de casa al club: un calidoscopi de formes imperfectes

Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura italiana del segle XX. Contemporània d’Elsa Morante i d’Alberto Moravia, de Cesare Pavese, Primo Levi, Gabriele Baldini, el seu segon marit, Italo Calvino, i d’altres grans escriptors i intel·lectuals italians, la seva trajectòria va lligada al món editorial i a la vida política des de ben aviat. Va patir la persecució i el confinament, com tants jueus a la Itàlia feixista. Levi de soltera, adoptà el cognom Ginzburg del primer marit, Leone Ginzburg, fundador de l’editorial Einaudi, mort a mans de la Gestapo, amb el qual sofrí uns anys de confinament als Abruços. L’any 1942 va publicar la seva primera novel·la, El camí que porta a la ciutat, sota pseudònim per evitar les lleis antisemites; va ser, però, després de la Segona Guerra Mundial que es dedicà plenament a la tasca literària. Traductora d’autors com Proust, Maupassant i Flaubert, novel·lista, dramaturga, biògrafa, assagista i crítica cinematogràfica, publicà el gruix de la seva obra entre els anys cinquanta i setanta de segle XX. Els anys vuitanta marquen el seu retorn a la vida política en presentar-se a les eleccions italianes com a independent dins el Partit Comunista; és en aquests anys, el 1984, que publica la que serà la seva darrera novel·la: La ciutat i la casa.

Una novel·la calidoscòpica

La ciutat i la casa és una novel·la epistolar, una narració complexa sota la forma aparentment senzilla de les cartes que s’intercanvien un grup de personatges -Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Piero, Roberta, Ignazio, Serera, Egisto… Pares, fills, mullers, marits, antics i nous amants, amics en grau divers…- entre els quals existeixen uns complicats lligams d’amistat, d’amor i familiars que esdevenen un mirall de la desintegració de la família, dels rols tradicionals dins la societat patriarcal, la mutabilitat de les unions amoroses i de parella, i la recerca de patrons de relació alternatius en les darreres dècades del segle XX.

És molt interessant la utilització que Ginzburg fa del gènere epistolar, la funció múltiple que les cartes tenen en l’organització formal del material temàtic de la novel·la. En general, podríem dir que les cartes fan de mirall i que el seu tipus de discurs fragmentari i discontinu, creuat i ple d’el·lipsis és la forma que més s’aproxima a la complexitat de les relacions entre els personatges que són fragmentaries, discontinues, creuades i plenes d’el·lipsis. La carta és clarament un artifici literari que, d’una banda, permet un joc de perspectives i de punts de vista narratius múltiples que es van combinant com les peces d’un calidoscopi, i, de l’altra, crea la il·lusió que, en absència d’una veu narrativa centralitzadora, és cada personatge qui elabora el seu propi discurs. Les cartes que s’intercanvien els personatges tenen un to narratiu i reflexiu alhora, intenten d’explicar coses a l’altre i sobretot d’explicar-se a si mateixos.

No cal dir que l’ús de la primera persona té un caire de subjectivitat que escurça distàncies amb el lector, li permet jugar amb la ficció de treure el nas en les vides alienes i el situa, de fet, com a destinatari real. La distància en el temps i en l’espai entre els interlocutors obre buits en la narració per on es fan evidents al lector les esquerdes en les vides, en les persones i en les relacions. Les el·lipsis que comporta el ritme de la correspondència, que va i ve principalment entre Roma i Princeton, permeten sintetitzar i anar resituant l’evolució de les històries personals i de les relacions entre els personatges.

Les circumstàncies en ocasions canvien sobtadament i prenen girs dramàtics inesperats que reconstitueixen la composició general del grup, llavors, les cartes, aquests bocins de mirall, es configuren i reconfiguren com les composicions d’un calidoscopi de formes imperfectes, de fragments que no acaben d’encaixar, o que no encaixen en absolut, perquè la vida és així i no pas de cap altra manera, i la literatura permet intentar d’explicar-la amb aquests artificis subtils en les mans d’una autora com Natàlia Ginzburg.

Buscar casa és buscar-se

El títol, La ciutat i la casa, evoca un doble escenari simbòlic que esdevé el marc en què a nivell social i personal cal llegir les històries que ens parlen de l’amistat, l’amor, el sexe, la paternitat i la maternitat, de la fidelitat i la infidelitat, de parelles obertes i adulteris cruents i “incruents”, de la ruptura i la disgregació, de naixements i de morts. L’espai social, la ciutat esdevé un marc inhòspit que despersonalitza, que empetiteix la figura humana, que la cobreix amb l’anonimat i la devora amb la violència absurda. Per contra, la casa, símbol i reducte de l’ànima, es despulla dels seus valors de permanència i esdevé tràgicament l’espai de la provisionalitat. Les cases es buiden, es venen, es lloguen, es comparteixen, canvien de mans… Els personatges es penedeixen d’haver-se venut la casa, o de no haver-la comprada; parlen de les dificultats de trobar pis, tots en busquen per arrecerar-se, per aixoplugar la vida a la intempèrie. La metàfora més clara d’aquest procés de transformació de la casa en un simple lloc de pas el trobem en Les Margarides, la casa que havien habitat Lucrezia amb en Piero i els seus fills, i que han compartit amb els amics: “Després vam anar a Les Margarides. Al que havia sigut Les Margarides. Ara és un hotel. Es diu hotel Panorama. Impossible de reconèixer, a l’Hotel Panorama, casa nostra.”

Un panorama humà generacional és exactament el que dibuixa Natalia Ginzburg en la novel·la, on les cases es transformen en llocs de pas i la idea de provisionalitat en les cases, es correspon amb la provisionalitat amb què es viuen les relacions i la vida, que en definitiva es pot perdre de manera absurda. Així, l’espai de la intimitat, la casa, es converteix en un espai de provisionalitat on encabir vida i relacions nòmades. Els personatges s’adapten a pisos i cases alienes que no acaben de sentir seves, igual que s’avenen a relacions que no acaben de satisfer expectatives, ni, en definitiva, acaben de trobar el seu lloc al món. La ciutat, el barri, la casa, les persones, tot és objecte d’un desig sempre ambivalent: «No m’agrada viure a Roma, però no sé on m’agradaria viure […] El barri no m’agrada gens, però la casa no està malament. […] voldria marxar d’aquesta casa, però alhora no voldria marxar mai. […] Voldria tornar a Itàlia, i alhora no en tinc gens de ganes. Desitjo immensament tornar-te a veure, Lucrezia, i alhora no en tinc gens de ganes.». Buscant casa es busquen a si mateixos, busquen els altres i es busquen desesperadament a si mateixos en els altres.

La casa és el símbol de l’ànima. Les cases perdudes es transformen en memòria, i aquesta, en el darrer reducte: “Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix.” Dins d’un mateix es conserven també les lectures que, com La ciutat i la casa de Natàlia Ginzburg, un cop tancat el llibre, van fent forat per dins.