la versió canònica

LLUÍS BONADA
«Una nova traducció de la novel·la El Gattopardo neteja la versió anterior de totes les infidelitats»
El temps
Núm.1323
20|10|2009

La primera edició d'Il Gattopardo, publicada per Feltrinelli a cura de Giorgio Bassani, apareix l'any posterior a la mort de l'autor. Giuseppe Tomasi di Lampedusa es mor el 23 de juliol del 1957 i la novel·la s'imprimeix la tardor del 1958. L'èxit és immediat i amb el temps es converteix en la novel·la més popular, i la més llegida, de la postguerra italiana, sobretot d'ençà que, l'any 1963, el director de cinema Luchino Visconti la converteix en una obra d'art que no ha fet sinó revalorar-se amb el pas del temps, justament com li ha passat també a la novel·la.

Ben aviat es va traduir a tot el món. La versió catalana, signada per Llorenç Villalonga (El Guepard), apareix el 1962, al Club Editor de Joan Sales. Sis anys després de la traducció catalana, a Itàlia es va destapar la caixa dels trons: Carlo Muscetta, professor de literatura italiana de Catània, va fer públic que havia detectat centenars de diferències, algunes de consideració, entre el manuscrit i el text editat. També es va discutir si Bassani havia utilitzat les millors fonts, perquè l'autor va sotmetre tres versions a la consideració dels editors. A casa nostra, el descobriment d'un problema diferent va fer molt menys de rebombori: la filòloga Maria del Carme Bosch publicava l'any 2000 a la revista Randa que la traducció de Villalonga era plena d'errors.

Tots dos problemes, és a dir, el de la doble infidelitat —italiana i catalana— a Lampedusa, s'han resolt de cop, passat ja mig segle de l'aparició de la novel·la. L'editorial Proa acaba de publicar una nova traducció de la novel·la a partir de l'edició fidel a l'original, la que finalment s'ha considerat canònica. Signa la traducció Pau Vidal i es titula El Gattopardo. L'edició és completa amb un prefaci de l'hereu de l'escriptor, Gioacchino Lanza Tomasi, destinat a reportar, amb detall, la rocambolesca història filològica del llibre.

En fer-se públic que hi havia diferències entre el manuscrit i l'edició, Feltrinelli va publicar una versió corregida el 1969. Però, com diu l'hereu, la qüestió de l'autenticitat de la novel·la no es va resoldre del tot. Uns quants filòlegs es van dedicar a comprovar si l'edició del 69 era perfecta i, entre tots, van detectar 49 diferències amb el manuscrit; aquesta vegada, i a diferència de la primera edició, d'ordre menor: no arribaven a invalidar la comprensió de cap passatge. Això de banda, es van localitzar dos fragments més de la novel·la en arxius privats, fragments que inclouen un cançoner atribuït al protagonista i la paròdia d'un poema.

Finalment, l'any 2002 Feltrinelli, d'acord amb l'hereu i la majoria dels estudiosos de Tomasi di Lampedusa, va fer-ne una nova edició que incorporava les 49 esmenes dels filòlegs i hi afegia, en apèndix, els dos fragments. Aquesta és la que reedita Feltrinelli i la que han començat a utilitzar els qui la tornen a traduir, com ha estat el cas de la versió catalana de Pau Vidal publicada per Proa, edició que deixa sense traduir els poemes de l'apèndix.