ENRIC IBORRA
He llegit una novel·la
La serp blanca
9|12|2018
He llegit una novel·la… Una novel·la publicada recentment, en català, ambientada en la nostra realitat actual. Ho he fet una mica a repèl dels meus hàbits com a lector, però tenia ganes d’estar una mica al dia de la narrativa d’ara, de confirmar o corregir les meues sospites al respecte. Després d’acabar el llibre, he de reconèixer que la novel·la està ben escrita, amb un català natural i àgil, que té ritme i es llegeix bé. A l’hora de valorar un llibre, però, això és el mateix que no dir res. Que un llibre estiga ben escrit no és un mèrit, sinó un requisit previ. Acabada la lectura, constate també que me l’hauria pogut estalviar perfectament. Confirmar les nostres sospites respecte del que siga sempre resulta decebedor.
D’entrada, un narrador o una veu molt pesada, intrusiva, redundant, que en cap moment fa un comentari que tinga un mínim interès i, si ho fa, l’efecte és de grandiloqüència o de sensibleria. Aquesta veu incorpora molt sovint el que seria el sentit comú més pedrestre, en forma de dites, refranys, frases fetes… Es tracta d’una veu que diu o repeteix el que tot el món sap o diu. Els diàlegs, inversemblants. El personatges, tenint en compte qui són, parlen massa bé, com si recitassen, o són massa emfàtics. Pel que fa a la trama, una preferència clara pel relat fulletinesc, de serial televisiu, inversemblant, recercat i morbós. Una forma d’imaginació gratuïta.
Això sí. Hi apareix tot: l’especulació immobiliària, els desnonaments, les estafes bancàries, la depredació econòmica, traumes familiars truculents, i hi ha sexe! Tota una sèrie de temes que responen a les expectatives o a la fotografia que ens fem habitualment de la realitat actual, tal com la veiem reflectida en els mitjans de comunicació. Els personatges responen al mateix enfocament costumista. Són caricatures. No estan individualitzats. Hi fa acte de presència l’inevitable personatge que inevitablement és homosexual de manera amagada. El final de la novel·la transmet un missatge tranquil·litzadorament moralista.
Aquest tipus de novel·la té èxit perquè respon a les expectatives d’un lector mitjà. Per això mateix, són de lectura fàcil. La novel·la que he llegit es pot incloure en el que és potser el corrent predominant de la narrativa actual: el realisme costumista —més costumista que realista. Des del punt de vista de la història literària, es tracta d’una regressió. Els novel·listes repeteixen el que diuen els diaris. Als lectors que els agrada que els repetesquen el que ja saben.
______________P.S.: Ahà, rotllo el pecat es pot dir, però pecador, no. De fet el que importa és la categoria, el concepte fonamental, no l'anècdota que ens hi ha portat, és clar, és clar. Oi tant que sí. Hi estic absolutament d'acord, passa que és inevitable que jo no provi d'endevinar quina novel·la acaba de llegir l'Iborra. El vostre tafanera és el meu curiosa.
El subratllat és d'en Joan Todó. El subscric.
Quina és?
ResponEliminaPer fi! Pensava que ningú no em faria la pregunta!
EliminaAviam, jo no l'he llegida, però sí que estic al cas del que s'ha anat dient.
EliminaPonç Puigdevall:
Eliminauna fantasia melodramàtica amb dosis abundants dels ingredients indispensables en el gènere: hi ha un matrimoni mal avingut, odi entre germans bessons, amors impossibles —però perdurables—, fills il·legítims, drogodependències, desaparicions, deslleialtats sentimentals, accidents i hospitals, sordidesa i glamur, una herència distribuïda injustament, turbulències domèstiques, disturbis personals, ambicions i frustracions, relacions dificultoses i moltes altres cares de la imperfecció humana, de tot allò que subjuga, limita i arruïna l’espècie.
torna a demostrar la seva virtuositat i la seva oïda infal·lible a l’hora de reproduir el nivell col·loquial de la parla; no desdenya recórrer al costumisme per atrapar la voluntat del lector —hi ha certs lectors a qui els plau llegir el que ja saben, conèixer la seva quotidianitat—; en el moment just sap incorporar interessos actuals —la corrupció urbanística, el conflicte de la maternitat, uns apunts bàsics sobre la dificultat de la dona per ser acceptada en igualtat de condicions en el món laboral...
Però també és veritat que hi pot haver un tipus de lector que no vegi XXXX com una obra literària en el sentit estricte, sinó com una ficció ben fabricada i honesta, no gaire creativa i amb una escriptura tan metòdicament pulcra que acaba fatigant una mica.
Pagès Jordà:
Eliminala .X novel·la de XXXX està protagonitzada per dones, tracta temes socials, està escrita en un català atrevit i és d’una candent actualitat. Les tres novel·les són modernes en el sentit que obren camí, però també en el sentit que ignoren la postmodernitat: expliquen història d’ara amb el llenguatge d’ara, però amb una visió més artesanal que lúdica, com si poguéssim encarar-nos a la realitat amb la mateixa voluntat de representació que al segle XIX.
Al cap de centenars de pàgines, l’alternança entre les escenes que condueixen al final i les que permeten fer-se càrrec del passat familiar es fa repetitiva (o alguna cosa pitjor: com en una telesèrie, no passa res si ens saltem algun episodi).
Marina Porras:
EliminaLa història és un culebrot, però aquest no és el problema del llibre. Tot i que el melodrama s’intueix des del principi, la presentació de l’escenari i els personatges està ben feta –i ben escrita. Els protagonistes són caricaturescos però estan ben construïts, i la trama, encara que ressoni a un guió de sèrie de tarda de TV3, està ben plantejada. És un llibre que pot donar joc. Tècnicament no podem retreure res a l’escriptura neta i endreçada de XXX, que demostra que podria relatar qualsevol història.
El problema central del llibre és la veu del narrador, que marca el to monòton del llibre i el relat. El narrador ens explica els fets des de fora – ho veu tot i ho coneix tot de la història – però només fa apunts ingenus i cursis. No es posiciona, no es compromet. La trama s’explica d’una manera tan deslligada que tot el pes cau sobre els fets, que no es poden salvar sense algú que es posicioni escrivint-los, que hi posi l’ànima.
Laura G. Ortensi:
EliminaQue Marta Rojals se sent còmoda prenent les telesèries com a model no és cap novetat. Moltes escenes d’El cel no és per a tothom —i de les dues novel·les anteriors— suggereixen seqüències audiovisuals. A més, l’autora demostra dots de guionista a l’hora de tallar la narració en el moment àlgid: sempre es guarda un detall per explicar més endavant, talment com un episodi de divendres en plena sobretaula. A El cel no és per a tothom ha optat per escriure deu capítols fragmentats en petites escenes. És ben clar que Rojals ha volgut jugar, més que mai, a dosificar el misteri. Però també ha assumit el risc d’esgotar la paciència del lector.
Potser el problema és la monotonia de l’alternança passat-present un cop ja s’ha entès la dinàmica expositiva de la novel·la. Potser és la voluntat de retardar tant com sigui possible la trobada entre germans. O potser són els tics argumentals de fulletó televisiu en una novel·la que parla de l’ambició d’aspirar a més. Embarassos inesperats, mentides entre germans, malalties pendents de diagnosticar, addiccions no resoltes… Quina és l’ambició de Marta Rojals més enllà de crear un microcosmos melodramàtic amb final sorprenent? Haurem d’esperar la quarta novel·la per respondre a la pregunta. I l’esperarem amb ganes, perquè llegir Rojals és entendre millor per què va sorgir la crisi econòmica i per què ara som on som. Com sobreviuran aquests retrats generacionals al pas del temps ja són figues d’un altre paner.
Álvaro Muñoz:
EliminaLa lluita interna abans de fer la crítica recau en el fet que el llibre en si és bo: un català saborós, uns diàlegs atractius i unes situacions familiars interessants que agraden al lector. On rau el problema? Per desgràcia, el problema és aliè a l’escriptora però l’afecta a pèl i a repèl. Ens han volgut vendre el llibre com una obra precisa, necessària a les nostres prestatgeries, i no ho és ni de bon tros. A tot això hem de sumar la tendència dels usuaris a deixar-se arrossegar per unes crítiques sovint condicionades, i a omplir les xarxes socials d’afalacs redundants i sense un perquè que ho argumenti. Aquests dies n’he pogut llegir “és el nou Jo confesso”, o fins i tot “una de les millors novel·les del segle”. Bé, som a finals de 2018, però només d’aquesta represa del curs editorial ja te’n podria dir un parell de millors (llegiu Josep Pedrals, si us plau).
Míriam Cano:
EliminaEl ritme literari no és el mateix que el cinematogràfic i, sovint, Rojals és cinematogràfica: Explica molt i jutja poc, però la veu narrativa és poc implicada, de manera que no hi ha un pensament fort al darrere que ens embadaleixi més enllà de la pròpia acció i les humanes ganes de saber. Sostenir una novel·la basant-se en la tafaneria que se li pressuposa al lector és efectiu, però no definitiu. No durant sis-centes pàgines.
Què, Zaca?
ResponEliminaLa Rojals, que tinc a la pila dels llibres pendents. I em sap greu, tu.
ResponEliminaEl cielo puede esperar, fent una broma cruel, sí. No ho sé del cert, però l'Iborra es queixa de les mateixes coses que els altres, així que quasi m'hi jugaria un pèsol...Malgrat tot, tu tira. Ni que només sigui una 'ficció ben fabricada i honesta', segur que passaràs una bona estona. Ja ens diràs el què.
EliminaJo no l'he llegit, i de moment no em crida l'atenció, però trobo que un dels arguments per carregar-se el llibre sigui el de ficar-se amb les trames, així doncs també un es pot carregar Dickens, que escrivia fulletons, l"equivalemt a les telesèries, no?
EliminaUn es pot carregar el que vulgui, Miquel, només faltaria.
EliminaAra se m'acut (qüestió d'equilibri) buscar ressenyes encomiàstiques. I després que cadascú s'equivoqui sol.
ResponEliminaBernat Puigtobella:
EliminaRojals és la gran artista de la dosificació. Mai ens explica una cosa sencera, sempre se’n guarda una part per més endavant. Res és massa obvi ni explícit a El cel no és per a tothom, perquè és un gran teler en què l’acció es reprèn i es replega constantment, on la intriga no es desboca mai perquè sempre té el contrapès de la cristal·lització epifànica.
A l’amant de trames trepidants la lectura se li farà morosa. Hi haurà lectors de Primavera, estiu, etc que ja es van despenjar amb L’altra i que no tindran la concentració ni l’estómac de llegir tampoc aquesta. Ja se sap, el cel no és per a tothom. Al lector que llegia novel·les i ara mira sèries hi descobrirà una mina d’observacions fascinants dissoltes en un relat que no perd mai el pols narratiu. I si queda algun lector, encara adult, de novel·les, hi trobarà una de les millors obres de la dècada.
Joan Josep Isern:
EliminaCada vegada que llegeixo un llibre que m’entusiasma em vénen ganes de fer dues coses: tornar-lo a llegir de seguida i escampar a tothom la bona nova.[...] Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes.[...] Si el lector ha arribat fins aquí, ja deu haver vist que El cel no és per a tothom no és pas una novel·la escassa d’ambició ni fàcil de despatxar a còpia de lectures superficials. I això es percep quan analitzem els recursos de tècnica narrativa que Marta Rojals ha emprat a l’hora d’escriure el llibre.Un llibre al qual, per cert, li vaticino un llarg recorregut per aquest circuit de vegades no prou conegut i valorat del nostre sistema literari que són els tallers d’escriptura o els clubs de lectura. Dit d’una altra manera, un dels grans moments de plaer que ens reserva El cel no és per a tothom és quan ens posem a ponderar de quina manera –el ‘com’, que deia més amunt– l’autora s’ho ha empescat per explicar-nos la història que tenia entre mans.
SECCIÓ SÍ, PERÒ...
EliminaPere Antoni Pons:
EliminaBen escrita, amb uns diàlegs que dringuen amb una autenticitat vivíssima, concebuda amb coratge i muntada amb audàcia, El cel no és per a tothom pateix, però, d’un excés totalitzador. El suggestiu i parsimoniós detallisme amb què se’ns explica tot —hi ha salts temporals, però poques el·lipsis— pot asfixiar la força expressiva d’algunes escenes i, en ocasions, pot emboirar la potent netedat amb què ens haurien d’arribar les pulsions i les emocions dels personatges.
Si l’ambició és una qüestió de propòsits, de laboriositat, de complexitat i de dimensions, no hi ha dubte que El cel no és per a tothom és la novel·la més destacada de Marta Rojals. Per a qui escriu aquesta ressenya, però, la seva millor novel·la continua sent Primavera, estiu, etcètera.
Marina Espasa:
EliminaTota la novel·la es construeix a base d’un crescendo impecable i, com fa la bona literatura, la història no es decanta per cap categorització òbvia, només ens ensenya els budells bruts d’una estructura, la família, que passa per ser el nucli vital de la nostra societat i ens en fa ensumar la fortor, que és molta. Quan tanquem el llibre, ens acompanya el fantasma del Pep, el germà petit, incapaç de fer net amb unes misèries que en part són les d’una generació, la del baby boom de finals dels seixanta, que no ha acabat d’explotar, i també les d’un gènere, el masculí, que no està a l’altura de la fortalesa de les dones.
Aquesta és una novel·la de tall clàssic, una mica com les de Jonathan Franzen. No s’hi trobaran ironies metaliteràries ni elements disruptius formals o temàtics. Ni falta que hi fan, perquè aquesta és la proposta de l’autora. Però sí que té alguns tics de melodrama de fulletó: el personatge que no vol lligams tria la professió de volar, una malaltia familiar pesa com una espasa de Dàmocles sobre els protagonistes, el model de família que qüestiona ja fa temps que fa aigües... Tinc ganes de llegir la novel·la que Marta Rojals encara no ha escrit, i que tant de bo sigui la que s’enfronti i descrigui, amb la mà i els ulls privilegiats d’una autora com ella, la nostra realitat més contemporània, la que ha vist com totes les seguretats i els apriorismes que mantenien les costures de les societats (i de la literatura com a forma artística) s’estripaven i feien que tot saltés pels aires.
JULIÀ GUILLAMON:
EliminaHi ha molt pocs autors capaços d'escriure un llibre amb tanta densitat humana, amb una dicció tan natural, que explica tantes coses.
M'agradaria, però, llançar dues qüestions. L'extensió: en el món d'avui les sèries substitueixen les pel·lícules. Però no estic segur que aquest model de narració extensiva funcioni tan bé en la ficció llegida com en les pantalles. La narració sintètica i la novel·la de dues-centes pàgines són èxits de la història de la cultura. Les novel·les que triomfen darrerament fan pensar en els algoritmes de Facebook: novel·les de dones de quaranta anys per a lectores de quaranta anys(Baltasar, Orriols, les primeres Rojals). El cel no és per a tothom és una novel·la amb moltes centralitats, on no et pots identificar amb cap personatge.
S'introdueix en el cor de les passions humanes i de les relacions socials: no és una novel·la d'Alícia davant del mirall. Són coses que he pensat mentre llegia, però és el lector qui té l'última paraula.