crítica literària amb pintures de guerra

XAVIER ALIAGA
Crítica literària amb pintures de guerra
El temps
Núm. 1798
26|11|2018

La crítica, destriar el gra de la palla, l’assenyalament del que és excels, regular o dolent, és una de les potes necessàries perquè funcione adequadament un sistema literari. Aquests dies hem viscut el penúltim debat sobre la crítica i la ressenya en la literatura catalana arran d’un parell de polèmiques concretes. Tenim en general una crítica acomodatícia i inofensiva, que no compleix la seua funció? En quins paràmetres ens movem? Passeu i llegiu.

Primer detonant, per dir-ho així: el productor televisiu i escriptor Toni Soler, personatge mediàtic per excel·lència, publica la novel·la El tumor en un segell amb prestigi literari, Anagrama [consulteu entrevista en EL TEMPS]. Abans fins i tot de llegir-la, la llibretera i crítica Marina Porras, alertava de les implicacions d’aquest fet. I una ressenya de Bernat Puigtobella sobre la novel·la apareguda al digital Núvol detonà un apassionant intercanvi de parers.

Porras també es va situar en l’ull de l’huracà amb una crítica severa però raonada de la tercera novel·la de Marta Rojals, El cel no és per a tothom, també d’Anagrama. Un fet relativament infreqüent, qüestionar a pit descobert títols de figures consolidades, en un panorama benèvol en el qual el gruix de crítics i ressenyadors —dues accepcions que no volen dir exactament el mateix—  se centren en les novetats que els fan el pes desentenent-se del bombardeig de títols absolutament prescindibles literàriament. O escriuen d’aquells autors que per nom, trajectòria o proximitat han de tractar-se sí o sí. Tractaments higiènics, sense sang ni grans incisions, per no dissuadir els lectors en català. 

Les anècdotes han servit els darrers dies per furgar en la categoria, en l’estat del sistema crític literari català no sols en les xarxes, també a través de debats com el que va emetre fa uns dies Catalunya Ràdio en el programa Ciutat maragda o el que es va poder escoltar al podcast sobre llibres “Les coses fonamentals”, emès des de la Calders, que va abordar la qüestió amb l’explícit: “Crítica literària? Permetin!”. La mateixa llibreria també va convocar un debat públic per parlar-hi.

En aquests intercanvis es posaren sobre el tauler qüestions pertinents. En paraules del llibreter Abel Cutillas, “hi un interès no tan sols polític, també sociològic, de fer que la crítica quedi fora de la conflictivitat”. O com deia el professor i crític Borja Bagunyà, “estem en una fantasia resistencial que contempla tàcitament un espai de no agressió. Per fer país”. “Que algú li digui a això pujolisme!”, exclamava Cutillas tot seguit.

El professor de Filologia de la Universitat de Barcelona Francesco Ardolino arribà a parlar de la “mort de la crítica militant”, del triomf del “model industrial” del boca-orella, les xarxes socials i l’amiguisme. David Vidal, professor de periodisme cultural, criticà el “format de ressenya que marca la indústria”, la falta d’espai per fer crítica amb matisos i l’absència de causticitat, d’una “transgressió valuosa” que no tinga com a objecte impressionar. Bagunyà també desaprovava un sistema que serveix “únicament per celebrar o per malparlar, la qual cosa es fa molt poc”. “O tot són celebracions o comentaris en negatiu que passen a les xarxes socials”, ampliava l’escriptora i periodista Anna Ballbona. “Amb el perill que suposa que l’anàlisi negativa quedi en mans de les xarxes socials”, ampliava. Abans de parlar d’un altre perill: “Parlo del que em ve de gust i tots els llibres són fantàstics. Falta un punt de ponderació”.

L’amiguisme, la dictadura de la novetat, que impedeix, segons Bagunyà, agafar distància sobre les obres, les trampes dels ritmes editorials, la figura de l’escriptor-crític —no tòxica en essència, ara ho veurem—, la cursa per trobar la nova veu imprescindible o per marcar tendència, ser el primer a dir el què definitori sobre l’última novetat —alertava Ballbona—, foren també aspectes que han estat presents aquests dies. Tot i que també hi ha hagut qui ha recordat, com ara l’escriptor i coordinador del suplement Ara Llegim, Jordi Nopca, que la mateixa tria dels llibres dels quals es parla (o no) als mitjans també és “una presa de posició”. “L’arquitectura [dels espais informatius culturals] és tan important com el contingut sobre els llibres que acaba apareixent. Aquest és un primer filtre pràcticament invisible”, assenyalava.

Maleït Twitter. O com fugir dels conflictes

La qüestió té moltes arestes. I per ordenar una mica el trànsit, EL TEMPS ha parlat amb alguns dels actors i observadors del debat. A Marina Porras se l’ha relacionada amb un cert relleu generacional en la crítica. Ella no ho veu exactament així. “És cert que fins ara hi havia com a referents Julià Guillamon o Ponç Puigdevall, que m’agrada molt tot i que ha agafat una mica el paper d’enfant terrible; però ara hi ha moltíssimes més veus. Però és una qüestió més de situació que de generació. Si estàs a Twitter et diuen coses, has de contestar... És fatal. Si Ponç Puigdevall estigués a Twitter, suposo que li passaria una cosa semblant”. 

“En el sistema literari hi ha establerta una absència de conflicte a la base. Ningú vol intervenir en l’espai públic perquè hi ha lluites i conflictes i la gent vol evitar-los. Aleshores, els crítics ens tornem inofensius”, assegura. I al·lega, pel que fa la polèmica amb Rojals, que “no vaig utilitzar una crítica destructiva. No és el mateix destruir el llibre d’algú que comença que ressenyar el tercer llibre de Rojals. I no és un tema de deixar-lo malament, sinó d’explicar per què no funciona o per què no està bé”.

Pel que fa a la seua controvertida referència a Toni Soler, Porras argumenta que si el llibre “hagués sortit a Columna no m’hauria parat a pensar. El que em va interessar és la distorsió d’un llibre com aquest en un catàleg com Anagrama, que triava les publicacions en català amb molta cura. I això cal comentar-ho, no em pot resultar anecdòtic, canvia el registre”.

La crítica de La Llança no veu problemes en el fet que alguns escriptors siguen crítics (en la línia de Bagunyà, qui troba interessant “saber quines són les lectures dels nostres escriptors”) o en l’obsessió per les noves veus, però remarca la precarització i la manca de formació com a llasts del sistema. “Que et paguen una merda per article sí que afecta l’actitud davant la crítica. La gent pensa que és un reducte del periodisme cultural, però no és tan sols una qüestió de tècnica, sinó que has de tenir coneixements de teoria literària i literatura comparada. Es nota molt quan un crític té un bagatge. Una de les coses més difícils és crear una escala de valors, vigilar per què una nova peça que col·loques mou totes les anteriors”.

Altrament, una qüestió fonamental és evitar la crítica ditiràmbica. “S’ha d’analitzar molt bé els llibres i fugir de les afirmacions hiperbòliques, perquè quan surt un llibre com el de Josep Pedrals [diu en referència al justament aclamat Els límits del Quim Porta] costa marcar que es tracta d’una obra veritablement important”.

El ditirambe no és l’especialitat d’un dels al·ludits, l’escriptor i crític Ponç Puigdevall, algú que confessa sentir-se “molt còmode” amb la manera com afronta la crítica literària. Resident a Astúries, es tracta d’una singularitat més que notable de l’ecosistema. “Fins avui que m’has telefonat tu, fa un parell o tres de setmanes que no em telefonava ningú. No soc gaire sociable”, ens deia.

Puigdevall escriu sobre els llibres que li encomana el responsable de Quadern. “Porte vint anys fent crítiques en aquest suplement  i m’he sentit sempre molt bé. El concepte és que qualsevol crítica literària és vàlida sempre que sigui vàlida literàriament, una idea que no és meva, perquè ja l’explicava Francisco Rico. Cal que la crítica enganxi i que el lector ho passi bé”.

Aquest crític, que fa una tombarella al tòpic (“tots els narradors són crítics frustrats”, assegura), destaca que cal establir un diàleg amb la tradició i amb la literatura del moment, però sense la pretensió en el seu cas de fer cànon. Puigdevall recorda que, fa uns anys, “Màrius Serra va escriure un article en EL TEMPS en el qual distingia entre el crític arquitecte, Julià Guillamon, i el crític okupa, que era jo. Guillamon té la tendència a dibuixar el mapa, però dia rere dia es va modificant. En canvi jo, com que tinc tendència al caos, em poso dins de la novel·la i tracto d’explicar com funciona”.

El crític de Quadern reconeix el cansament de les novetats, el Sánchez Pinyol o el Sant Jordi de torn. “Hi ha tantes obligacions al llarg de l’any que no pots fer el que et vindria de gust fer”, confessa. També reconeix haver-se equivocat en alguns judicis, per la manca de distància temporal. I combat la seua imatge destroyer. “Has de reconèixer quan un llibre funciona. I a l’inrevés també”, apunta. De fet, tampoc són estranyes les crítiques obertament positives de Puigdevall, però entre elles no figura la tercera novel·la de Marta Rojals, de la qual destaca més febleses que fortaleses. No debades, en algun moment de la conversa, Puigdevall destaca Marina Porras “com una bona representant” de la línia crítica que defensa.

Els gustos són secundaris

Per anar tancant cercles i al·lusions, parlem també amb el director de Núvol, Bernat Puigtobella, a qui Porras acusava en Twitter d’haver ressenyat Toni Soler sense definir-se. Puigtobella ens remet al darrer paràgraf del seu text: “ (...) Un crític literari primer descriu i valora si un llibre compleix allò que l’autor s’ha proposat de fer. I després, si escau, pots dir si t’interessa o t’agrada el que hi diu. A mi El tumor m’ha arribat. (...)”. “Del que es tracta”, argumenta, “és d’intentar explicar què ha volgut fer aquesta persona. I si m’ha agradat o no, és secundari”, abunda Puigtobella, qui reconeix que hi ha una crítica “tova, amable” i una altra que “vol ser dura però no sap ser ponderada i interessant”.

En acabant, Puigtobella redueix la qüestió a si les crítiques, bones o dolentes, estan ben fetes o mal fetes. I nega que les crítiques escrites per persones afins a l’autor queden invalidades: “L’amistat no està renyida amb fer una crítica professional”. El tema de fons, diu, és que al sistema literari no es dona la separació de poders que consistiria en el fet que el poder legislatiu, el tindrien els creadors; l’executiu, els editors, i el judicial, el crítics. “Què passa? Doncs que els crítics són també creadors i fins i tot hi ha editors que escriuen i fan crítica, però hem tingut exemple de bons escriptors que han fet crítica, com ara Virgina Woolf”, anota. I afegeix: “En un món ideal estaria bé una certa separació de poders, però és molt complicat. Estem en una cultura tan precària que tots hem de fer una mica de tot, perquè no sortiria res endavant”. “El problema és aquest, no hi ha professionalització, cal saber en quines condicions hi juguem”, s’explica Puigtobella.

En un debat, Nopca deia una cosa semblant: “La gent que ens dediquem a la cultura ens hem de dividir en moltes meitats. Són escissions que resten temps per dedicar-se a una activitat o una altra”. Així les coses, Bagunyà aposta per “fer explícits els biaix”, els circuits relacionals i abandonar la ingenuïtat de l’objectivitat. Fer transparents els condicionants de cadascú, en definitiva.

Isabel Sucunza, llibretera de La Calders i periodista cultural, qui ha seguit de prop tots aquests debats, recapitula una mica. Sucunza coincideix que la crítica “no és professional, o no és tan professional com hauria de ser”. Li preguntem si cal més crítica destructiva o, almenys, més agressiva: “És molt simptomàtic que facis servir aquests termes. El que passa és que una crítica mig dolenta o que no diu coses maques s’agafa gairebé com un atac personal”. “Això, Puigdevall, ho fa molt bé, les crítiques les agafa com peces literàries seues. I això l’obliga a ser sincer i més equànime. També s’ho pot permetre perquè té aquesta fama de crític maleït”, dictamina.

El que no té sentit, assenyala, és la crítica hiperbòlica, “perquè hi ha molt poques coses importants cada any. I les que són importants no es veuen en el moment, han de passar anys”, assenyala abans de posar-ne un exemple pràctic: “Del llibre del Pedrals s’està parlant en cercles literaris, però d’aquí a uns anys tindrà més pes que les novel·les d’Eva Baltasar o Anna Punsoda”, diu en referència, respectivament a Permagel i El llit dels altres, dos dels llibres més comentats del 2018. Dit això, li agrada molt “que una novel·la com la de Baltasar es vengui com xurros , perquè és un llibre que està molt bé”. Una altra cosa és quan la crítica “compra els procediments del màrqueting editorial. Quan veig una faixa que parla del nou Paul Auster, el que passa és que em fan ganes de llegir l’Auster original, el de debò”. 

“El que està bé és aturar-se i fer revisió del que s’està fent. Una revisió a fons ni que sigui per saber on som i cap a on anem”, dictamina la llibretera. La modesta pretensió d’aquestes ratlles.