avall, el vol de Perseu. El drac marí no s'assemblava gaire al meu monstre, però la boca era molt semblant, i el record d'aquella al·lucinació, o el que fos, era de sobte més pertorbador que mai des de l'impacte inicial de la seva aparició. Em vaig apartar ràpidament i em vaig trobar davant del retrat de Titus, de Rembrandt. Així que Titus també hi era. Titus, el monstre marí, les estrelles i el record de quan agafava la mà de la Hartley al cinema feia més de quaranta anys.
Vaig començar a allunyar-me per la llarga sala i, mentre ho feia, el martelleig dels obrers de sota va semblar que es tornava més rítmic, més clar, ràpid i insistent, com el soroll d'aquelles matraques de fusta, els hyoshigi, que s'utilitzen en el teatre japonès per crear suspens o anunciar un desastre inevitable, i que jo mateix sovint feia servir a les meves obres. Mentre caminava, també semblava que la ressaca comencés a transformar-se en una mena de desmai. En arribar a la porta del final de la sala em vaig aturar i em vaig girar. Un home havia entrat per la porta de l'altre extrem i es va quedar dret, mirant-me a través de l'aire curiosament tèrbol i marró. Vaig allargar una mà per recolzar-me a la paret. Per descomptat, el vaig reconèixer de seguida. Era el meu cosí James.»
Iris Murdoch. El mar, el mar. Traducció de Laura Baena. Edicions de 1984. P. 255-256.
 |
| Perseu i Andròmeda, Ticià. |
 |
| Titus, Rembrandt. |
Charles en el paper de Perseu, la Hartley fent d'Andròmeda i en Titus de Titus.
ResponEliminaCom diu la Marina Porras: “Només estimem una vegada, la primera”. Aquesta serà l’excusa del Charles per explicar-nos la bogeria d’història que és la trama central del llibre, que té a veure amb el retrobament del seu primer amor, que li va robar la puresa quan el va deixar plantat. L’aparició de la dona que va ser l’amor de joventut del Charles és el punt d’inflexió que canvia el mecanisme d’El mar, el mar, que es transforma en una novel·la extraordinàriament teatral.
I aquests hyoshigi es tornen a sentir cap al final de la novel·la (p. 646). Curiosament, torna a entrar en escena l'inefable cosí James.
ResponEliminaVaig escoltar el sonor clam regular i buit de la caldera; la seva força semblava que em penetrés al cos, em va començar a semblar un cor que bategava amb força, com el fort batec del meu propi cor, i llavors com el ritme accelerat i amenaçador dels batalls de fusta que es fan servir al teatre japonès.
Tot d'una em vaig sentir molt inquiet...[...] Em vaig aturar bruscament, sobresaltat per la por, en veure una silueta fosca, dreta prop de la porta, entre la casa i les roques. De seguida vaig intuir que era en James...
I ja que hi soc posada, aprofito per a parlar del títol. Uns diuen que surt de l'Anàbasi de Xenofont, d'altres, del cèlebre vers de Valéry La mer, la mer, toujours recommencée...
ResponEliminaJo dic que si Charles Arrowby deu tota la seva vida a Shakespeare, el títol surt d'aquí:
—¿No sentiu el mar? —va dir en James.
—Aquesta citació de Shakespeare era la preferida de Keats. (representa que diu Arrowby a la pàg.648).
Això ho diu Edgar a Gloucester al Rei Lear (acte IV, escena VI): No, it's dreadfully steep. Listen. Do you hear the sea?. I resulta que va ser la font d'inspiració de Keats, en el seu cèlebre sonet On the sea.
ON THE SEA
By John Keats
It keeps eternal whisperings around
Desolate shores, and with its mighty swell
Gluts twice ten thousand Caverns, till the spell
Of Hecate leaves them their old shadowy sound.
Often 'tis in such gentle temper found,
That scarcely will the very smallest shell
Be moved for days from where it sometime fell.
When last the winds of Heaven were unbound.
Oh, ye! who have your eyeballs vexed and tired,
Feast them upon the wideness of the Sea;
Oh ye! whose ears are dinned with uproar rude,
Or fed too much with cloying melody---
Sit ye near some old Cavern's Mouth and brood,
Until ye start, as if the sea nymphs quired!
Home, això de els que esteu tips de notes...seieu prop d'una caverna a meditar em sona molt. Voto Shakespeare i Keats.
ResponEliminaAmb el benentès que això del títol és una collonada, sense cap mena d'importància. Però tot distreu.
ResponElimina