l'apòstrof

«Es pot escriure una columna sobre l'apòstrof? Ho provarem. M'hi anima la lectura recent d'una mena de novel·la que té com a tema exclusiu els signes de puntuació. Un projecte així només podia covar-se  en una ment anglesa. Com aquell que res, la seva autora, Lynne Truss, ha aconseguit vendre'n tres milions d'exemplars. Aquesta senyora ha estat molts anys crítica de televisió i columnista d'esports de The Times. Tot un caràcter. L'energia inicial per posar-se a escriure el que deu ser el més improbable best-seller de la història li va venir dels atacs d'indignació que sentia observant el progressiu mal ús que es feia arreu de l'apòstrof. Aviat va descobrir que a Anglaterra existia una Societat Protectora de l'Apòstrof. S'hi va apuntar de manera immediata i, allistada a la branca més militant, es va equipar amb la reglamentària canya llarga amb punta de tinta que permetia afegir un apòstrof, o suprimir-lo, a qualsevol botiga regentada per algun ignorant. Ella va fer per l'apòstrof el mateix que el senyor Matamala de Girona feia per la campanya «En català, si us plau!». La defensa de l'apòstrof de la senyora Truss es va anar ampliant a altres terrenys: la modesta coma, el conclusiu punt i a part, el subtil punt i coma, l'expectant anunci dels dos punts, l'espectacular signe d'exclamació! No va deixar res per verd i de la seva militància apassionada per salvar els signes de puntuació de la barbàrie, dels SMS i dels correus electrònics, en va escriure aquest llibre inoblidable i deliciós. Tothom sap que «L'acusat va dir: el jutge és boig» no significa el mateix que «L'acusat, va dir el jutge, és boig». El relat de Lynne Truss, però, va molt més enllà i retorna a tots els signes de puntuació el seu esplendorós potencial comunicatiu. Potser es pot llegir com un homenatge al gran Txékhov, el mestre del petit detall, que el 1885 ja havia escrit un conte titulat «El signe d'exclamació» sobre un rus depressiu que s'adona, massa tard, que ha passat quaranta anys sense fer servir mai un signe d'exclamació. La nostra defensora de l'apòstrof anglès no li ho hauria perdonat.»

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 31-32.