una novel·la epistolar

La ciutat i la casa és una novel·la epistolar, una narració complexa sota la forma aparentment senzilla de les cartes que s’intercanvien un grup de personatges -Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Piero, Roberta, Ignazio, Serera, Egisto… Pares, fills, mullers, marits, antics i nous amants, amics en grau divers…- entre els quals existeixen uns complicats lligams d’amistat, d’amor i familiars que esdevenen un mirall de la desintegració de la família, dels rols tradicionals dins la societat patriarcal, la mutabilitat de les unions amoroses i de parella, i la recerca de patrons de relació alternatius en les darreres dècades del segle XX.

És molt interessant la utilització que Ginzburg fa del gènere epistolar, la funció múltiple que les cartes tenen en l’organització formal del material temàtic de la novel·la. En general, podríem dir que les cartes fan de mirall i que el seu tipus de discurs fragmentari i discontinu, creuat i ple d’el·lipsis és la forma que més s’aproxima a la complexitat de les relacions entre els personatges que són fragmentaries, discontinues, creuades i plenes d’el·lipsis. La carta és clarament un artifici literari que, d’una banda, permet un joc de perspectives i de punts de vista narratius múltiples que es van combinant com les peces d’un calidoscopi, i, de l’altra, crea la il·lusió que, en absència d’una veu narrativa centralitzadora, és cada personatge qui elabora el seu propi discurs. Les cartes que s’intercanvien els personatges tenen un to narratiu i reflexiu alhora, intenten d’explicar coses a l’altre i sobretot d’explicar-se a si mateixos.

No cal dir que l’ús de la primera persona té un caire de subjectivitat que escurça distàncies amb el lector, li permet jugar amb la ficció de treure el nas en les vides alienes i el situa, de fet, com a destinatari real. La distància en el temps i en l’espai entre els interlocutors obre buits en la narració per on es fan evidents al lector les esquerdes en les vides, en les persones i en les relacions. Les el·lipsis que comporta el ritme de la correspondència, que va i ve principalment entre Roma i Princeton, permeten sintetitzar i anar restituint l’evolució de les històries personals i de les relacions entre els personatges.

Maria Nunes. «Un calidoscopi de formes imperfectes». Llegir en cas d'incendi. 18|8|2017.

*  *  *

En principi, la forma narrativa epistolar per a una obra d’imaginació adscriu aquesta obra a l’estètica realista i fins i tot la situa en un marc adient al realisme tradicional, ja que, si bé no hi ha novel·la sense convenció, aquí el convencionalisme és real i explícit, inseparable de la composició pel fet mateix del procediment. A més, pels mateixos motius cada personatge ha de respondre del que escriu i de com ho escriu segons qui és i com és, almenys tal com els altres el presenten. És una situació paral·lela a la del teatre i a la dels diàlegs en la novel·la, ara, però, des de la formalitat informal dels textos escrits que reprodueixen, amb una aproximació literària, els de la correspondència íntima, familiar o d’amistat. A La ciutat i la casa, Natalia Ginzburg aconsegueix de fer versemblant i equilibrada la relació entre els personatges i les cartes que escriuen i entre el to personal, íntim, de les cartes i la funció expositiva que l’autor, ineludiblement, els atribueix.

[...] L’any 1983, precedint de poc temps aquesta novel·la, Natalia Ginzburg publicava a Einaudi La famiglia Manzoni, un treball històric i biogràfic de prop de tres-centes cinquanta pàgines que l'autor’ presentava dient: “Aquest llibre vol ésser una temptativa de reconstruir i recompondre la història de la família Manzoni per mitjà de les cartes i de les coses que se’n saben.” Sobre les cartes escrivia també: “He volgut que els fets parlessin per ells mateixos i que les cartes, descoratjades o fredes, cerimonioses o escarides, palesament mentideres o indubtablement sinceres, parlessin per elles mateixes.” Aquest llibre admirable entorn de Manzoni, resultat d’una recerca d’anys i que tanmateix es pot llegir com una novel·la, es basa, en efecte, en la correspondència familiar que, des del 1762 al 1907, es relaciona amb l’autor d’Els promesos. No sé fins a quin punt fóra agosarat de veure en aquesta obra (la primera de les característiques esmentades, o sigui, de recerca empresa per l’autora) l’antecedent immediat o almenys un punt de referència vàlid de la novel·la epistolar La ciutat i la casa.

Almenys, això sí, qui llegeixi La Famiglia Manzoni podrà comprovar documentalment que es pot treure un gran resultat de l’esplendidesa italiana de l’estil epistolar, com fa Natalia Ginzburg a tall de biògrafa i, al cap i a la fi, l’historiadora. Com fa, també, doncs, com a novel·lista a La ciutat i la casa, només que les cartes, ara, són fictícies, ja que totes han estat escrites expressament per la mateixa persona, l’autor.

Joan Triadú. «Una novel·la epistolar». Avui Cultura. 15|12|1990.

*  *  *

La narradora podria ser aquí del tot invisible: aparentment, es limita a transcriure aquestes cartes que comencen quan Giuseppe avisa als seus amics i parents que se’n va a viure als Estats Units. Tot comença in media res, i cap dels interlocutors no es preocupa d’aclarir quines relacions té amb els altres (tal com resulta natural entre gent que ja sap de què es coneix). Igualment, el temps avança a batzegades: entre carta i carta hi ha grans el·lipsis, que els textos només restitueixen parcialment. I de vegades els corresponsals es contradiuen entre si: Lucrezia, una antiga amant de Giuseppe, diu que un dels seus fills és d’ell, cosa que ell nega categòricament (i aquest era un tema que ja apareixia a Estimat Michelle), sense que en cap moment s’aclareixi aquesta qüestió de manera definitiva.

Però aquesta narradora invisible no és un narrador absent: és ella qui ha triat aquestes cartes, qui ha disposat hàbilment la polifonia de textos, amb els seus silencia i repeticions, per descriure’ns la desintegració d’una comunitat, la dels familiars i amics que rondaven un lloc anomenat Les Margarides, la llar de l’enamoradissa Lucrezia i el seu marit Piero. És una comunitat que en realitat no sabem si va existir (només tenim accés al record que ha deixat en els personatges) i que desapareix sense culpables. El ritme sincopat de l’estructura epistolar barreja descripcions de la quotidianitat amb notícies sorprenents, fins a dissoldre qualsevol possible simplificació dels fets. Tot i que inevitablement la marxa de Giuseppe és una fita, com podrien ser-ho el seguit de divorcis, discussions i morts que vindran després, tot passa com si l’amistat només es pogués dir quan ja no hi és.

Joan Todó. «La posteritat de Natalia Ginzburg». L’Avenç. Núm. 436, juliol-agost 2017.