literatura

 

Eider Rodríguez. Tot era el mateix forat. Periscopi, 2026.

[Font: Gemma Busquets Ros‬ ‪@gemmabusquetsros.bsky.social‬]

doblecs

Ja no sento cap compassió immediata quan em trobo una d'aquestes innombrables persones que arrosseguen al seu darrere una vida desgraciada. I de cap manera intento excusar-les quan veig que ja ho han fet elles mateixes, quan les veig assegudes en un tron imaginari de la seva creació, excusats, absolts, i llançant improperis contra el misteriós Destí que les ha maltractat, mentre s'exhibeixen com a víctimes en estat pur.

T'he de confessar solemnement que una de les coses en aquest món que em provoquen més enveja és el talent del qual brolla la gran poesia. Els grans poetes tenen el poder de contemplar la vida sencera i harmonitzar el que porten a dintre amb el que hi ha a fora. 

Incloc en aquesta tramesa setmanal una mitja dotzena dels innombrables informes que, com a Pontífex Suprem, rebo dels àugurs, els endevins, els aeromàntics i els criadors de pollastres. Incloc també també les ordres que he dictat per a la commemoració mensual de la Fundació de la Ciutat.

¿Què hi puc fer? He heretat aquesta càrrega de superstició i d'absurditats. Governo una quantitat incomptable d'homes, però he de reconèixer que estic governat per ocells i tronades.

Tu em vas ensenyar tot el que sé; però vas aturar-te a mig camí. Vas amagar-me el més essencial. Em vas ensenyar que el món no té enteniment. Quan jo vaig dir que la vida és horrible, tu vas dir que no, que la vida no és ni horrible ni meravellosa. Que la vida no té cap qualificatiu, ni té cap sentit. Vas dir que l'univers no sap que els homes hi viuen.

Cada dia ens arriben dotzenes de desafiaments; hem de dir sí o no a unes decisions que provocaran cadenes de conseqüències. Alguns meditem; alguns refusem haver de decidir, cosa que de fet ja representa una decisió; alguns ens capbussem vertiginosament en la decisió, serrant les barres i tancant els ulls, en una mena de decisió desesperada.

En aquests moments, si jo no fos Cèsar, seria l'assassí de Cèsar.

Un matrimoni de cada cent és feliç, amic meu. Aquesta és una d'aquelles coses que sap tothom però no diu ningú. No és estrany, doncs, que un matrimoni excepcional sigui tan celebrat, perquè només són notícia les coses excepcionals. Però forma part de la follia de la nostra raça humana la temptació de voler convertir sempre l'excepció en norma. Ens atrau l'excepció, simplement perquè tots creiem que som excepcionals i que el nostre destí serà excepcional; els nostres homes i dones joves enceten el matrimoni amb la suposició que noranta-nou són feliços i un infeliç, o que la felicitat excepcional ha estat reservada especialment per a ells.

Ara puc distingir d'una ullada aquells que encara no han previst la seva mort. M'adono que encara no són res més que criatures. Es pensen que si eviten la seva contemplació, intensifiquen el sabor de la vida. És just a l'inrevés: només els que accepten la seva futura no existència són capaços de lloar el sol.

És difícil no convertir-se en la persona que els altres pensen que ets.

Thornton Wilder. Els idus de març. Traducció d'Ernest Riera. Falzia, 2018.

la dolly va a la biblioteca

 

Caitlin Moran. Com es fa una noia. Traducció d'Anna Llisterri. Anagrama, 2015. P. 63.

tenir un llibre, escriure un arbre, plantar un fill

«Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Si em quedo aquí, no escriuré mai cap llibre. La meva única esperança és vendre la casa i la llibreria i anar-me'n amb la meva germana. Ella no em deixarà beure i fumar, portarem una vida sana, ella s'ocuparà de tot, no hauré de fer res més que escriure el meu llibre, una vegada deslliurat del tabac i de l'alcohol. Vostè mateix, Lucas, escriu un llibre. Sobre què, sobre qui, no ho sé. Però escriu. Des de petit no deixa de comprar fulls de paper, llapis, quaderns.

En Lucas diu:

—Té raó, Victor. Escriure és el més important.»

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 237.

no crec en els llibres

«No crec en els llibres, crec en les pàgines, en les frases, en les línies. Se'n troben algunes en certs llibres, així com en un text xifrat, enviat al general des d'un camp de batalla, només hi ha unes paraules que signifiquen alguna cosa, envoltades d'una xerrameca sense sentit. El general treu la plantilla i la superposa a la carta, per llegir les paraules que apareixen a les finestretes retallades al cartró. Així és com cal llegir el text en tres dimensions que és l'existència.»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 289.

cultura vs. erudició

Lo fácil que es confundir cultura con erudición. La cultura en realidad no depende de la acumulación de conocimientos, incluso en varias materias, sino del orden que estos conocimientos guardan en nuestra memoria y de la presencia de estos conocimientos en nuestro comportamiento. Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos, pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados. En el culto se distribuyen de acuerdo a un orden interior que permite su canje y su fructificación. Sus lecturas, sus experiencias se encuentran en fermentación y engendran continuamente nueva riqueza: es como el hombre que abre una cuenta con interés. El erudito, como el avaro, guarda su patrimonio en una media, en donde sólo cabe el enmohecimiento y la repetición. En el primer caso, el conocimiento engendra el conocimiento. En el segundo, el conocimiento se añade al conocimiento. Un hombre que conoce al dedillo todo el teatro de Beaumarchais es un erudito, pero culto es aquel que habiendo solamente leído Las bodas de Fígaro se da cuenta de la relación que existe entre esta obra y la Revolución francesa o entre su autor y los intelectuales de nuestra época. Por eso mismo, el componente de una tribu primitiva que posee el mundo en diez nociones básicas es más culto que el especialista en arte sacro bizantino que no sabe freír un par de huevos.

Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas). Seix Barral,  2007. P. 27-28.

avui parlem de la promesa

«Al llarg dels últims anys, l'Amor no ha llegit gaires novel·les. Ja fa un temps que va deixar de gaudir-ne, al cap de dos anys de treballar a l'hospital. El món real ha esdevingut massa gros, massa pesat per poder-lo dur amunt i avall en un cistell. Però li agradaria llegir el llibre del seu germà, si és que algun dia l'acaba...»

 

Damon Galgut. La promesa. Traducció de Àfrica Rubiés Mirabet. Les hores, 2022. P. 225.

 

llegir als llibres

—Ui! Som com tothom, aquí, quan se'ns coneix bé —va observar la senyora Dean, una mica desconcertada pel meu parlament. 

—Disculpeu —li vaig respondre [Nota de la copista: Parla el senyor Lockwood]—, però vós mateixa sou, amable amiga, la prova fefaent que refuta aquesta informació. Fora de quatre localismes sense importància, no presenteu rastres de les maneres que generalment considero típiques de la vostra classe. Estic segur que heu pensat molt més del que pensa la majoria del servei. La manca d'oportunitats de malbaratar la vostra vida en foteses sense importància us ha dut a cultivar la capacitat de reflexió.

La senyora Dean va riure.

—És cert que em considero una persona equilibrada i de seny —va dir—, no ben bé per haver viscut a la muntanya, veient sempre unes mateixes cares i unes mateixes accions de cap a cap de l'any, sinó perquè he estat sotmesa a una disciplina estricta que m'ha ensenyat molt, i també perquè he llegit molt més del que us deveu imaginar, senyor Lockwood. No trobareu cap llibre d'aquesta biblioteca que no hagi fullejat i del qual no hagi extret alguna ensenyança, fora de la lleixa dels grecs i els llatins, i la dels francesos, i fins i tot aquests els sé distingir entre si. És tot el que es pot esperar d'una noia nascuda en la pobresa.

Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Viena, 2022. P. 82-83.

 

els perills de l'obediència

«L'experiment de Milgram va ser fruit de la curiositat d'entendre com era que persones normals, bones i amables, com vosaltres i jo, poguessin fer coses abominables quan se'ls ordenava que les fessin; com els innombrables oficials del règim nazi que es van excusar dient que «es limitaven a obeir ordres».

L'investigador va fer entrar un grup de persones triades a l'atzar en una habitació, i els va dir que estaven participant en un experiment. Una pantalla dividia l'espai de tal manera que la gent podia sentir, però no veure, l'altra meitat de la sala. En aquesta segona meitat hi seien uns voluntaris en aparença connectats a una màquina que els donava uns xocs elèctrics d'intensitat creixent, fins a la mort, com una cadira elèctrica. Aquest aparell indicava als voluntaris com havien de respondre als xocs: amb grunys, després amb crits i al final suplicant que l'experiment s'aturés. La persona de la primera meitat de la sala pensava que la de l'altra meitat estava realment connectada a la màquina. Se li deia que havia d'administrar xocs cada vegada més forts, seguint les instruccions de l'experimentador i ignorant els crits de dolor i les súpliques provinents de l'altra banda de la pantalla. Un 62% dels participants va continuar donant xocs al voluntari fins als 450 volts. Als 285 volts, el conillet d'índies havia fet un crit d'agonia i després ja no se l'havia sentit més. Els qui administraven el que ells creien que eren dosis extremament doloroses d'electricitat, en el millor dels casos, estaven molt trasbalsats, però no paraven. Després, la majoria no es podia creure capaç d'aquesta conducta. Alguns van dir: «Bé, em limitava a seguir instruccions».

Aquest experiment, com molts de semblants, ens informa que una part majoritària de la població, independentment que siguin negres o blancs, homes o dones, joves o vells, rics o pobres, obeiran les ordres que se'ls donen, per més atroces i brutals que siguin. Aquesta obediència a l'autoritat, en resum, no és una propietat dels alemanys sota els nazis, sinó una part de la conducta humana general.»

 

 Doris Lessing. Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 81-83.

 

arrogància

 

«Un dels trets humans més fonamentals deu ser la vanitat. Aquest desig de ser estimat pels altres, vist pels altres, admirat pels altres, i també per ser recordat pels altres, s'ha de considerar totalment natural en qualsevol ésser humà. Tots nosaltres en tenim una mica.

No diria el mateix de l'arrogància. No tothom és arrogant. Però la companyia de persones que ho són sempre m'ha provocat un cert plaer. T'ofereixen alguna cosa, se t'ofereixen ells mateixos. S'erigeixen en un punt focal natural, almenys, als teus ulls. Són capaços de muntar tot un espectacle i sovint també són bons narrant històries (sobre ells mateixos).

Una vegada vaig conèixer un d'aquests exemplars a Londres, un escriptor famós. Ens havíem trobat en un bar amb els editors respectius, que, evidentment, ja es coneixien, i vam acabar asseguts al voltant d'una taula rodona enorme, crec que en un grup de vuit persones.

A la nostra taula, l'escriptor famós era l'únic centre, l'únic pol d'atracció d'aquell imant rodó, i no s'hauria conformat amb cap altra situació, ni potser tampoc als altres els hauria agradat, com a mínim els que havien vingut amb ell.

L'home somreia i reia, però no semblava que volgués parlar de res en particular. Només volia jugar amb nosaltres i aviat va llançar l'esquer.

L'escriptor famós volia saber quin personatge shakespearià ens agradava més, i va començar l'interrogatori al voltant de la taula desafiant la dona que seia a la seva esquerra. D'alguna manera, es va col·locar com a cap de taula, tota una proesa, tenint en compte que la taula era perfectament rodona.

Es van esmentar molts dels personatges de Shakespeare, i de manera ben justificada. Crec que es va acordar que no es podia repetir personatge, però, tenint en compte que es tractava d'un grup de paios de la indústria editorial de Londres, no va suposar un gran obstacle. Jo mateix vaig esmentar Pròsper, de La tempesta, que se suposa que va ser la darrera obra de Shakespeare, ja que Hamlet i Macbeth ja s'havien citat.

Aviat vam haver tornat al principi, a (l'únic) cap de taula d'aquella taula rodona, mentre el master seguia somrient i fent riallades i mirant al voltant amb ulls vidriosos.

Així, doncs, quin era el seu personatge preferit de Shakespeare?

Va fer una riallada ronca en sentir la pregunta, no desproveïda de certa burla. Escolta, va dir, amb un to una mica paternalista. Jo soc poeta! Com vols que tingui un personatge preferit de Shakespeare?

No va arribar a afirmar que ell era Shakespeare, però vaig deduir que era el que volia dir. Ens havia fet pujar tots a la corda fluixa.

Però repetiré amb molt de gust que de vegades trobo força divertit conèixer gent arrogant, i aquell xerrameca vanagloriós no en va ser l'excepció.

Som aquí, vivint junts durant uns breus segons còsmics, i alguns obtenim el màxim plaer d'inflar l'ego davant dels altres. Com si la mort no existís. Com si les estrelles no existissin. Com si la pobresa i la misèria no existissin.

Ho trobo còmic. Tot i que també té alguna cosa frívola i infantil que se'm fa gairebé commovedora.»

Jostein Gaarder. Nosaltres som ara i aquí. Una filosofia de vida. Traducció de Mar Vidal. Amsterdam, 2022. P. 169-171.

llegir als llibres

 

Colson Whitehead. El ferrocarril subterrani. Traducció d'Albert Torrescasana. 4a ed. Edicions del Periscopi, 2018. P. 302-303.

contaminació editorial

Ignoro si le pasa a alguien más, pero de un tiempo a esta parte los libreros solo me regalan marcapáginas de libros malos. Seguro que se quieren deshacer de ellos y me entregan cualquiera que promocione novelas históricas o sagas de no sé qué cosa. Tienen títulos rimbombantes, dibujos feos y frases que aseguran aventuras de las que tampoco me quiero enterar. Lo que me gustaría saber, muy por el contrario, es dónde esconden los marcapáginas que anuncian libros buenos. Al menos yo, desde hace meses que no los veo. Por último alguno que anuncie obras o poemas clásicos, que no serán una novedad, pero que uno guardaría con gusto. Vidas paralelas, Las nubes, Gargantúa y Pantagruel, cualquiera de esos los usaría encantado y hasta los coleccionaría con un ánimo fetichista que últimamente dejo para los calcetines de algodón orgánico. Esos rectángulos de cartón que en teoría promocionan libros buenos —no los he visto ni de lejos, pero me aseguran que hay alguno de Carlos Cociña y otro de Elvira Hernández dando vueltas por ahí— servirían para marcar dónde dejé la lectura y, de paso, para hacer filiaciones: un libro de Lira con un marcador de Lihn, una novela de Guebel con uno de Borges y, un par de hojas más adelante, otro de Davis. Es tan útil, ya lo ven, que hasta se podría hacer crítica doméstica.

Al final, hago lo de siempre y doblo las esquinas de las hojas. Por arriba si quiero marcar dónde quedé o por abajo, si necesito recordar una página sobre la que volver más tarde. Soy incapaz de usar el marcapáginas de un libro o un escritor que no me gusta. Después de mirarlo por lado y lado, sin saber muy bien qué hacer, termino levantando los hombros y tirándolo a la basura. Y como siempre con malos, ya debo llevar dos o tres árboles talados por culpa del inútil que, desde su oficina dedicada a la contaminación editorial, decide cuál será el próximo marcador por imprimir. Tampoco lo digo por capricho. Usar durante días, si es que no semanas, el marcador de un libro malo es casi como llevar una chapita en la solapa de una causa que uno no comparte. Si ahora pusiera entre las páginas del libro que leo —un policial estupendo de Elliott Chaze— un marcador de Gonzalo Contreras sería un despropósito, un acto de traición, puro pragmatismo literario que, como cualquier pragmatismo, conduce derechito al sobrepeso o a la derrota moral.

No sé si la Honorable Cámara de Diputados me acompañe en esto, pero creo que todo lector tiene derecho a exigir un marcapáginas que no lo humille. O incluso, que lo represente. Cada vez que un librero —el mío tiene buen gusto y hasta me invita a fiestas, pero eso no implica que me entregue marcadores decentes— cuele entre las páginas del libro recién comprado un rectángulo infame, uno debiera poder citar el Código Civil en voz alta —artículo tanto, inciso tanto— y exigir respeto. O, al menos, un buen descuento.

Dejo la idea sobre la mesa.

Gonzalo Maier. «Dos o tres árboles menos». A: Leer y dormir. Minúscula, 2021. 39-42.

avui parlem d'idaho

 

Emily Ruskovich. Idaho. Traducció d'Àfrica Rubiés Mirabet. Les Hores, 2020. 

anotar, doblegar, potser subratllar

Otro de los grandes debates respecto de los libros tiene que ver con lo que se considera legítimo o no hacer con ellos. ¿Pueden subrayarse?, ¿pueden anotarse comentarios en los márgenes?, ¿con bolígrafo o solo con lápiz?, ¿puede doblarse la esquina de una página para señalar por dónde vamos?

Mi generación ha crecido en una filosofía de respeto reverencial al libro, ya lo he contado. En mi casa, recuerdo que cada libro que se leía era previamente forrado y no estaba permitido, por supuesto, escribir o señalar nada. Yo, desde luego, he sido incapaz hasta hace poco de subrayar un libro, ni siquiera aquellos con los que trabajo o que me sirven de documentación, si no es con un lápiz. Cuando algo me interesaba dejaba un post-it o un pedazo de papel marcando la página, y si acaso una imperceptible señal, tan imperceptible a veces que me obligaba a leer de nuevo la página completa hasta que encontraba lo que me había interesado.

Ahora, sin embargo, me sorprendo cada vez más veces doblando las esquinas, o escribiendo comentarios, subrayados, notas o flechas, aunque siempre con lápiz. De momento.

George Steiner es también de los que piensa que no se puede leer un libro si no es con un lápiz en la mano, o en la oreja. Leí hace tiempo que a Stevenson le gustaba salir al campo a leer; llevaba el libro en el bolsillo izquierdo, y un cuaderno en blanco, para escribir, en el derecho. Cortázar, sin embargo, llenaba sus libros de notas y comentarios a lápiz, y con pluma, y con rotulador y con cualquier cosa que tuviera a mano. Anotaba en francés, inglés o castellano, dependiendo del idioma en que estuviera leyendo, no como Mallarmé, cuyos libros, decía solo hablaban francés.

A Cortázar le gustaba dialogar con los autores a través de los libros. Felicitarlos o discutir con ellos:«No», escribe a veces en los márgenes, «bien», «ça», «¡Voilà!», a veces comentarios más expeditivos como ese que se lee en su ejemplar de Confieso que he vivido, de Neruda, en el que se harta de corregir erratas:  «Ché Otero Silva —escribe en una página refiriéndose al editor—. Qué manera de revisar el manuscrito, carajo».

 

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Cátedra, 2020. P. 123-127.

memòria i cigarrets

Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica. Galaxia Gutenberg, 2004.

la pobra història de les nostres vides

[...] Estem escrits a mà, amb or i amb excrements, però per a qui?  Qui llegirà, en definitiva, la pobra història de les nostres vides? Segurament només Ell, l’Escriptor. I la llegirà una sola vegada, tot escrivint-la. Perquè és un procés d’escriptura-lectura, la duplicació dels mons, com si un tub umbilical els lligués entre ells, i a través d’aquest cable s’encreuessin, simultàniament, la lectura i l’escriptura d’ambdues parts, ja que si ell bufa el seu Esperit a través del tub, inflant-nos la bombolla de sabó, nosaltres al nostre torn reflectim a la curvatura de la bombolla el seu rostre i li podem veure a través del tub la laringe de zirconi.

 

Mircea Cârtârescu. L’ala esquerra. Encegador I.

nulla divendres sine cârtârescu

 

Los libros son como las mariposas. Habitualmente tienen las alas plegadas, como cuando las mariposas descansan sobre una hoja y desenrollan su trompa filiforme para sorber el agua de una gota de rocío. Cuando abres un libro, este echa a volar. Y tú con él, como si volaras en el cuello de plumón de una mariposa gigante. Pero el libro no tiene un único par de alas, sino cientos, clara señal de que te puede llevar no solo de flor en flor por este mundo glorioso, sino a centenares de mundos habitados. Algunos guardan gran parecido con el mundo en que vivimos, otros están habitados por seres que solo se muestran en sueños.

«El cuarto corazón». (Mircea Cârtârescu; El ojo castaño de nuestro amor)

 

la ruïna d'una utopia

 

LA RUINA DE UNA UTOPÍA

Siempre, cuando en el período irreal de las fiestas navideñas me levanto muy temprano y las ventanas están completamente heladas, y a través de su cristal deformado la nieve oblicua cae con saña, y yo estoy inquieto en la cocina con la luz encendida –en algún sitio de las profundidades de la casa suena un despertador– tengo la misma visión de lector maleado.  Mientras  bebo el café ardiente, sueño con el Libro. Más descabellado que cien años de soledad, más profundo que El castillo, más infinto que En busca del tiempo perdido. Imagino un gran equipo de escritores trabajando durante varias generaciones en un solo libro que se pueda leer desde la infancia, cuando empiezas a distinguir las letras, hasta el lecho de muerte, cuando ya no las distingues. Un libro que reemplace tu vida, pero sin los momentos, los días, los meses, los años monótonos de la vida. En la adolescencia, acurrucado en la cama, solía leer algunas veces desde la mañana hasta la noche, se me olvidaba comer y casi respirar porqué las páginas –que, de hecho, casi no veía– describían a gente de verdad, nubes de verdad, ciudades de verdad, pero cuando levantaba los ojos, no veía más que sombras desoladoras. Me daba cuenta de que anochecía solo cuando las páginas se volvían rojas como el fuego antes de tornarse cenicientas.

El drama de mi vida empezó después, cuando en vez del Libro me vi obligado a vivir la realidad. Me temo que de ahora en adelante nadie va a vivir en los libros, tal y como han hecho mi generación y las precedentes. Y que la utopía de la lectura quedará por ahí, en una colina lejana, como un gran laberinto en ruinas.

la vida dels altres

«Cada any lloguem una casa a la vora del mar, i al principi de l’estiu hi anem —amb el gos, el gat, els nens i la cuinera—, i arribem a un lloc desconegut una mica abans que es faci fosc. El viatge cap al mar té les seves emocions cerimonioses, ara ja fa molts anys que el fem, i ens sentim com sempre ens hem conegut en els nostres somnis, emigrants i rodamons: si més no viatgers, amb la sensibilitat aguda d’un viatger. Jo mai no investigo les cases que lloguem, de manera que el castell de fusta amb una torre, l’edifici mastodòntic, la vil·la de Staffordshire recoberta de roses i la mansió del sud s’alcen sota la darrera llum marina amb l’immens atractiu d’allò que ens és desconegut. A la casa del costat ens donen unes claus rovellades per la humitat. Obrim la porta i entrem en un vestíbul fosc o clar, a punt de començar unes vacances: un mes que promet que no ens portarà maldecaps. Però tan o més forta que l’agradable sensació de començar alguna cosa és la d’haver-se introduït en la vida d’algú altre. Jo sempre he fet els tractes amb agents, i mai no he conegut els propietaris a qui hem llogat, però la seva capacitat per deixar un rastre de presències físiques i emocionals és increïble. Naturalment les coses que fem no queden escrites en l’aire ni en l’aigua, però sí que semblen gravades als sòcols ratllats, en les olors i en els gustos amb què s’han triat els mobles i els quadres, i els ambients d’aquestes cases llogades són tan marcats com els canvis de temps a la platja. A vegades, al llarg passadís hi ha una bonança, una puresa i una claredat de sentiments a la qual responem tots. Algú va ser molt feliç aquí, i nosaltres lloguem la seva felicitat juntament amb la seva platja i la seva barca. A vegades l’ambient de la casa sembla misteriós, i continua sent un misteri fins que marxem, a l'agost. ¿Qui deu ser la dona del retrat que hi ha penjat al passadís de dalt?, ens preguntem. ¿De qui devia ser l'escafandre, o la col·lecció d'obres de Virginia Woolf? ¿Qui devia amagar el volum de Fanny Hill dins l'armari de la porcellana? ¿Qui tocava la cítara? ¿Qui dormia al bressol? ¿Qui devia ser la dona que va pintar amb esmalt les urpes de les potes de la banyera? ¿En quin moment de la seva vida ho va fer?...»

John Cheever. «Les cases de la costa». A: Contes. Traducció de Jordi Martín Lloret. Proa, 2007.

màscares

MÁSCARA Y LOS ENMASCARADOS. Servando Rocha.
Un segle i mig de terror, màgia, anarquia….i distanciament social.

«Yo amo a aquellos que no saben vivir más que para desaparecer, porque esos son los que pasan al otro lado».

Así habló Zaratustra, Friedrich Nietzsche.

Siempre ha estado con nosotros. Hemos sentido una y otra vez su presencia, en ocasiones amenazante pero siempre fascinante. Rebeldes, chamanes y terroristas, entre otros, han ocultado su rostro, usado el disfraz o defendido el anonimato, desde los tenebrosos Vigilantes, las antiguas sociedades secretas y los primeros klansmen, ocultos bajo impresionantes máscaras de animales, luciendo cuernos y armados con cuchillos, hasta el escurridizo Fantômas —el primer gran archivillano— y la belleza perturbadora de Irma Vep y Les Vampires, la sonrisa siniestra del Guy Fawkes de Alan Moore y David Lloyd en V de Vendetta (el rostro, ahora ubicuo gracias a Anonymous, que aseguraba que no puede matarse una idea) y el pasamontañas negro del subcomandante Marcos o el multicolor de Pussy Riot. Mientras todo esto sucedía los anarquistas eran representados como enmascarados, aunque ninguno lo fuese, y en un famoso cabaret atestado de prófugos, soplones y espías, Dadá abrazaba cada noche lo primitivo y atávico en bailes enmascarados, lo mismo que la Bauhaus y sus ballets experimentales, mientras Rudolf von Laban y Mary Wigman, ambos coreógrafos, bailarines y ocultistas, se unían a los dadaístas y celebraban en una comuna suiza un Festival del Sol donde invocaban a «los demonios y las brujas de la noche». Se vivía una época extraña. Eran los años oscuros.

«—¡Quítale la máscara! ¡Arráncale la cara a este mamón, tío!
  —¡No! ¡Mi cara! ¡Devolvédmela!»

Watchmen, Alan Moore y Dave Gibbons