arrogància i lectura

SERGI PÀMIES
Arrogància i lectura
La Vanguardia
23|11|2018

Una lectura saludable: Contra la arrogancia de los que leen, de Cristian Vázquez (TramaEditorial). Són articles monotemàtics (els llibres i tal) que recorren els camins oberts per altres exploradors (Gabriel Zaid, Alejando Zambra, Daniel Pennac). Desmitifiquen, fan pensar i intenten practicar la pedagogia sense ínfules. També busquen l’anècdota com a succedani de categoria i parlen de cites apòcrifes (atribuir a Cortázar un vers de Neruda), de lectura al transport públic, del perill de les recomanacions, d’un perfum amb olor (literal) de llibres (Paper Passion) i de la presentació de llibres com a gènere literari. I el llibre es tanca amb la reflexió que justifica el títol, sobre l’error de creure que llegir mereix una consideració privilegiada.

Vázquez identifica els precedents que desmenteixen qualsevol superioritat i que situen la lectura en un àmbit molt minoritari respecte als que no llegeixen. La conseqüència d’aquesta evidència és que ja haguem interioritzat que acabarà sent més habitual que els que no llegeixen actuïn de manera arrogant amb els que llegeixen i no a l’inrevés. Per sort, els que no poden combatre una naturalesa petulant i falsament erudita no perdran els seus privilegis. De fet, l’arrogància de què parla Vázquez ja no s’aplica tant contra els que no llegeixen com contra altres lectors, qui sap si perquè el canibalisme permet mantenir la jerarquia de la suficiència intel∙lectual i les prebendes que se’n deriven. Si als anys setanta vam patir el llast sectari del mandarinatge marxista i hiperideologitzat, comencem a ser víctimes del neomandarinatge de la correcció política disfressada de radicalisme i dels esputs revolucionaris emparats pel populisme de gènere o d’empoderament.

És la drecera més curta per preservar la superioritat moral, però aplicar-la als que viuen feliçment sense llibres no té cap interès. En canvi, adoptar un rictus permanent d’inquisidor (sempre és més fàcil culpabilitzar que no pas argumentar) i elaborar teories que intel∙lectualitzen la lectura fins a la nàusea sí que perpetua el despotisme il∙lustrat que, amb la coartada del debat, té poc a veure amb la intel∙ligència, el compromís i la generositat que requereix la crítica (que sobreviu a Buenos Aires, París, Londres, Mèxic o Nova York). El resultat són excedents de corpus, consignes, dogmes i esbossos de llistes negres elevats a tòtems transaccionals que, en contraposició a la flacciditat comercialitzada de la prescripció, traslladen els anacronismes del postestructuralisme a l’àmbit de la creació, l’edició, la difusió o la crítica.Vázquez ens ajuda a centrar-nos més en les realitats tangibles del llibre i no en l’especulació transcendent com a mètode d’intimidació.

Perquè, com passa en tants altres àmbits (la política, per exemple), la cultura també pateix el furor manipulador dels que s’acaben estimant més l’adrenalina de les lluites de poder que l’essència atzarosa, imprevisible i contradictòriament viciosa de la lectura.