convertir l'enteresa en un tret insubornable

MANUEL LILLO

Convertir l’enteresa en un tret insubornable

El Temps

21|8|2017

La rebel·lia sempre ha estat castigada des de dalt. L’actitud de disconformitat ha tingut més transcendència quan es practicava des de les esferes més visibles. Hi ha, també, històries similars, tot i que anònimes, sense cap més escenari que el d’una casa llunyana de l’interès general. Herois sense reconeixement, fidels només a ells mateixos i no a una bandera o idea col·lectiva que els haurien tret de la insignificança. Lluitadors per la integritat. Incorruptibles amb els superiors d’un temps de jerarquies estructurals inqüestionables.

Aquesta és part de la història de Mary, la nena dels cabells de Color de llet que sent la necessitat d’explicar la seua història amb pauses d’angoixa i misteri. Amb rumbs previsibles. Pal·liats, això sí, amb una habilitat narrativa facilitada per una excel·lent traducció, a càrrec de Jordi Martín Lloret. Nascuda en el si d’una nombrosa família camperola de la primera meitat del segle XIX a Anglaterra, Mary es mostra des de l’inici contrariada amb la quotidianitat establerta i pròxima amb els pocs que la trenquen per conviccions o sense més remei que sortir-se’n.

Potser això explica l’estreta relació amb el seu avi, vell i malaguanyat, aliè a l’única rutina possible: la feina continuada, tan irremeiable que no resultava esgotadora. Insatisfet per no poder ser un més, l’avi de Mary agraeix les complicitats de l’única persona que mostra el bon gust de l’atenció dedicada. Alhora, la resta de persones, capficades en l’hàbit reiteratiu, menyspreen qui ja no entra dins d’aquesta dinàmica de vida. “Pel servei que fa ja podria ser mort”, deia la seua nora sense cap remordiment. Aquesta estima mantindrà Mary amb inquietud al llarg de tot el relat. Perquè és aquesta presència, la de qui és distint de la resta, on troba elements diferencials, llums d’esperança en una vida fosca dominada per son pare, frustrat per no haver tingut cap fill mascle i sense objeccions, fins i tot, a l’hora d’actuar amb violència amb les seues filles.

Entre la insurrecció i la desolació es construeix una història plena de moments d’angoixa i d’esperances de canvi que mai no s’acaben de complir. L’odi comú a la figura paterna es transforma en un amor còmplice que dóna sentit a tot, quan tot no és pràcticament res. L’optimisme de la protagonista, contenta de ser com és, perdura al llarg de la novel·la malgrat els moments més dramàtics i tenebrosos. “A vegades he de recordar-me a mi mateixa si estic trista per alguna cosa. I si no és així em torno a posar contenta”.

La singularitat és més forta que la por al desafiament. Malgrat tot, les fèrries conviccions familiars d’aquell temps s’imposen a la voluntat de la protagonista, que, en un moment donat, ha de marxar de casa per treballar en la llar del pastor religiós del seu poble. És allà on transcorre la gran part de l’escrit. L’estada de Mary es mou entre la desconfiança d’uns inicis inevitablement repulsius, l’acomodament a una realitat indefugible, alguns enfrontaments previsibles i, sobretot, la valentia de ser qui és. La sinceritat és tal que les respostes sovint són, fins i tot, provocadores. Tenen, però, l’efecte paradoxal en els amos de l’acceptació voluntariosa, facilitada pel carisma que transmeten les persones d’allò més singulars. La compassió, procedent del xoc cultural que implica l’arribada d’una grangera a una casa benestant, obre pas també a la comprensió dels que es poden sentir escandalitzats quan senten comparacions com “ha menjat com el nostre porc en un matí”. Així ho etziba Mary al seu cap.

Entre tensions generades per un clima familiarment aliè i moments de tendresa amb els qui manen, una sèrie d’esdeveniments conreen aquesta història de situacions que no donen girs a l’argument principal. L’alimenten, però, de substàncies imprescindibles per garantir-ne l’atenció. De tragèdies, com la mort esperada. De les canallades del fill o de la soledat del vidu, que acaba d’enterbolir una tragèdia pronosticada amb un final absolutament inesperat. Sense oblidar la connivència temporal abans del desgast mental i moral d’algun dels protagonistes.

Per rescatar-ne lliçons, sobta l’habilitat a l’hora de donar sentit a una història reduïda pel que fa a l’espai i a la convivència de protagonistes. S’agraeix el missatge de disconformitat d’aquelles persones que no es perden entre agraïments quan algú espera l’alabança per oferir les misèries a canvi de serveis que demanen la dedicació exclusiva. Sobta la capacitat de resposta de qui no té res a aquells que ho tenen tot i esperen mantenir les posicions benestants amb facilitats, referències i submissions que, creuen, són irrefutables. Hi ha calfreds garantits per l’alegria d’aprendre lliçons inesperades, d’aquelles que sempre es van contemplar com a impossibles d’assolir en un món d’injustícia assumida i, per tant, mai percebuda. I, sobretot, dignifica el testimoni literari d’una noia rebel, tenaç, dolçament inconformista i merescudament exigent.

Aquesta és una mostra més de les denúncies del món rural, però en un context allunyat. El de l’Anglaterra de fa gairebé 200 anys. Malgrat aquesta particularitat espacial i temporal, l’obra ha transcendit fronteres i ha estat traduïda al català i a diversos idiomes més, i també ha estat guardonada a França i a Madrid. La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica. Com a escenari per gelar la sang d’aquells que es volen submergir en tragèdies de primer grau, habituals en les literatures d’arreu. L’exemple que els vells manuals d’escriptura, pel que fa a l’època i a la trama, encara tenen èxit en temps d’innovació forçada i no sempre aplaudida.