van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca

LAURA HUERGA
Van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca
El nacional
26|11|2018

Van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca. No, tranquils, no és un acudit, de fet ja aviso que no fa cap gràcia.

La lampista ha d’arreglar el lavabo --darrerament la pica s’embossa-- i malgrat les bibliotecàries, fora de les seves obligacions, han mirat d’arreglar-ho, no hi hagut manera. La lampista fa la feina en menys d’una hora, estén una factura que cobrarà abans de final de mes per un import de 80 euros més desplaçament, i marxa.

La netejavidres ve una vegada a la setmana, la biblioteca és d’aquelles que té vidres en comptes de parets i hi passa tot el dia, malgrat que ella pensa que hauria de venir més sovint --es veuen totes les ditades de les mans dels nens que surten de l’escola del costat--. Les bibliotecàries també ho pensen però mai no ho han comentat entre elles. La netejavidres està amb un contracte de jornada completa amb una empresa subcontractada per a diverses biblioteques de la zona.

L’escriptora va un dia a la biblioteca a parlar d’un llibre que va publicar fa un any. Ha hagut de preparar la sessió aquell matí, el llibre el va escriure fa tres anys i li costa recordar alguns passatges. A més, des de la biblioteca li van enviar un darrer correu electrònic on li comentaven que la presentadora de l’acte és especialista en cinema i que ha trobat en el seu llibre algunes referències que ja comentaran a l’activitat.

La biblioteca paga a una empresa subcontractada un import que no coneixem, i aquesta empresa paga només despeses de desplaçament a l’escriptora. Aquesta és una opció. Una altra opció és que algú li hagi dit que això és bo pel llibre, que el manté viu perquè se’n segueix parlant, i això potser es converteix en vendes. D’aquestes vendes ella només cobraria el 10% però es diu que no cal entrar en detalls i es convenç a si mateixa de que més lectors la descobriran i de que això només pot ser bo. L’escriptora li dedicarà a aquesta sessió pràcticament tot el dia i tornarà tard a casa, ja se sap que les activitats d’aquest tipus sempre comencen a les set de la tarda.

No és tan obvi com sembla que la visibilitat o les despeses de transport no poden ser una forma de pagar els continguts més importants que ofereix una biblioteca en forma d’activitats. I en aquestes obvietats crec que no cal dir que llibreries i biblioteques no es poden tractar de la mateixa forma. Les biblioteques depenen de l’administració i tenen pressupostos assignats per a la seva despesa.

Les biblioteques reben prestigi i visibilitat per les activitats que fan. El seu públic paga amb els seus impostos una biblioteca amb una selecció de llibres, lavabos desembossats, vidres nets, factura de la llum i de l'aigua pagades, personal que els atengui i escriptores que ofereixin converses sobre els seus llibres com activitats complementàries en una sala on s’han pagat les taules, les cadires, la porta i les rajoles del terra.

Des d’aquí vull felicitar totes les biblioteques que destinen pressupostos a pagar els continguts sense intermediaris, assegurant-se que els escriptors reben un import digne pels continguts que ofereixen a les seves biblioteques. Sense ells, què tindríem a les biblioteques?