Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Gattopardo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Gattopardo. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de juliol del 2021

relectures

 29 de abril de 2012

Giuseppe Tomasi di Lampedusa
EL GATOPARDO

«Cuando los lees más de una vez, son clásicos. Cuando te los vuelves a comprar, es ya una enfermedad»


Entre las moderadas satisfacciones que uno tiene al llegar a cierta edad está el privilegio de volverse a leer un libro después de haber tenido tiempo de olvidarse de él, en la justa cantidad para no sentirse idiota. Yo, por ejemplo, voy por la tercera vez con El Gatopardo, y francamente, la segunda no me acordaba ni de cómo terminaba (aquí también es posible que tenga que ver la edad, pero de otro modo). [...] Comprado y devorado en dos días. El autor, en cambio, se dice que lo escribió en un par de años, cuando tenía casi sesenta, sin que nunca antes hubiera ejercido la profesión de escritor. Cuando el libro salió, en 1958, él ya no estaba allí para disfrutar del espectáculo, porque una muerte prematura y rapidísima se lo impidió.

[...] Han pasado muchos años desde entonces, pero la clara prueba de que es un libro tocado por la gracia no ha abandonado nunca a El Gatopardo. Es difícil que, de una sola vez, se pueda escribir magníficamente una historia maravillosa con la que explicar a la perfección un trozo de la historia de tu país. Conseguir dos de las tres cosas ya sería una proeza...


Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. 


dimarts, 29 de gener del 2019

cave canem


N.H.
El baró Enrico Merlo di Tagliavia
S.M.
30 de maig de 1957

Estimat Enrico,
A la bossa de pell trobaràs el mecanoscrit  del «Gattopardo».
Tingue'n molta cura perquè és l'únic exemplar que posseeixo.
Llegeix-lo amb atenció, també, perquè m'he rumiat molt bé cada paraula, i moltes coses no s'hi diuen clarament sinó que s'hi insinuen i prou.
Jo diria que té un cert interès perquè explica la vida d'un noble sicilià en un moment de crisi (que no cal que sigui només la del 1860), la manera com s'hi encara i com es va accentuant la decadència de la família pràcticament fins a la desfeta total; tot plegat vist des de dins, amb certa participació de l'autor i sense cap mena d'animositat, al contrari del que passa a Els virreis.
No cal que et digui que el «príncep de Salina» és el príncep de Lampedusa, el meu besavi Giulio Fabrizio; és del tot realista: l'alçada, la matemàtica, la falsa violència, l'escepticisme, la dona, la mare germànica, el rebuig a ser senador. El pare Pirrone també és autèntic, començant pel nom. Em penso que tant l'un com l'altre m'han sortit més intel·ligents del que realment eren.
En Tancredi és, físicament i en les maneres, en Giò; moralment és una barreja del senador Scalea i el seu fill Pietro. L'Angelica no sé qui és, però pensa que el cognom Sedara s'assembla molt a Favara.
Donnafugata com a poble és Palma; com a palau, Santa Margherita. Els dos últims capítols són molt importants: la mort de don Fabrizio, que ha estat tota la vida ben sol encara que tingués dona i fills, i la qüestió de les relíquies que tanca la història, que és absolutament autèntica i jo mateix la vaig presenciar.
Sicília és la que és: la del 1860, la d'abans i la de sempre.
Trobo que tot plegat té una certa malenconia poètica molt seva.
Jo marxo avui; no sé quan tornaré; si em vols dir res, escriu-me a:
A l'atenció de la senyora Biancheri
Via S. Martino della Battaglia 2
Roma
Una salutació afectuosa
del teu
Giuseppe

[al revers del sobre:]
Alerta, que el gos Bendicó és un personatge importantíssim, és gairebé la clau de la novel·la.

____________________
P.S.: «El gos Bendicó té una presència simpàtica i amable en els primers capítols de la novel·la. Mai no està gaire lluny de don Fabrizio i dels altres membres de la família. Circula per Vil·la Salina i pel palau de Donnafugata aportant la seva animalitat domèstica i graciosa, rascant les portes, jaient pels racons. Bendicó ve a representar allò que té de més agradable, natural i pacífic la convivència de la família Salina. Don Fabrizio, a l'hora de fer un balanç de la seva vida té un record pels gossos que l'han acompanyat i entre ells hi figura Bendicó, del qual rememora la «graciosa estupidesa».
Un cop mort, Bendicó fou naturalitzat i és aquest moble de taxidermista allò que Concetta ordena que es llanci a les escombraries, tants anys després. El gest és d'una simbologia elemental  —encara que provenint de Concetta és probablement d'una inconsistència notable— i el text resulta prou explícit. Allò que es llança a les escombraries és, en definitiva, el passat, el record de tota una època de la família Salina, aspecte que està en relació evident amb la simbologia de les relíquies que centra el capítol final de El Guepard. Bendicó és també una relíquia, encara que revestida de tendres records, una relíquia que ha quedat estantissa i arnada i envers la qual l'autoritària i eixuta Concetta ja no pot sentir compassió. El que queda de Bendicó, doncs, com el passat dels Salina, està destinat al no-res, a la desaparició pura i simple: «Després tot trobà la pau, dins un muntet de pols descolorida.» I aquest «tot» vol dir exactament això, «tot», no solament les restes del gos dissecat sinó també don Fabrizio, Tancredi, Angelica i don Calogero, les passions i els temors, les lluites i les ambicions, el dolor i l'amor, l'existència mateixa dels personatges.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

dilluns, 28 de gener del 2019

l'aigua és això


La tia de Nabokov (ho explica ell mateix a les memòries), Paixa, mor el 1910. En el moment de la mort diu: «És interessant. Ara ho entenc. Tot és aigua».
Al vell guepard, el príncep Salina, li sobrevé el cansament. Són les dues de la matinada, el ball s'allarga. Busca «un racó tranquil on seure», el troba a la biblioteca. Durant el ball ha passat de la dansa a l'odi, i de l'odi a una compassió infinita. Com es pot odiar aquests «éssers efímers» que corren darrere el raig de llum que els ha estat concedit entre dues tenebres? Com es pot voler mal a qui ha de morir. «No era lícit odiar res que no fos l'eternitat.»
Seu, en el silenci de la biblioteca, «il·luminada i buida». Però s'aixeca. Beu un glop d'aigua d'una gerra que hi ha en una tauleta. «És l'única cosa que val la pena», pensa («com a bon sicilià», afegeix Lampedusa). Torna a seure. Però no s'eixuga els llavis.
M'agrada que no s'eixugui els llavis.

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 148.


_______________
P.S.: «Fins a aquell moment la irritació acumulada li havia donat energia; ara, amb la distensió, sobrevingué el cansament: s'havien fet les dues. Buscà un racó tranquil per seure, lluny de la gent, estimada i fraterna, sí, però no per això menys avorrida. El trobà a la biblioteca, petita, silenciosa, il·luminada i buida. Tot just s'havia assegut que es tornà a alçar per fer un glop d'aigua de la gerra que hi havia en una tauleta. «És l'única cosa que realment val la pena», pensà com a bon sicilià; i no s'eixugà els llavis.»
Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 303-304.

dijous, 24 de gener del 2019

el temps i la mort


«La mort, a la novel·la de Lampedusa, té una presència molt abundant i sota formes diverses. És com un riu profund que recorre la novel·la de cap a cap, les aigües del qual emergeixen de tant en tant amenaçadorament fins que al final, ja del tot a la superfície, arriben a constituir el paisatge quasi uniforme del relat, un estany d'horitzons dilatats i en calma, l'única i insòlita certesa.
La mort es manifesta ja a les primeres pàgines de El Guepard com una sentor nauseabunda, un baf corrupte que s'escampa per Vil·la Salina i impregna la novel·la. És, certament, un avís, un mal senyal. Procedeix del soldat borbònic que havia anat a morir, esbudellat, rera els murs de la vil·la. Una mort incidental encara que no pas gratuïta —des d'un punt de vista narratiu res no hi ha de gratuït a El Guepard— que forma part dels esdeveniments polítics que són el marc i el motor de l'obra.
A mesura que s'avança en la lectura de la novel·la, la mort, ça i lla, va aflorant, sota diverses formes, símbols  i significacions. De vegades és la mort d'un animal, com la del conill, tan minuciosament descrita —tampoc no és arbitrària, també té una finalitat, un sentit aquesta descripció en relació al personatge del príncep— que cacen don Fabrizio i Ciccio Tumeo. D'altres vegades la mort es manifesta en la forma estantissa, evocadora i fantasmal que conserven les cambres tancades i el mobiliari abandonat que descobreixen Tancredi i Angèlica pels racons més secrets del palau de Donnafugata, plens encara de l'alè d'ultratomba dels personatges divuitescos que hi havien viscut. I la mort també esdevé una referència sarcàstica i grotesca a l'atàvica violència siciliana en el relat que fa Tancredi a Chevalley sobre els pulcres assassinats de la Màfia.
Un dels símbols que hi ha a la novel·la de Lampedusa i que tot sovint es relaciona amb la mort el constitueixen les formigues. L'autor sicilià va advertir que el seu relat s'havia de llegir amb molta atenció perquè sota l'acció superficial hi havia signes i connexions profundes, subliminals que contenien part del sentit que havia volgut donar a l'obra.
Les formigues, un animal significatiu a l'univers de la psicoanàlisi i de l'art surrealista, a El Guepard són un símbol associat a la mort. Apareixen per primer cop en la descripció del soldat borbònic mort a tocar el jardí de Vil·la Salina, «tot ple de formigues». Les retrobem més endavant en parlar de les preocupacions de don Fabrizio, «que havien sorgit de pertot, com formigues davant un dragó mort». Els personatges llibertins del segle XVIII, a causa dels jocs de Tancredi i Angèlica a les cambres abandonades del palau de Donnafugata, «es mostraven pertot arreu com formigues que el sol ha deixondit, desintoxicats, vius d'una altra manera.»  
Quan don Fabrizio i Ciccio Tumeo surten de cacera, després de matar el conill que abans esmentàvem, també apareixen les formigues a devorar unes pellofes de raïm que don Ciccio ha escopit. La voracitat i l'entusiasme d'aquells animals —que el narrador qualifica d'«imperialistes»— a resseguir les deixalles, impedeix a don Fabrizio d'adormir-se, turmentat per una perversa associació d'idees que el du a reflexionar sobre la política democràtica i les eleccions passades.
La mort és com una remor de fons, com un perfum natural i corrupte que impregna tota la novel·la i que acaba dominant de ple l'acció en els capítols finals, des del sisè, que és el capítol del ball, fins al paràgraf que clou el relat i que abans ja hem esmentat, amb la desaparició de les restes de Bendicó.
El pes de la mort, a les últimes quaranta planes de la novel·la és abassegador. Té com a punt central el capítol setè, el més breu de l'obra, titulat «La mort del príncep» i dedicat exclusivament a les darreres hores de don Fabrizio. Aquest capítol està datat el julio de 1883, però de fet la mort ronda el príncep de molt abans, concretament des del capítol del ball, datat el novembre de 1862, gairebé vint-i-un anys abans.
Als dos capítols esmentats, el sisè i el setè, Lampedusa força la tensió narrativa fins a un punt bastant elevat. Primer, al capítol sisè, barreja la descripció del ball al palau Ponteleone —una festa de l'aristocràcia siciliana, «contenta d'existir»— amb el sentiment de soledat i el desig de mort que experimenta don Fabrizio. Després, dedica el setè capítol a la mort del príncep, considerada singularment des del punt de vista de l'agonitzant.
Tot seguit d'iniciar-se el sisè capítol, el lector ja té un avís de la imminència de la mort, que omple aquestes pàgines amb la seva ala d'ombra. Quan els membres de la família Salina es dirigeixen, amb el carruatge, cap al ball al palau Ponteleone, troben la petita comitiva del viàtic, que du la comunió a un malalt. Don Fabrizio fa aturar el cotxe, baixa i s'agenolla al carrer, tal com era l'ús a l'època. Des d'aquest moment el relat avança en dos sentits. D'una banda hi ha la descripció del ball, de les persones —considerades en grup, les noies, els homes, i retallades sense contemplacions—, la descripció dels magnífics menjars, del mobiliari antiquat del palau Ponteleone, dels fets polítics recents a través de la presència del coronel Pallavicino. De l'altra banda trobem les serenes reflexions del príncep sobre la mort i veiem com la seva mirada es va tornant més pietosa en meditar sobre les circumstàncies, les persones i les coses i a mesura que la idea de la mort se li va fent més i més present i la incògnita del més enllà, més obsessiva.
El desig de soledat del príncep el du a asseure's a la biblioteca, apartat de tothom. Allà descobreix un quadre titulat «La mort del just», que presenta un vell que mor envoltat dels seus familiars, i don Fabrizio comença a imaginar com serà la pròpia mort. Aquesta idea es converteix en dominant fins al paràgraf final quan, tornant a peu cap al seu palau palermità, sol, a punta de clar, don Fabrizio es fixa en un estel, Venus. «Quan es decidiria a donar-li una cita menys efímera, lluny dels arbres i de la sang, a la regió de l'eterna certesa?», pensa, en una expressió de la voluntat de mort que domina el personatge. Aquests pensaments, serens però desolats, aquella nit només l'abandonen una estona, quan balla amb Angèlica: «Per un instant, aquella nit considerà la mort com a cosa dels altres». Per un instant.
Aquest estat d'ànim de don Fabrizio, lúcid i sense il·lusions, d'una puresa ascètica, tot donant voltes al pensament de la mort en general i de la pròpia mort en particular, li permet de tenir una perspectiva molt distant, molt deseixida del món i de les persones.. Així, per exemple, quan contempla el goig dels amants, de Tancredi i Angèlica, de les altres parelles joves, no pot evitar d'imaginar el desengany que inevitablement els duran els anys i la seva mirada es torna compassiva i desenganyada.
És llavors que trobem aquell savi aforisme que abans ja hem esmentat: «Com es pot sentir odi contra algú de qui es té la seguretat que ha de morir?», pensa don Fabrizio. La frase resumeix plenament el seu sentiment de guepard vell, amansit per la idea obsessiva de la mort, vençuts l'orgull i la rebel·lia pel coneixement estricte i l'acceptació sense escarafalls de la realitat més elemental i definitiva de l'existència humana.
Així, el capítol del ball que, recordem-ho, Lampedusa va escriure a part del manuscrit principal de la novel·la, es converteix en una peça literària molt especial. D'un costat és la narració menys entusiasmada i més singular, alhora malencònicament pietosa i crítica fins a fer sang, d'una festa aristocràtica. De l'altre, en el conjunt de la novel·la de Lampedusa, fa la funció d'avantsala de la mort del protagonista.
Passaran encara vint-i-un anys —potser massa anys, certament— entre el ball i la mort del príncep, durant els quals amb prou feines res no sabem del que va fer o va pensar don Fabrizio o del que li va succeir. Però sense girar pàgina, en acabar de llegir el capítol sisè, i després de la cansada invocació als estels que fa el príncep, el lector sap que darrera només hi pot haver la mort d'aquest home que havia arribat al coneixement essencial de la vida i que no li escau, per tant, res més que la pau i el silenci.
El capítol de la mort del príncep és el més breu de la novel·la i és certament una peça amb caires propis en el «puzzle» que forma el conjunt del relat. Pel que fa a la tècnica narrativa, Lampedusa es llança en aquestes pàgines a diversos i delicats equilibris. En el setè capítol s'accentua encara més aquella omnisciència quasi insultant que es permet l'escriptor sicilià al llarg de tota l'obra. Però és justament la fórmula de la omnisciència, allò que facilita a Lampedusa d'anar més enllà i d'assajar el singular exercici de presentar l'agonia d'un personatge a través del punt de vista de l'agonitzant.
Així, el lector no assisteix a la mort del príncep com si fos un dels personatges que envolten aquest llit ocasional i inesperat —raons de l'atzar— de l'hotel Trinàcria de Palerm, com Tancredi, com el nebot Fabrizietto, com Concetta, sinó que coneixem amb detall els pensaments i les sensacions de don Fabrizio en els darrers moments de la seva vida a través de la seva mateixa intimitat. Morim amb el personatge.
Es tracta, doncs, d'una perspectiva interior que constitueix un agosarament narratiu, no en el conjunt global de la narrativa d'aquests dos últims segles en què ja no pot existir el concepte d'agosarament perquè tot ha estat assajat i tot intentat sinó en el marc d'una proposta narrativa clàssica com és El Guepard. Es posa d'evidència en aquest punt que Lampedusa no té inconvenient a forçar tant com calgui l'estructura de la narració, a prendre's les llibertats que cregui convenient per tal de donar tota la intensitat que vol al relat. Si es llegeix El Guepard amb atenció hom s'adona que les acusacions d'excessiva convencionalitat que s'han fet a la narrativa de Lampedusa no tenen fonament. El que passa és que el príncep no fa ostentació del seu agosarament tècnic i força les convencions narratives sense donar la nota, amb una elegància i una naturalitat extremes, tanta que els crítics barroers ni se n'han adonat.
Situats ja en aquest terreny d'escàs respecte a les convencions narratives realistes no és estrany que la mort aparegui a escena com un personatge més, encara que sigui en la iconografia clàssica d'una bella dama un punt misteriosa, vestida elegantment de viatge. La presència d'aquesta dama que s'endú don Fabrizio val a dir que és encertada pel que fa a l'eficàcia de la narració, purament en atenció a la bellesa literària del relat, que així arriba a una culminació alhora sensual i màgica.
Fins a l'últim moment, doncs, fins a l'últim alè de don Fabrizio, Lampedusa dóna al seu personatge estimat un tractament de privilegi. D'ell coneixem fins i tot els sentiments i les sensacions més difícilment comunicables, com són aquells que es produeixen en el decurs de l'agonia. El lector —hi insistim— no assisteix a aquests darrers moments com un espectador extern i compungit sinó que en té la notícia més íntima.
Tota l'agonia del protagonista de El Guepard, la descripció del trànsit cap a la mort, és comunicada al lector mitjançant una imatge molt determinada: la d'un recipient ple de líquid que es va buidant. És una imatge efectiva i gràfica, que permet, a més, de convertir-se en progressiva quant més a prop és don Fabrizio de la fi.
Més enllà d'aquesta imatge que es refereix a l'aspecte més material i mèdic de l'agonia, don Fabrizio, en les seves darreres hores, fa balanç de la seva vida, com és habitual i canònic, i d'aquest recompte n'extreu sobretot una conclusió principal: «resultava inútil esforçar-se a creure el contrari: el darrer Salina era ell». La constatació, però, ja no pot enervar ni entristir don Fabrizio. Al cap i a la fi, el destí estava escrit i era immutable i a més segurament ho sabia de molts anys enrere que amb ell s'acabava un món. Per això el príncep no en fa cabòries i en canvi s'aboca a fer un balanç de la vida passada —estem davant d'una de les pàgines de més bella senzillesa de la novel·la— i té un tendre record pels objectes estimats alhora que una ànsia pel futur que els espera un cop ell ja no hi sigui per servir-se'n i protegir-los. Així, pensant sense trasbalsos en la vida que ha conegut i percebent a penes ja l'emoció de Tancredi, de Concetta i dels que l'envolten li arriba la fi.
La mort, sota la forma estantissa i grotesca de les relíquies, escamparà al 1910 tot el seu poder de devastació a les darreres pàgines de la novel·la, entre els personatges supervivents d'aquella juventut de 1860, Concetta i les seves germanes; Angelica, una ombra de la que fou. La mort acaba guanyant sempre i al 1910 tot el món dels Salina que havíem conegut al temps de Donnafugata ja només existeix sota la forma del ressecament i de la supervivència. Les coses s'han tornat estantisses, les persones, velles. Molts són ja de retorn a la pols, com Tancredi, al qual havíem conegut jove, bell, intel·ligent i agosarat, abocats a la segona de les tenebres, la que hi ha després de l'agonia, segons el pensament que havia tingut el príncep de Salina, molts anys abans, una nit, justament en un ball.
A la fi, doncs, la novel·la de Lampedusa presenta el triomf de la mort amb la severitat i la bellesa desolada d'una Vanitas barroca. No pot ésser altrament ja que El Guepard és una novel·la sobre el temps. Aquesta, en definitiva, és la clau final de l'obra. El Guepard ofereix una perspectiva concreta, situada en un moment històric precís, d'una de les forces més abassegadores d'aquest món: el poder destructor del temps. El pas dels anys, incessant, és la força que ho empeny tot avall, els individus i la societat, les formes de poder i els capricis de la història. Tot s'enfonsa, en darrer terme, en el no-res. Tot s'aboca a la desaparició, a les cendres.
Sota aquest poder arrasador del temps, la concepció de l'existència humana que presenta Lampedusa a El Guepard és bastant similar a aquella que declama Macbeth al darrer acte de la tragèdia escocesa i que es formula en els versos següents, tan coneguts i celebrats:
La vida no és res més que una ombra que camina,
un pobre actor, que gasta fums i consumeix
el poc temps que està en escena, i que després
ja no se'l sent mai més;
és un conte explicat per un dement
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit. (Trad. de Salvador Oliva)
El Guepard contempla la vida humana i la història sota aquesta perspectiva desenganyada i existencial. Els homes estan lligats com someres a una sínia, obligats a repetir sempre una mateixa història d'ascensions i decadències. La breu existència humana es produeix entre dos grans enigmes, l'anterior al naixement i el posterior a la mort. Cauen els Salina i pugen els Sedara, que alhora, presoners dels mateixos hàbits de poder i dels mateixos vicis, seran substituïts per uns altres i uns altres i uns altres...
Des d'una perspectiva individual, no hi ha pas més optimisme en la visió global de la vida que ofereix la novel·la de Lampedusa, aquesta història, dominada per l'estoïcisme social del príncep de Salina, que va desenrotllant-se davant un paisatge de fons adornat pels luxes i els formalismes de la vella aristocràcia siciliana i la vivesa de colors dels uniformes garibaldins.
L'amor i les il·lusions de felicitat i prosperitat són la petita flama que crema en un breu període de temps, generalment de la joventut, i que omple les vides de les persones —com Tancredi i Angelica— d'una joia fugaç, que només deixarà el pòsit, exigu però apreciable, dels bells records.
Al final, el pas del temps ho acaba convertint tot en relíquies falses, una ficció grotesca. Així de lúcida i d'amarada d'escepticisme i desencís era la visió del món que tenia el príncep de Lampedusa als últims anys de la seva vida i que va saber comunicar a una novel·la —a una crònica?— que va convertir en un dels cims més elevats de la literatura narrativa que ha donat aquest segle.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

La mort del just, Greuze.

______________________
P.S.: Tres gallifantes per a qui s'ho hagi empassat tot.


divendres, 18 de gener del 2019

ironia i sarcasme


«[...] Lampedusa es mira amb perspectiva uns personatges dels quals coneix la intimitat i aquestes dues condicions —la perspectiva i l’omnisciència— permeten a l’autor de contemplar les seves criatures amb la mateixa mirada irònica, tendra i distant amb què un titellaire —aquesta comparació potser ja resulta redundant però és precisa— considera els seus ninots.
[...] L’actitud predominant del narrador envers els seus personatges i l’escenari en què es mouen és la ironia. El parti pris irònic predomina en la descripció d’ambients i espais, com els diversos palaus en què es desenvolupa l’acció, plens d’un mobiliari i d’una decoració que el narrador troba arcaics i bufats. Fins i tot la ironia s’imposa a l’hora de tractar el paisatge i el clima de Sicília i el caràcter dels sicilians. En aquest cas és una ironia més àcida, més punyent.
[...] El fet que la ironia i el sarcasme siguin el filtre a través del qual Lampedusa contempla els seus personatges fa que El Guepard sigui una novel·la sense herois. Aquest aspecte és un dels trets de modernitat més remarcables que té l’estructura i el plantejament de l’obra. Ningú no pot pensar que don Fabrizio és un heroi en el sentit propi del terme. Don Fabrizio és el personatge principal de la novel·la però no és un heroi sinó més aviat el contrari, un antiheroi. És un personatge decadent, que veu com el seu món s’ensorra, així com els privilegis de què gaudia, i se sent incapaç de decantar a favor seu la nova situació.
La característica principal de l’heroi com a tipus és que el personatge posseeix la força suficient per superar el conflicte que se li planteja i que constitueix habitualment el nus argumental de l’obra. L’heroi es troba enfrontat a un repte, lluita i s’imposa. Don Fabrizio, en canvi, simplement intenta esquivar el conflicte en què es veu immers i no es pot pas dir que se’n surti. Tampoc no s’hi precipita, tampoc no és devorat del tot, però no triomfa sobretot perquè és una persona gastada i presonera d’unes convencions i no pot extreure d’enlloc aquella força que és imprescindible per imposar-se a l’adversitat i reeixir.
La ironia i el sarcasme són també, sens dubte, una de les claus de l’èxit de lectors que ha tingut El Guepard des que es va publicar. El punt de vista irònic que aplica Lampedusa fa que la novel·la tingui una gran vivesa, que apel·li contínuament a la complicitat del lector. L’exercici de llegir narrativa sempre constitueix un joc d’intel·ligència entre l’autor i el lector, però quan l’autor empra la ironia com a punt de vista predominant, el joc es torna més viu. Aleshores, el lector se sent constantment estimulat, no només a somriure sinó a indagar fins on arriben i quin abast tenen les al·lusions, bromes i dobles sentits que va escampant l’autor per tot el text, com qui posa ara un pols de sal, ara un pols de pebre en un plat, per donar-hi gust. Això és el que fa Lampedusa. En conseqüència, la lectura de la novel·la no pot resultar més suggerent. És un sa exercici de gimnàstica mental, tot contemplant un fris històric, amb el somriure permanent als llavis.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

dimecres, 16 de gener del 2019

el narrador


«L’omnisciència amb què Lampedusa explica la història de El Guepard és extrema, exagerada. S’estableix una gran distància temporal entre el narrador i el món de les seves criatures. El narrador se les mira amb tanta perspectiva —alhora que amb tant de detall i de curiositat— que sembla que en lloc d’una novel·la l’autor de El Guepard expliqui la crònica d’uns fets arcaics, retirats, més o menys fabulosos.
Tot plegat és un joc ambivalent i complex. Lampedusa sentia una identificació profunda amb algun dels personatges de El Guepard però el narrador de la novel·la, ja sigui a través de la ironia o d’altres recursos se situa molt enfora de la matèria narrada.
En tractar el punt de vista que aplica l’autor sicilià hi ha un detall de gran importància, que sobta el lector i segons com fins i tot l’irrita. És la qüestió dels anacronismes. Lampedusa deixa ben clar que el narrador de El Guepard és un home dels anys cinquanta del segle vint. No és un narrador contemporani de l’acció sinó un home que viu molts anys després i a qui, per exemple, la franquesa amb què Angèlica, ja promesa de Tancredi, es presenta a don Fabrizio, l’any 1860, li fa evocar ni més ni menys que una escena de El cuirassat Potemkin, la pel·lícula de Serguei Eisenstein, que és de 1925!
«S’hi acosta de nou i, empinada damunt les puntes de les sabates, li digué: —Tiot!
Encertat gag, comparable en eficàcia al cotxet per a nins d’Eisenstein i que, explícit i secret com era, extasià el cor senzill del Príncep i l’uní definitivament a la bella jove» [Villalonga]
[I aleshores, tornant a avançar, es posà de puntetes per xiuxiuejar-li a cau d'orella l'últim mot d'aquell encertadíssim gag, de direcció escènica gairebé tan eficaç com la seqüència del cotxet de criatura d'Eisenstein («Onclarro!»), tan explícit i alhora tan íntim que el cor senzill del príncep quedà subjugat sempre més a la formosa joveneta] [Vidal]
Unes pàgines abans, i després que don Fabrizio llegeixi la carta que li adreça Tancredi per encarregar-li que demani la mà d’Angèlica, el lector queda esblaït davant el paràgraf següent:
«La primera lectura d’aquest extraordinari i selecte fragment de prosa atordí un poc don Fabrizio: percebé de nou la sorprenent acceleració de la Història. En termes moderns diríem que es trobava en l’estat d’ànim de qui, pensant avui haver pujat en un dels petits vaixells que fan el cabotatge entre Palermo i Nàpols, s’adona que es troba tancat dins un avió supersònic i comprèn que haurà arribat al seu destí abans d’haver pogut dir “Jesús”.»
[La primera lectura d'aquell extraordinari exemple de prosa epistolar li féu rodar una mica el cap. Una prova més de l'esgarrifosa acceleració de la història; per fer servir termes moderns, diríem que experimentà el mateix estar d'ànim d'una persona d'avui dia que, pensant-se que s'ha embarcat en un d'aquells avions d'hèlices que fan la ruta entre Nàpols i Palerm, s'adona que en realitat ha pujat a bord d'un aparell supersònic i no tindrà temps ni de senyar-se que ja haurà arribat a destinació.] 
L’eficàcia de la comparació és innegable però l’ensurt que té el lector també. La irrupció de l’aviació supersònica enmig d’un episodi de caire romàntic, situat al 1860 més aviat fa esgarrifar.
Al capítol del ball trobem un altre anacronisme flagrant. [...] Parlant del Palau Ponteleone, on té lloc la festa, l’autor evoca un dels episodis més dolorosos de la seva vida, com fou la destrucció del palau Lampedusa de Palerm i escriu, en una evident associació d’idees:
«Al sòtil, els déus, recolzats damunt daurats seients, miraven cap a baix i somreien com el cel de l’estiu. Es creien eterns: una bomba fabricada a Pittsburg, Penn., un dia de 1943, els faria veure el contrari.»
[A dalt, al sostre, els déus, reclinats en llurs escons daurats, miraven avall somrients, inexorables com el cel d'estiu. Es creien eterns, fins que el 1943 una bomba fabricada a Pittsburgh, Pennsilvània, els havia de demostrar el contrari] 
A l’inici del capítol cinquè, també es parla d’un servei d’autobús que «avui» ha convertit l’antic llogarret de San Cono, poble natal del pare Pirrone, en «quasi una barriada de Palermo.»
Per què fa això, Lampedusa? Per què no respecta més les normes del joc i adopta un paper més convencional de narrador en tercera persona, discretament amagat rera els personatges? Per què no evita aquests anacronismes que sotraguegen el lector? Per què de tant en tant el titellaire treu el cap per darrera les bambalines i pica l’ullet descaradament al públic?
No existeixen respostes definitives, que només hauria pogut donar el mateix Lampedusa i, per tant, solament ens podem moure en el terreny de la hipòtesi més o menys documentada. 
A les seves Lliçons sobre Stendhal, Lampedusa fa un elogi explícit del narrador omniscient i diu:
«Stendhal va escollir el camí més breu i més superb, aquell que, per dir-ho d’una forma simple, pot definir-se com el mètode que permet de narrar la història de Déu. Stendhal, a la manera d’un ésser diví, coneix els pensaments més ocults de cada personatge, els presenta al lector, al qual fa extensiva la seva pròpia facultat de veure-ho tot. No deixa res a l’ombra, tret d’allò que no desitja expressar per tal d’obtenir una doble emoció.»
És evident que Lampedusa admirava la divina llibertat, tan compromesa, d’altra banda, del narrador omniscient. Però ell va anar més enllà. No solament va superar els escrúpols i els dubtes morals que es presenten al narrador omniscient quan parla de la intimitat més privada dels personatges sinó que, permetent-se la màxima llibertat, se situa tan enfora de la història que arriba fins i tot a l’anacronisme més flagrant.
A El Guepard, el narrador, doncs, no solament no està a l’interior del relat, barrejat amb els personatges, sinó que s’ho mira tot des d’una perspectiva temporal molt explícitament llunyana, a cavall de la crònica i gairebé de la investigació històrica. Alhora, el narrador ho sap tot dels seus personatges i distribueix la matèria narrativa i l’evolució temporal segons el seu criteri, que és plenament arbitrari. És aquella complexitat que dèiem. Ara bé, al lector, trobar de sobte avions supersònics i autobusos francament li fa més pena que goig, sobretot angúnia. És com una corda de guitarra que es trenca en ple concert. De manera que aquests anacronismes, de cara a l’efectivitat de la novel·la, fan més mal que bé.
[...] ¿Podem pensar que aquests anacronismes tenen justament la finalitat de marcar la distància formal que existeix entre la novel·la i la crònica històrica i vagament familiar? ¿Pretenia Lampedusa escriure una mena de memòries de la família, en un terreny incert entre la fantasia i la història, ell que era materialment el darrer príncep d’una estirp que s’extingia? ¿Volia, el darrer príncep, homenatjar aquell qui fou l’últim Guepard, somniar-hi? ¿[...] Hem de suposar que El Guepard és una novel·la o més aviat l’hem de considerar una elaborada especulació literària, una passejada de l’autor pel món espiritual dels seus avantpassats, sota la disfressa de ficció narrativa?
En tot cas, després de veure les llicències que es permet l’autor, no ens han pas d’estranyar gens les anticipacions argumentals que hi ha en el text, les referències a un futur que el narrador coneix però que no ens explicarà amb detall. Per exemple les al·lusions a la futura vida matrimonial d’Angèlica i Tancredi, quan encara són promesos. Són jocs en el temps molt més ortodoxos amb les normes de la narració omniscient que no pas els violents anacronismes que gosa escriure Lampedusa en una aposta certament arriscada i, no ho neguem, de dubtosa eficàcia.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.

___________________________
P.S.: La traducció que utilitza Pairolí en les citacions és la de Villalonga, és clar, perquè en Pau Vidal no havia fet encara la seva. M'he permès oferir-vos la versió de Vidal a sota, entre claudàtors i lletra més petita. Però si us fa gràcia comparar més fragments, aquí en trobareu un parell que il·lustren com s'ho ha fet en Pau Vidal (Bravo!) per distingir el napolità regi i el sicilià popular, per exemple. 


dimecres, 9 de gener del 2019

l'efímera veritat


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
«L’efímera veritat»
L’Avenç, núm. 352. Desembre 2009

Si algun indocumentat tingués cap dubte sobre el caràcter nefast que han tingut els criteris ideològics aplicats a la literatura, n’hi hauria prou de recordar-li la història del manuscrit d’Il Gattopardo.
El 1956 va arribar a mans d’Elio Vittorini, aleshores lector de l’editorial Mondadori. Vittorini és un escriptor acceptable, i se li ha de suposar una mínima sensibilitat artística. L’únic motiu de rebutjar el manuscrit de Lampedusa era que no complia les regles del neorealisme que Vittorini practicava i propagava (altres fonts insinuen que la decisió va obeir a raons comercials; es tractaria, en aquest cas, d’una altra mena d’error, no necessàriament menys greu). El 1957, des de l’editorial Einaudi, Vittorini va tornar a rebutjar el manuscrit. El destí, que a vegades cau en l’efectisme, va voler que Lampedusa rebés la negativa pocs dies abans de morir. Va ser, doncs, de manera pòstuma que Il Gattopardo va veure la llum, després que enlluernés un lector de Feltrinelli i també escriptor, Giogio Bassani, autor de la memorable Novel·la de Ferrara. Aviat Il Gattopardo va ser abundosament reeditat i traduït, fins i tot abans de comptar amb la popularització definitiva que li va donar Visconti el 1963 amb la pel·lícula homònima.
L’error que va cometre Vittorini quan va desestimar la publicació d’Il Gattopardo és colossal en la mesura que la novel·la no només conté una visió aristocràtica de l’ascensió social —que hi és—, sinó també una descripció peculiar de Sicília i un retrat connotat i convincent dels personatges, així com una visió lúcida i desenganyada del pas del temps.
A la primera part del llibre hi trobem la frase a què sovint se’l redueix, la que pronuncia el jove Tancredi davant el seu oncle Fabrizio, el príncep de Salina: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï». Som a l’any 1860. Giuseppe Garibaldi acaba de desembarcar a Sicília i està a punt d’instaurar-se la monarquia parlamentària de Víctor Manuel II. En aquell moment de transformació, Tancredi s’adona que l’única manera que té la noblesa empobrida de conservar el poder és aliant-se amb la burgesia emergent. Ell mateix assumirà amb entusiasme aquesta missió casant-se amb la bella Angelica, filla del vulgar però adinerat Calogero Sedara. Cent pàgines més tard, quan el mateix Calogero, alcalde de Donnafugata, manipula burdament els vots del referèndum sobre el canvi polític, el príncep Fabrizio fa una reflexió que no ha perdut actualitat: a partir d’aquell moment, la veu despòtica que deia «O fas el que jo dic o rebràs» esdevé la veu sibil·lina que diu «Però si tu mateix ho vas firmar, que no ho veus?»
Els Salina i els Calogero
Més que a una substitució, assistim a una barreja. Els Salina proporcionen als Calogero la dignitat i l’elegància que els falta, mentre que en reben eficàcia i capacitat de maniobra. Cent pàgines més tard, arriba una altra de les frases més citades del llibre: «Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món». Però alguna cosa ha canviat. En la seva última escena, el príncep pren consciència que la família s’acaba: «L’últim era ell. Aquell barbut d’en Garibaldi, ves per on, s’havia sortit amb la seva».
Un altre dels protagonistes de la novel·la és l’illa, fatídica com el clima, perfectible i estimada, a la qual Lampedusa dedica passatges convincents. Potser a causa de les incomoditats extremes, en particular de la misèria, la primera víctima de l’illa és la veritat: «Enlloc del món la veritat és tan efímera com a Sicília: no fa ni cinc minuts que ha passat la feta que el seu nucli genuí ja ha desaparegut, camuflat, embellit, desfigurat, oprimit i rebaixat per la fantasia i els interessos; el pudor, la por, la generositat, la maldat, l’oportunisme, la caritat, totes les passions, bones i dolentes, s’abraonen damunt del fet i l’espelloten;  en un no res ha desaparegut».
El vals amb Angelica 
Més importants que la veritat i que la ideologia són unes quantes escenes del llibre que es graven per sempre en la memòria del lector: la tarda de cacera del príncep amb don Ciccio, quan tots dos s’adonen que les conviccions del servidor són més sòlides que les de l’amo; la conversa, plena de matisos i d’ironies, en què Fabrizio i don Calogero acorden el matrimoni dels seus fills; el festeig frenètic de Tancredi i Angelica per les zones menys visitades del palau de Donnafugata...I, naturalment, el ball amb què acaba la sisena part del llibre, en particular el vals que balla el príncep Fabrizio amb Angelica, que compendia de manera magistral la satisfacció, el desig, l’enveja i la tristesa que li produeix el casament.
Més enllà de les transformacions socials i de l’evolució personal, el tema del llibre ve donat per l’estructura. Fixem-nos-hi. Les quatre primeres parts, situades a l’any 1860, narren l’acostament entre les dues famílies, és a dir, el pacte entre l’aristocràcia i la burgesia. La cinquena part, que s’esdevé el 1861, està dedicada a un episodi lateral protagonitzat pel capellà de la família, el pare Pirrone, i serveix de cortina de separació. La sisena part està consagrada al ball de presentació d’Angelica en societat, el 1862, el moment més eufòric de la novel·la. Després venen dos salts. El capítol setè detalla els últims moments en la vida del príncep, ja decrèpit, el 1883. En el vuitè, la decrepitud s’ha encomanat a la generació següent: som a l’any 1910. Tant les filles del príncep com la seva jove s’han transformat en unes velles solitàries i rancunioses. Aquest darrer capítol està dedicat a la falsedat de la memòria. D’una banda, es descobreix que la majoria de les relíquies guardades a la capella familiar són falses; de l’altra, el record més punyent de la filla gran del príncep, que ha contribuït en gran manera a configurar-la tal com és, també resulta fals. Al final del llibre, el darrer vestigi que queda del príncep de Salina és llançat en un racó del pati.
En la cèlebre escena del ball, els déus pagans representats en el sostre miren avall, somrients, creient-se immortals. El narrador, llavors, ens anticipa que seran destruïts el 1943 per una bomba fabricada a Pittsburgh, Pennsilvània. És una anticipació semblant a la que es produeix en el paràgraf dedicat al ball de Tancredi i Angelica. No em puc resistir a transcriure’l perquè és alhora un homenatge a la bella traducció de Pau Vidal (que supera de lluny la versió capriciosa de Llorenç Villalonga), i també una mostra significativa de la prosa de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que amb l’única novel·la que va escriure es va convertir en un dels autors més importants del segle vint:
«Oferien l’espectacle més patètic de la vetllada, el de dos enamorats joveníssims que dansen junts, cecs als defectes recíprocs, sords als avisos del destí, fent-se la il·lusió que tot el camí de la vida serà pla com el paviment d’aquell saló, actors involuntaris als quals un director fa representar el paper de Romeu i Julieta sense ensenyar-los la cripta i el verí, ja previstos al guió. Cap dels dos no era innocent, perquè tant l’un com l’altra tenien els seus càlculs i els mil objectius inconfessables; però tots dos resultaven adorables i commovedors mentre les respectives ambicions, ingènues però no pas límpides, quedaven dissimulades sota els mots tendres que ell li xiuxiuejava a cau d’orella, sota el perfum dels cabells d’ella, sota l’abraçada dels seus cossos condemnats a morir.»

dimecres, 2 de gener del 2019

el mite del jardí desolat


Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de la perennitat de la infantesa... 
Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 102.


«Hi havia una vegada un jardí on algú era aproximadament feliç. Ha passat el temps i aquest algú retorna al vell jardí i el troba desolat, destruït. En la contemplació de les restes del jardí perdut, aquest algú —l'escriptor— evoca i enyora l'espai i el temps de la felicitat, però també lamenta i plora allò que ha dut a la destrucció del vell jardí. De vegades, simplement el pas del temps. Més sovint, una tragèdia personal o col·lectiva que no tan sols ha comportat l'abandonament de l'escenari de la felicitat, sinó que sobretot ha comportat la mort dels qui hi acompanyaven l'escriptor que ho evoca. El retorn al jardí desolat és l'expressió de la nostàlgia del temps perdut, però també el lament, l'elegia, fins i tot la protesta, per la tempesta que l'ha destruït i que l'ha buidat de les persones que s'estimava.
Aquesta sinopsi és el guió bàsic de moltes de les obres cabdals de la literatura europea del segle XX. De vegades el jardí no és un jardí: és una plaça, un paisatge, una casa, un pati...Sempre un espai físic, vinculat a un temps i a la memòria d'unes persones desaparegudes. Així, el cicle de la felicitat, la destrucció i l'evocació és l'esquema narratiu de moltes novel·les, de molts contes i fins i tot de molts poemes significatius en les diverses literatures del vell continent al llarg d'un segle, el XX, que ha estat ric i dens en tempestes destructores. Si entre totes aquestes obres, n'hagués d'escollir una d'especialment clara i emblemàtica, seria El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, potser la més celebrada de les narracions de La novel·la de Ferrara, el gran corpus narratiu de l'escriptor italià. Però en un cert sentit, tota La novel·la de Ferrara participa d'aquest mite i d'aquest esquema.
[...] Com a la Bíblia, tot comença doncs en el jardí primigeni, en el jardí d'abans de la caiguda. En el Paradís de la infantesa, que ens passarem tota la vida enyorant.
[...] Lampedusa, d'una vella aristocràcia vinguda a menys i que veu l'ascensió social d'uns nous rics sicilians —per exemple, la família Florio— que tenen els diners, que connecten amb la modernitat, però que no participen plenament del mateix origen social, s'inventa un príncep de Salina que és la versió mitificada, arrodonida i millorada dels seus avantpassats més directes, de la mateixa manera que els temps del príncep de Salina són la versió millorada, arrodonida i mitificada dels temps de la pròpia infantesa. El jardí perdut és molt enrere en el temps i la tempesta que l'està destruint gairebé va començar amb el Risorgimento, amb el desembarcament de Garibaldi, amb la unitat italiana entesa com a versió importada i forçada a Sicília de la revolució burgesa.
Els sicilians, molts sicilians  —recordo en aquest sentit una conversa amb Leonardo Sciascia que vaig tenir a Palerm— pensen que El guepard és un invent absolut, que no ha existit mai el príncep de Salina ni res que se li assembli. A l'hora de retratar la vella noblesa siciliana, prefereixen remetre's a Il vicerè, de Federico De Roberto, una novel·la de menor transcendència fora de l'illa però que els sembla molt més realista. Fins i tot consideren que la pel·lícula de Visconti que tant va contribuir a popularitzar El guepard és en el fons una pel·lícula nòrdica, escrita amb una idea de l'aristocràcia, del luxe i de les relacions socials més pròpia del nord d'Itàlia que no pas del sud, més viscontiniana que lampedusiana. Però la novel·la va triomfar i curiosament qui la va fer emergir i li va donar suport va ser Giorgio Bassani, l'autor d'El jardí dels Finzi-Contini tantes vegades esmentada. Va triomfar més a la Itàlia peninsular que a Sicília. En part també perquè la va fer seva en alguna fase la crítica marxista, que va celebrar la caricatura de la burgesia que s'hi feia, en una curiosa pinça històrica i social: en nom del proletariat, abans l'aristocràcia que la burgesia. Es podria dir que El guepard és una novel·la marxista conservadora: està escrita en clau de lluita de classes, però dins d'aquesta lluita va a favor de l'aristocràcia.»

Vicenç Villatoro. «El mite del jardí desolat, un tractament literari de les catàstrofes del segle XX». Revista de Catalunya. Núm. 242, setembre 2008.

________________
P.S.: Acabo de trobar això i no me n'he pogut estar. Crec que ve a tomb.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d’ànima. Traducció de Manuel Forcano. Adesiara.
Font: Alfred Mondria.


dissabte, 29 de desembre del 2018

onclarro


MÀRIUS SERRA
Onclarro?
Avui
29|10|2009

Proa publica una nova traducció al català d’Il Gattopardo, la gran novel·la de Tomaso di Lampedusa. Llorenç Villalonga, tan proper a l’obra del sicilià des de tots els punts de vista, ja la va traduir ara fa cinquanta anys, però a Proa han considerat que calia actualitzar-la. Calia? Doncs no sé si cada generació, com se sol dir, ha de tornar a traduir els clàssics, però en aquest cas l’operació és un encert. És a dir, que calia. Si més no, la traducció de Pau Vidal llisca d’una manera magnífica, sense que això impliqui abaixar el llistó de l’exigència. Un exemple molt cridaner és la solució adoptada per Vidal a l’hora de traduir un mot omnipresent al text, en boca del jove Tancredi quan s’adreça al seu oncle Fabrizio Salina. I ho fa sovint. Per exemple, quan li deixa anar la frase més citada de la novel·la: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. La familiaritat entre els dos protagonistes és tan intensa que el nebot l’anomena zione. Zione, augmentatiu de zio. Com dir-ne en català? Onclàs? Tiarro? No és una decisió senzilla. Vidal opta per un contundent onclarro. I Villalonga? Doncs tria una solució menys convincent i quasi nadalenca: tiot.


divendres, 28 de desembre del 2018

fal·làcia ad hominem


[La prèvia. En el número 8-9 de la revista Serra d'or (1962, Agost-setembre), Josep M. Ferrer fa la crítica de la versió de Villalonga de El guepard, acabada d'editar per Joan Sales. La novel·la, en general, no li ha entusiasmat gaire i, en particular, carrega fort (molt fort) contra la traducció de Villalonga. Tres números més tard, en Joan Sales escriu una carta al director]

Joan Sales
Carta al Director
Serra d’or
Núm 12. Desembre 1962

El lector diu...
COMENTANT UNA CRÍTICA
Sr. Director de Serra d’or:
En el darrer número de la vostra revista veig un comentari relatiu a la versió catalana d’El Guepard, signat per Josep M. Ferrer. M’han dit que es tracta d’un estudiant de tercer curs de Dret que encara no ha complert vint anys.
Serra d’or és l’única publicació periòdica de gran circulació que apareix en català; prou imagino quines dificultats ha de crear al seu director aquesta unicitat. ¡Una sola revista ha de suplir-les totes! Comprenc, doncs, que a falta d’altra publicació específicament jovenívola, les pàgines de Serra d’or estiguin obertes als menors de vint anys. No sols ho comprenc, sinó que ho agraeixo i aplaudeixo.
Però, no hi ha d’haver una certa mesura en totes les coses? ¿No és exagerar una hospitalitat i una condescendència molt bones, si són mesurades, això d’encarregar la crítica d’un llibre tan important com El Guepard a un principiant encara no sortit de l’adolescència? Per cert; sabuda la seva edat, cal felicitar-lo i encoratjar-lo: el seu treball, si hagués aparegut en una revista estudiantívola, hauria estat remarcable.
Potser més greu encara que haver encarregat la crítica d’un llibre tan madur i complex com El Guepard a una persona tan forçosament inexperta, em sembla haver-li concedit llicència per pontificar en qüestions de llenguatge. Espero que la senyoreta Anna Moll —que fou la correctora d’El Guepard— replicarà per la seva banda; jo em limito a preguntar: ¿no corren el perill que, per calmar la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar, donem als lectors en general la impressió que en català no tenim crítics bregats ni filòlegs responsables?
Joan Triadú, Joan Fuster, Josep M. Llompart (per citar-ne només un de cada un dels tres Països Catalans: el Principat, València, les Illes), són tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny (aquest seny, ai, que tanta falta ens fa). Tractant-se d’un llibre com El Guepard —una de les màximes novel·les mundials d’aquest últim quart de segle—, ¿no hauria convingut encarregar-ne la crítica a un d’ells, en comptes de donar als lectors aquesta ingrata sensació de penúria? Per obra i gràcia d’un excés d’hospitalitat i condescendència, la llengua catalana haurà estat aquella de les llengües cultes on El Guepard haurà trobat una ressonància crítica més indigent.
I pel que fa a les qüestions de llenguatge, si tant és que considereu convenient debatre-les des de les planes d’una revista de gran públic en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques, ¿per què no les posa Serra d’or —almenys mentre sigui l’única revista catalana d’àmplia difusió— sota control de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? O acatem les autoritats o proclamem l’anarquia: i en una llengua no hi ha altres autoritats que la seva acadèmia i els seus bons autors. ¿O és que Serra d’or vol erigir, enfront d’aquestes dues autoritats legítimes, una altra autoritat que no sospitem? Si així fos, sapiguem-ho: sapiguem d’una vegada qui és aquesta tercera autoritat de tots desconeguda que dóna ordres al marge de l’Institut d’Estudis Catalans i enfront dels clàssics. Hem vist condemnats mots i girs usats per Ramon Llull, per Jordi de Sant Jordi, per Jaume Roig, per Joanot Martorell o altres escriptors dels nostres grans segles, sense que se’ns hagi dit mai qui els condemna.
Espero, estimat senyor Director, que no veureu en aquesta carta més que el meu desig de contribuir a millorar aquesta revista que tots estimem tant i que per ser l’únic periòdic català de gran públic tots voldríem, no ja igual, sinó superior a qualsevol altre.
Amb tot l’afecte del vostre
Joan Sales (Barcelona)

[NOTA DE LA REDACCIÓ.— Hem de confessar que aquesta carta del nostre amic i col·laborador, Joan Sales, ens ha sorprès. Conté algunes afirmacions que mereixen rectificació i aclariment.
En primer lloc cal aclarir que el nostre col·laborador Josep M. Ferrer no és un “principiant encara no sortit de l’adolescència”. Té 23 anys. Aclarit això, creiem que Joan Sales, que pertany a una generació que als 23 anys havia pres damunt seu feixugues responsabilitats, no veurà ja en el treball de Josep M. Ferrer “la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar”.
En segon lloc, Josep M. Ferrer féu la crítica d’El Guepard, no pas endut per cap impaciència, sinó per encàrrec especial de Joan Triadú, un dels “tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny”.
Respecte a la conveniència de debatre qüestions de llenguatge “des de les planes d’una revista de gran públic, en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques”, només volem recordar que Pompeu Fabra publicà les seves Converses filològiques a les planes del diari barceloní “La Publicitat”.
I si ens referim a d’altres idiomes, com el francès, no cal sinó observar que diaris com “Le Monde” (tiratge de 230.000 exemplars) o setmanaris com “Le Figaro Littéraire” (tiratge de 121.000 exemplars) publiquen seccions periòdiques dedicades a temes gramaticals. Ara; on no és, sembla, apropiat ni corrent que es debatin aquestes qüestions és en una novel·la...
Finalment, la carta de Joan Sales adquireix un to polèmic cap al qual no voldríem de cap manera seguir-lo. Estem segurs que els nostres lectors supliran prou, amb llur bon sentit, la nostra rectificació, perquè, altrament, tots plegats fórem massa sensibles a unes afirmacions —que tanmateix ens dolen— mancades de fonament.]

___________________
P.S.: FAL·LÀCIES ARGUMENTATIVES
Les fal·làcies són errors en els arguments, violacions en les regles dels bons arguments o, per extensió, arguments que es consideren inacceptables. Els raonaments construïts amb fal·làcies aboquen a conclusions que no són vàlides. Les fal·làcies són tan habituals i les persones hi estan tan acostumades (fins i tot en contextos en què l’argumentació és relativament cuidada), que de vegades es fa difícil detectar-les. Una de les característiques de les fal·làcies, a més, precisament, és que recorden molt les argumentacions vàlides.
Fal·làcia d’atac a la persona (també anomenada ad hominem). Té relació amb l’argument d’autoritat, del qual ja s’ha parlat. Es produeix quan s’ataca una conclusió no pas pel que s’hi afirma, sinó directament per la persona que l’ha feta. 

dijous, 27 de desembre del 2018

la versió de villalonga


«La història de la traducció de Il Gattopardo al català arranca del 1961, que és quan Llorenç Villalonga i els editors del Club dels Novel·listes, Joan i Núria Sales, fan coneixença. El matrimoni Sales va viatjar a Mallorca per entrar en contacte amb autors illencs i buscar originals per a la col·lecció de narrativa que dirigien. Allà van conèixer Villalonga i la seva novel·la Bearn, que fins aleshores només s’havia publicat en castellà. Núria Sales, però, assegura que quan van visitar Villalonga la versió catalana de Bearn ja estava escrita.
Les converses entre Villalonga i els Sales no es van pas limitar a Bearn, sinó que de seguida va sorgir també la possibilitat que Villalonga traduís Il Gattopardo. La conversa sobre una novel·la els havia dut a parlar també de l’altra. 
[...] Així, durant l’any 1961, tot seguit d’haver-se conegut, els Sales i Villalonga emprenen dos projectes paral·lels i compartits, l’edició de Bearn i la traducció de Il Gattopardo, a la qual Villalonga es disposa amb entusiasme. Entre Barcelona i Palma s’estableix de seguida una abundosa correspondència que té com a tema els dos llibres projectats. El que fa referència a Bearn escapa als interessos d’aquell treball, tot i que és cabdal per qüestions tan polèmiques com ara, per exemple, la supressió de l’epíleg de Bearn a les edicions del Club dels Novel·listes.
Centrem-nos en el que al·ludeix a Il Gattopardo. Per la correspondència esmentada, a través d’una carta del 28 d’abril de 1961, sabem que a Villalonga no el convencia la versió castellana i demana a Sales que li aconsegueixi un exemplar de l’edició original en italià, que és a partir de la qual, com és lògic, vol fer la seva traducció. «La versió de Noguer em sembla —si no inexacta puix que desconec el text de Lampedusa— francament dolenta, com estil, cosa que no és cap garantia...», afirma Villalonga, amb la descurança de la comunicació epistolar.
Uns dies després, el 13 de maig, quan havia aconseguit ja l’edició italiana, Villalonga demana a Sales que li faciliti la traducció francesa, cosa que l’editor fa tot seguit. Així, encara no una setmana després, per una carta del 19 de maig, sabem que Villalonga ja ha començat la traducció de Il Gattopardo.
Aquesta carta del 19 de maig és molt interessant perquè planteja una qüestió no gens banal: quin títol calia donar a la novel·la o, dit d’una altra manera, com s’havia de traduir l’expressió gattopardo. No existia en català un equivalent clar i automàtic i Sales i Villalonga, a través de la correspondència, consideren diferents possibilitats. Sales va proposar al traductor l’expressió «gat mesquer», ben arrelada al català del Principat, encara que el felí a què fa referència no correspongués ben exactament a l’animal que invoca Lampedusa, d’altra banda vagament llegendari. Ningú no sabia ben bé quina bèstia era pròpiament un «gattopardo». Villalonga devia trobar l’expressió «gat mesquer» inaudita i va contestar Sales amb un estirabot, tot dient-li que els enemic comuns farien un «xisto fàcil» i anomenarien el «gat mesquer» «gat merder».
Per contra, Villalonga suggereix de traduir Il Gattopardo per El Llonzí i arriba a enviar a Sales una quartilla en què sota el títol Nota sobre «llonzí» argumenta filològicament la seva proposta. Aquesta nota diu el següent:
«A Mallorca “llonzí” és una paraula vulgar que segons el “Diccionari” de Moll deriva probablement de l’italià “lonza”, que significa linx o pantera. S’emplea per designar una mica en broma la rapidesa i l’astúcia felines. Mossèn Alcover, en les seves “Rondaies”, escriu: “s’hi tiraren damunt com un llonzí”.
El llonzí, igual que el gattopardo, potser zoològicament no existeix, però el poble balear, parent del sicilià —Àfrica és propera— se l’imagina com un felí semblant al linx. Llonzí és la forma popular i fantàstica de linx.
Supòs que Lampedusa no volgué designar baix el nom de gattopardo un animal molt concret, sinó un felí burlesc i fantàstic com el llonzí. Mai no parla del gattopardo rampant, com caldria en heràldica, sinó dansant. És el que J. Sales diu en la seva darrera carta: els prínceps no creuen molt en l’heràldica, o no la prenen seriosament.»
A l’editor l’expressió «llonzí» no li desagradava, tant per la sonoritat que té la paraula com per la seva genuïnitat fora de tot dubte. Però finalment no va atrevir-se a acceptar-la perquè li va semblar que anava molt enllà de l’expressió original i que queia en un localisme mallorquí tal vegada excessiu. Així, finalment, Sales i Villalonga van posar-se d’acord en el mot  «guepard», que era l’expressió usada en la traducció francesa. «’El Guepard’ tampoc no em desagrada.» —havia escrit Villalonga en una de les cartes—  «Té un aire francès escaient. Però potser llonzí és més graciós». El títol va acabar essent El Guepard.
Villalonga es va posar a treballar en la traducció de la novel·la de Lampedusa amb una dedicació intensa i satisfeta. La traducció no era pas un gènere que hagués practicat, més enllà d'un ús privat i personal, i de la correspondència amb Sales es dedueix que Villalonga tenia, just abans de començar la tasca, alguns temors i inseguretats sobre els possibles resultats del seu treball.
[...] Durant els mesos de novembre i de desembre de 1961, Aina Moll va corregir l’original de la traducció de El Guepard. Ja havia revisat Bearn i es disposava a fer la mateixa feina en la traducció de la novel·la de Lampedusa. Val a dir que l’editor, Joan Sales, a part del treball d’Aina Moll, també va introduir retocs i correccions d’ordre lingüístic en el text. Ja ho havia fet a Bearn. A tots dos, però, se’ls van escapar algunes incorreccions lingüístiques i alguns defectes d’estil que figuren a la versió publicada de El Guepard. És freqüent, per exemple, la presència innecessària de possessius i resulta discutible l’ús del topònim «Palermo» i no la versió catalana prou històrica i documentada del nom de la capital siciliana. Villalonga, ja fos per qüestió del seu bilingüisme o trilingüisme no és, en català, un prosista gaire acurat, que faci atenció als detalls. Això en la traducció de El Guepard és molt evident. A part dels defectes esmentats, trobem al text reiteracions de paraules, calcs sintàctics del castellà i altres problemes similars que s’haurien d’haver evitat.»

Miquel Pairolí. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Pagès, 1996. P. 96-100.


dimecres, 19 de desembre del 2018

les arrels catalanes del gattopardo


LLUÍS BONADA
Les arrels catalanes del 'Gattopardo'
El Temps
Núm. 1685
27|9|2016
Giuseppe Tomasi di Lampedusa escull el nom d'uns avantpassats catalans, els Corbera, emparentats amb el barceloní Romeu Corbera, virrei de València, per batejar el protagonista de la famosa novel·la Il Gattopardo. Ho va fer el 1958 i, més de mig segle més tard, encara ara és un fet generalment desconegut, a casa nostra. Per això tampoc no s'han estudiat els possibles motius de la tria.
A Itàlia és un fet conegudíssim i a casa nostra, un secret. Els nostres editors, traductors, articulistes i una immensa majoria d'assagistes i lectors no han caigut en el detall que el protagonista del Gattopardo, la novel·la italiana més llegida i comentada de la història, exhibeix un cognom català, Corbera.
Molts d'ells fins i tot l'anomenen, incorrectament, Fabrizio Salina —com fa l'editorial Proa en la nota de la contracoberta de la traducció, o bé Miquel Pairolí en el seu estudi monogràfic, del 1996—, quan el seu nom és Fabrizio Corbera, príncep de Salina.
El personatge ho deixa ben clar a l'inici de la narració en comentar que si la revolució garibaldina cristal·litza en una república, haurà de passar de Fabrizio Corbera, príncep de Salina, a senyor Corbera.
A Itàlia ja fa molts anys que els biògrafs i estudiosos de Giuseppe Tomasi di Lampedusa indiquen que l'escriptor batejà el seu personatge amb el nom d'una il·lustre nissaga noble catalana establerta a Sicília al segle XV que va exercir-hi els més alts càrrecs polítics, i de la qual descendeix, per via materna, l'escriptor.
ELS CORBERA
Fa alguns mesos, el seu fill adoptiu, Gioacchino Lanza Tomasi (Roma, 1934), va aprofundir en el fet amb l'elaboració de les genealogies del pare, bo i començant per la branca dels Corbera, nissaga ben familiar per als historiadors sicilians, i el va incloure en la nova edició, augmentada, dels relats de l'autor, I racconti (Le Comete-Feltrinelli, octubre del 2015).
A més, va reportar-hi, en unes detallades notes, la història dels Corbera i la seva relació amb el poble que van fundar l'any 1572, Santa Margarida de Belice, a la província d'Agrigent, atès que en el relat autobiogràfic Ricordi d'infanzia, l'escriptor recorda amb enyorança les llargues estades que feia en el magnífic palau que van construir-hi els descendents dels Corbera i avantpassats materns seus, els Filangeria di Cutò, palau i vila anomenats Donnafugata en la novel·la.
Destruït gairebé del tot per un terratrèmol, l'any 1968, onze anys després de la mort de l'escriptor, és ara conegut com a Palazzo Gattopardo i acull l'ajuntament, el Museu del Gattopardo, la institució Parco Letterario Giuseppe Tomasi di Lampedusa i un teatre, en record del que hi havia al palau i on es representaven les obres de les companyies ambulants, que tant d'impacte van causar en el futur escriptor, de nen.
El nom dels Corbera va desaparèixer de la família a la segona meitat del segle XVII quan els fills d'Elisabet Corbera passaren a dir-se Filangeri, a partir del matrimoni amb Giuseppe Filangeri. L'any 1668 un Filangeri enceta la nova etapa de la baronia. L'última descendent de la branca Corbera, amb el títol de baronessa del Misilindino, Maria Paternò Corbera, com que no va tenir fills va cedir els drets de la baronia als Filangeri Corbera.
Els descendents dels Filangeri seran els avis materns de l'escriptor. Giovanna Filangeri di Cutò (1850-1891), hereva de la baronia de Misilindino, entre més títols, serà l'àvia materna de l'escriptor...
[...]
RAONS DE LA TRIA
Dels nombrosos noms d'il·lustres avantpassats que es trobaven a disposició de Giussepe Tomasi di Lampedusa per batejar el protagonista d'El Gattopardo —personatge basat en el seu besavi, Giulio Fabrizio Tomasi (Palerm, 1813-Florència, 1885), però molt recreat—, l'escriptor en tria un que ni tan sols formava part de l'arbre genealògic d'aquest besavi. Va ser el seu nét, Giulio Tomasi (Palerm, 1868-Ivi, 1934), pare de l'escriptor, qui va unir els Tomasi amb els descendents dels Corbera, gràcies al matrimoni amb Beatrice Mastrogiovanni Tasca Filangeri di Cutò (1870-1946).
Les raons de la tria no han estat mai objecte de reflexió per part dels estudiosos de l'escriptor: ningú no s'ha preguntat per què Tomasi di Lampedusa va escollir el nom de Corbera. El fill, ens diu, no li va fer mai la pregunta i tampoc no se l'han plantejada els estudiosos del Gattopardo.
Una primera resposta versemblant i convincent la podem trobar en l'edició d'I raconti, tant en el relat autobiogràfic com en les anotacions del fill.
HOMENATGE I AGRAÏMENT
L'escriptor pot haver triat aquest nom en un acte d'homenatge i agraïment al fundador del seu paradís infantil. Santa Margarida de Belice, recorda Gioacchino Lanza Tomasi en una nota, representava la felicitat del fill únic i adorat. I encara que el fill adoptiu digui que també ho representava el palau de Palerm, la lectura dels records d'infantesa de l'escriptor confirmen que se sentia molt millor en el palau enjardinat i més obert al camp de Santa Margarida que no pas al clos casal de Palerm, ofegat a la ciutat vella i, per tant, diu Tomasi di Lampedusa, envoltat de misèria i brutícia.
En la tria és clar: la seva casa preferida, diu l'escriptor, és la de Santa Margarida, "una de les més belles cases de camp que he vist mai". Allà va descobrir que li agradava més estar amb les coses — lectura inclosa— que amb les persones. "Així potser es comprendrà fàcilment que la vida a Santa Margarida fos l'ideal per a mi", escriu.
Quan el Gattopardo, Fabrizio Corbera di Salina, arriba a Donnafugata, és fet i fet l'escriptor que parla, bo i pensant en la vila fundada pels Corbera: "Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de perennitat de la infantesa"...

L'actual palau Gattopardo de Santa Margarida de Belice, a l'Agrigent, reconstrucció de l'històric palau Filangeri di Cutò, destruït per terratrèmol del 1968, convertit en el palau de Donnafugata al Gattopardo.

divendres, 14 de desembre del 2018

la versió canònica


LLUÍS BONADA
«Una nova traducció de la novel·la El Gattopardo neteja la versió anterior de totes les infidelitats»
El temps
Núm.1323
20|10|2009
La primera edició d'Il Gattopardo, publicada per Feltrinelli a cura de Giorgio Bassani, apareix l'any posterior a la mort de l'autor. Giuseppe Tomasi di Lampedusa es mor el 23 de juliol del 1957 i la novel·la s'imprimeix la tardor del 1958. L'èxit és immediat i amb el temps es converteix en la novel·la més popular, i la més llegida, de la postguerra italiana, sobretot d'ençà que, l'any 1963, el director de cinema Luchino Visconti la converteix en una obra d'art que no ha fet sinó revalorar-se amb el pas del temps, justament com li ha passat també a la novel·la.
Ben aviat es va traduir a tot el món. La versió catalana, signada per Llorenç Villalonga (El Guepard), apareix el 1962, al Club Editor de Joan Sales. Sis anys després de la traducció catalana, a Itàlia es va destapar la caixa dels trons: Carlo Muscetta, professor de literatura italiana de Catània, va fer públic que havia detectat centenars de diferències, algunes de consideració, entre el manuscrit i el text editat. També es va discutir si Bassani havia utilitzat les millors fonts, perquè l'autor va sotmetre tres versions a la consideració dels editors. A casa nostra, el descobriment d'un problema diferent va fer molt menys de rebombori: la filòloga Maria del Carme Bosch publicava l'any 2000 a la revista Randa que la traducció de Villalonga era plena d'errors.
Tots dos problemes, és a dir, el de la doble infidelitat —italiana i catalana— a Lampedusa, s'han resolt de cop, passat ja mig segle de l'aparició de la novel·la. L'editorial Proa acaba de publicar una nova traducció de la novel·la a partir de l'edició fidel a l'original, la que finalment s'ha considerat canònica. Signa la traducció Pau Vidal i es titula El Gattopardo. L'edició és completa amb un prefaci de l'hereu de l'escriptor, Gioacchino Lanza Tomasi, destinat a reportar, amb detall, la rocambolesca història filològica del llibre.
En fer-se públic que hi havia diferències entre el manuscrit i l'edició, Feltrinelli va publicar una versió corregida el 1969. Però, com diu l'hereu, la qüestió de l'autenticitat de la novel·la no es va resoldre del tot. Uns quants filòlegs es van dedicar a comprovar si l'edició del 69 era perfecta i, entre tots, van detectar 49 diferències amb el manuscrit; aquesta vegada, i a diferència de la primera edició, d'ordre menor: no arribaven a invalidar la comprensió de cap passatge. Això de banda, es van localitzar dos fragments més de la novel·la en arxius privats, fragments que inclouen un cançoner atribuït al protagonista i la paròdia d'un poema.
Finalment, l'any 2002 Feltrinelli, d'acord amb l'hereu i la majoria dels estudiosos de Tomasi di Lampedusa, va fer-ne una nova edició que incorporava les 49 esmenes dels filòlegs i hi afegia, en apèndix, els dos fragments. Aquesta és la que reedita Feltrinelli i la que han començat a utilitzar els qui la tornen a traduir, com ha estat el cas de la versió catalana de Pau Vidal publicada per Proa, edició que deixa sense traduir els poemes de l'apèndix.

dilluns, 10 de desembre del 2018

les lliçons de lampedusa


ALFRED MONDRIA
«Les lliçons de Lampedusa»
Levante. El mercantil valenciano
4|6|2010
Junt a uns minuciosos retrats i la Sicília recreada en “El Gattopardo” —excel·lent la traducció de Pau Vidal—, Lampedusa (1896-1957) fou un gran lector tal i com demostrà amb “Shakespeare”.
Els preceptes i lleis que s’apliquen a la literatura normalment serveixen per a ben poc, però encara ajuden menys en el cas del príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Tímid —de causticitat replegada—, esquiu fins i tot a les tertúlies palermitanes on acudia a contracor, aquest noble sicilià que veia com s’esvaïa el seu patrimoni tan sols semblava feliç amb la companyia dels seus gossos i les recompenses de la bibliofília. Si de cas, el seu amagatall predilecte era Capo d’Orlando, on vivien els Piccolo, excèntrics cosins que creien en l’existència d’esperits i fantasmes. Casat amb la letona Licy Wolff —un matrimoni blanc o, més aviat, epistolar—, Lampedusa ocupava el dia en l’exploració de llibreries de vell, alguna pastisseria a més de lectures i anotacions al Café Mazzara. Una rutina i un anonimat que no presagiaven, ni de lluny, que el príncep passaria els últims anys —malalt i envellit prematurament— ofuscat en l’escriptura d’El Gattopardo, llibre culminant i solitari que comprimia una existència dedicada a la literatura, reservada i quasi secreta.
Així com el protagonista de la novel·la, el príncep Fabrizio Salina, desconfia del progrés i la causalitat de la història, els camins per on s’havia aventurat la narrativa després de la Segona Guerra Mundial no encaixaven en la mentalitat literària de Lampedusa. De fet, els gurus del neorealisme italià —apòstols del programa gramscià— descartaren taxatius El Gattopardo. Vittorini la jutjava assagística, desequilibrada, de llenguatge antiquat, Pratolini deia que havia fet retrocedir la literatura italiana seixanta anys, i Moravia la desqualificava com a “novel·la de dretes”. També Sciascia s’irrità amb la imatge que el llibre fixava sobre Sicília, però més endavant reconegué —gest cavalleresc entre escriptors— que Lampedusa era qui tenia raó.
L’autor no pogué veure publicada l’obra —editada després de la seua mort gràcies a Giorgio Bassani—, però aconseguí un mèrit reservat als elegits: indignar a marxistes, catòlics i xovinistes sicilians. Com a contrapunt, més de cinquanta edicions en dos anys. Per tal de no sentir-se captiu de cap norma ni esquema, és com si Lampedusa haguera estat infidel, inclús, al seu ideal d’estil. Entusiasta dels escriptors que definia com a magri enfront dels grassi, sempre lloà la virtut de Stendhal d’evocar llocs i personatges sense descriure’ls; avar d’adjectius, l’autor de La Cartoixa de Parma aconseguia, segons Lampedusa, resumir una nit d’amor en un punt i coma. El Gattopardo, en canvi, alenteix el ritme entre matisos i qualificatius —una batalla literària de reraguarda—, paràgrafs manieristes amb solidesa tolstoiana travessats del somriure d’Eça de Queirós: ni en els moments més dolorosos Lampedusa abandonà l’humor, seguidor de l’escola anglosaxona que va de Chaucer a Evelyn Waugh. Amb aquest esperit se’ns narra la ruïna indeturable de don Fabrizio, un aristòcrata —melancòlic, colèric, voluptuós— que no mourà ni un dit per evitar el seu declivi.
Una de les frases més repetides de la història de la literatura és la que pronuncià Tancredi —“amb blavosa malícia als ulls”— quan confessà a son tio que s’unia als revoltats garibaldins: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Ara bé, el protagonista i els fets d’El Gattopardo demostren precisament el contrari. El príncep pertany a una generació a cavall entre dues èpoques que no s’hi troba a gust en cap d’elles. Desconfia del liberalisme i les promeses del Risorgimento, mira amb superioritat sarcàstica la noblesa a què pertany, però també sap que és inútil oposar-se a uns canvis que ningú ja no aturarà. Don Fabrizio s’enfila en un discurs orgullós —que anuncia la seua rendició— davant la proposta del piemontés Chevalley de nomenar-lo senador: totes les civilitzacions que han passat per Sicília han fracassat, perquè a l’illa sempre s’han oposat a qualsevol que els vulga despertar.
En aquesta irredimible Sicília el sol és l’autèntic sobirà, una tirania de foc que doblega qualsevol voluntat. Amb huit quadres estàtics —a les accions s’hi al·ludeix de forma indirecta—, Lampedusa definí el final d’un món i una nova era on els arribistes com els Sedara es convertirien en els veritables reis. Enmig d’aquest sotrac, una aurèola de sensualitat —Angelica i Tancredi perduts en una casa encantada— acompanyada de l’ombra de la mort inunda les pàgines d’El Gattopardo. Quan l’autor intentà definir el llibre a un amic, utilitzà dos mots: “Irònica, amarga”, i tot seguit subratllà —vanitòs i encertat— que havia mesurat cada paraula, i que tots els episodis tenien un significat ocult.
Com més s’acostava a la fi, un Lampedusa enfervorit deixà sobre el paper tot el que havia retingut en una vida de lector. A banda de la novel·la, alguns contes —l’enigmàtica sirena Lighea—, un inici de memòries a la manera del Henry Brulard stendhalià i unes lliçons de literatura que, com un tresor inesperat, s’han conservat. Dirigit a Francesco Orlando i a altres jóvens com el seu fill adoptiu, impartí un curs sobre escriptors francesos i anglesos on el príncep recorregué, amb llibertat extrema —un estil paternal i de juí clarivident—, bona part dels llibres que passaren per les seues mans, efusiu davant el repte de deixar aquesta herència.
En Shakespeare realitza, en poques pàgines, una lectura transparent, capriciosa —deliberadament sotmesa al seu gust— a l’hora d’establir connexions i d’enfocar aspectes obscurs del poeta. Pel que fa als sonets indica, sense tremolar-li el pols, que 80 tenen poc valor, 30 contenen versos bons i 40 estan entre les coses més belles de la literatura mundial. La relació que estableix entre els versos, la biografia de Shakespeare i els triomfs estètics fan d’aquest petit volum una guia resplendent, joiosa, atenta a la sorpresa i la confidència erudita. Amb aquest estat de gràcia Lampedusa repassa també els drames, un cànon coronat per Enric IV —l’autor hauria donat deu anys per passar una hora amb Falstaff—, Hamlet, Mesura per mesura —l’obra que salvaria si es veiera obligat a triar—, la densitat poètica de Macbeth, Antoni i Cleopatra i el colofó de La tempesta. El príncep ressegueix la veu de Shakespeare camuflada en alguns personatges —Mercutio, Teseu, Antonio en El mercader de Venècia, Enric V, Troilus— o bé dispersa entre tots els qui apareixen en Al vostre gust, somrients en la seua desesperació.
La felicitat de Lampedusa es feia encomanadissa —als seus privilegiats oients i a nosaltres— en recordar que, de les cinc firmes que es conserven de Shakespeare, una apareix en un exemplar dels Assaigs. En opinió del príncep, el dramaturg anglès i Montaigne comparteixen una mena de desdeny pel ser humà tenyit de compassió, a més d’un escepticisme seré, d’irònica condescendència. Amb aquest ull de gran lector, Lampedusa també assenyala que l’ascendència jueva de Montaigne és notòria en la seua prosa per la carència de prejuís, l’agudesa perceptiva i un irreprimible tarannà satíric, trets que malgrat la distància en el temps el feien germà de Heine. Com tots aquests escriptors, Lampedusa es mostrava poc inclinat cap al sentiment religiós, però sense confiar excessivament en la raó: al cap i a la fi, un dels aspectes que més admirava de Graham Greene era el seu conflicte amb la fe. Vulnerable als versos de Shelley, Coleridge i lord Byron —“els tres pitjors marits del món”—, devot de Pickwick, Lampedusa es refugià en la literatura amb la misantropia de Swift. Però a l’igual que don Fabrizio en el ball a Donnafugata, l’altivesa es transformà en pietat en reconèixer que, malgrat els intents de fuga, el destí sempre ens atrapa: tan sols cal demanar que ho faça amb la delicadesa que s’emportà al príncep Salina, sota la màscara d’una bella dama.

dilluns, 3 de desembre del 2018

cave obdurationem cordis


JAVIER MARÍAS
«Giuseppe Tomasi di Lampedusa en clase»
A: Vidas escritas. Alfaguara, 2012. P. 53-59.

Lo más triste de la más bien triste historia de Giuseppe Tomasi di Lampedusa es la publicación de su única y mundialmente célebre novela El gatopardo, porque puede decirse que es lo único extraordinario que le ocurrió en su vida, y en realidad le ocurrió en su muerte, dieciséis meses después de que dejara el mundo. Por eso es uno de los pocos escritores que nunca se sintió escritor ni vivió como tal, y lo fue todavía menos que otros que tampoco lograron publicar nada en vida porque él ni siquiera lo intentó hasta casi el final de sus días. Por no intentar, ni siquiera hasta entonces intentó escribir.
Fue más bien un lector, insaciable y obsesivo. Las pocas personas que lo trataron de cerca se quedaban asombradas de sus exhaustivos conocimientos de literatura e historia, materias de las que poseía sendas bibliotecas descomunales. No sólo había leído a todos los autores importantes o imprescindibles, sino también a los segundones y a los mediocres, que, sobre todo en novela, consideraba tan necesarios como los grandes: «También hay que saber aburrirse», decía, y leía, con interés y paciencia, la literatura mala. La compra de libros era casi su único gasto o su único lujo, aunque las posibilidades que ofrecía Palermo en este aspecto a un hombre que sabía inglés, francés, alemán y ruso (más español en el último año de su vida) eran desesperadamente limitadas. Con todo, en la desocupada existencia de señorín de provincias que llevaba, todas las mañanas había al menos un par de horas dedicadas a la inspección de librerías, principalmente la llamada Flaccovio, que visitó a diario durante diez años.
La verdad es que las mañanas de Lampedusa debían de parecer a sus conciudadanos las mañanas del perfecto ocioso, lo que sin duda eran. Mientras Licy, su mujer psicoanalista y letona, recuperaba en la cama las horas que por su propio gusto dedicaba al trabajo de madrugada, Lampedusa se levantaba temprano y se llegaba a pie hasta una pastelería en la que desayunaba durante largo rato y leía: en una ocasión no se movió durante cuatro horas, las que le llevó una gruesa novela de Balzac, de cabo a rabo. Luego hacía su demorado recorrido por las librerías, para pasar después a un segundo café en el que se sentaba pero no se mezclaba con algunos conocidos de inquietudes semiintelectuales. Allí escuchaba («las estupideces») y apenas hablaba, para regresar en autobús tras sus tremendas sentadas y sus débiles caminatas. Se lo recuerda siempre trasladándose pesadamente, con aire distinguidísimo y descuidados andares, la mirada despierta y en la mano una bolsa de piel cargadísima de libros y dulces y pastas con los que debía sobrevivir hasta la noche, ya que en su casa no se celebraba el almuerzo. Esa famosa bolsa la acarreaba con naturalidad, no importándole en absoluto que junto a los tomos de Proust asomaran golosinas o incluso calabacines. Al parecer, la bolsa albergaba siempre más libros de los necesarios, como si se tratara del equipaje de un lector que sale de largo viaje y teme quedarse sin lectura durante su ausencia. No faltaba nunca alguna obra de Shakespeare, según su mujer porque «podía consolarle si veía algo desagradable» en sus trayectos.
Tan encendido era el aprecio de Lampedusa por los libros que hasta los usaba como cajas fuertes: tenía por costumbre arrojar entre las páginas de diferentes volúmenes pequeñas cantidades de dinero, para luego olvidar, obligadamente, en cuáles se hallaban aquellos billetes. Por eso decía a veces que su biblioteca contenía dos tesoros.
El dinero, como puede suponerse, no constituyó nunca una preocupación para él, pero no tanto porque fuera muy rico cuanto por su falta de ambiciones. Bien es verdad que era lo bastante adinerado para no deber trabajar en toda su vida, pero una herencia repartida y las crisis del siglo hicieron de él un noble absolutamente venido a menos. Sus costumbres eran modestas: librerías aparte, consistían en ir mucho al cine y comer de vez en cuando en algún restaurante; ni siquiera viajaba, aunque lo había hecho con cierta frecuencia en su juventud. Anotaba en su agenda las películas que veía (dos o tres a la semana), junto con un adjetivo: cuando vio 20.000 leguas de viaje submarino, el elegido fue spettacolare.
En 1954, tres años antes de su muerte, señaló: «Soy una persona muy solitaria. De mis dieciséis horas de vigilia diaria, al menos diez transcurren en soledad. No pretendo, sin embargo, pasarme todo ese tiempo leyendo; a veces me divierto elaborando teorías literarias... ». Esto no era del todo exacto, ya que lo que se dice teorías literarias no dejó tres su muerte. Lo que sí dejó fue alrededor de mil páginas sobre literatura inglesa y francesa, y lo asombroso del caso es que en principio esas páginas tenían un solo destinatario, Francesco Orlando. Éste era un joven de la burguesía (hoy eximio profesor y crítico) a quien Lampedusa se ofreció, en sus últimos años, a enseñar inglés y a darle un curso completo de literatura en esa lengua. En algunas ocasiones el único alumno no estuvo solo, pero fueron las menos. Tres veces por semana, a las seis de la tarde, Lampedusa recibía a Orlando en su casa y hacía que éste leyera en voz alta y pausadamente la lección que el príncipe había redactado al efecto, o bien llevaban a cabo lecturas conjuntas, sobre todo de Dickens y Shakespeare. Esta generosa, desinteresada y extravagante enseñanza cambió la vida de Lampedusa, y en ella puede estar, en parte, el origen de su tardía decisión de escribir. En todo caso, el contacto con personas jóvenes y la posibilidad de «transmitirles» algo (si no las clases, las charlas literarias se fueron extendiendo a otros amigos de la edad de Orlando) lo revivificó y le ocupó las tardes en algo que no fuera la mera y solitaria lectura. Estas lecciones se las tomaba muy en serio, hasta el punto de que se conservan anotaciones suyas en las que lamenta haber preparado alguna tan mal y tan apresuradamente: «las peores páginas jamás escritas por pluma humana», así calificó lo que había redactado sobre la vida de Byron, «una abominación infinita». Con su amable ironía, hacía creer a su discípulo que el destino de aquellos textos, una vez leídos por el propio alumno y en cuanto éste abandonara la casa, era el fuego inmediato y no otra cosa. Por fortuna Lampedusa los conservó, y recientemente han empezado a publicarse, páginas en modo alguno científicas pero llenas de sabiduría, humor, seriedad y finura.
Le interesaban mucho las vidas de los escritores, convencido, como Sainte-Beuve, de que en ellas, o en sus anécdotas más secretas, se hallaban las claves de sus obras. Tal vez por eso, y para dificultar la labor de exégetas, él no dejó demasiadas anécdotas, y si en su vida hubo secretos procuró que lo fueran, es decir, guardarlos de veras. De los aspectos maliciosos que él gustaba saber de sus ídolos, el único que podría comentarse de Lampedusa es su posible impotencia, insinuada por el hecho de que careció de descendencia (pero hay que pensar que cuando se casó su mujer tenía treinta y siete años) y por su aparente falta de pasión hacia Licy, con quien en los primeros años, cuando ella toleraba mal Sicilia y pasaba gran parte del año en su palacio natal de Letonia, mantuvo lo que se ha llamado un matrimonio epistolare. El resto de sus anomalías no le pertenecían a él, sino a sus antepasados, la más próxima el asesinato de una tía suya, apuñalada en un mísero hotel romano por un barón que era su amante.
Lampedusa era exagerado y maniático como todos los escritores, aunque él no supiera que era esto último: detestaba el melodrama y la ópera italiana, que consideraba un arte de zulúes; en realidad detestaba todo lo explícito. Su obra favorita de Shakespeare era Medida por medida, pero sobre ella aún prefería el soneto 129. Padecía de insomnio y de pesadillas, pero sólo al final de su vida se dignó relatarle una a su mujer psicoanalista: en ella recorría pasillos solicitando los datos de su inminente ejecución. Sólo bebía agua, pero comía bien (era grueso) y fumaba mucho, sin reparar jamás en la ceniza que iba lloviznando sobre su chaqueta. Estrechaba la mano de quien le presentaran sin mirarle a la cara, en sociedad era tímido, taciturno, solitario y triste, hasta el punto de que mucha gente creía que, en según qué circunstancias, simplemente se negaba a hablar. En privado, en cambio, con sus pocos íntimos y aún más escasos discípulos, tenía una conversación brillante y precisa, amable y siempre algo sarcástica. Podía ser pedante: a cada uno de sus perros le hablaba en una de las lenguas que conocía. Orlando dijo de él que tenía un aire de «enorme felino absorto».
Poco se sabe de sus ideas políticas, si es que las tuvo claras, pero sí de su odio a Sicilia y a los sicilianos, aunque era un odio superficial, esto es, con buena mezcla de amores. Pero condenaba a todas sus clases sociales. Era anticlerical, a la antigua usanza, y en todo caso creía que todo terminaba «aquí abajo». De maneras suaves, encajó con ironía y dolor los iniciales rechazos de su novela por algunas editoriales, mientras que su mujer anotaba expresivamente en su agenda: «Refus de ce cochon de Mondadori». Según Lampedusa, lo que por fin le hizo decidirse a escribir fue ver que uno de sus primos, Lucio Piccolo, asimismo tardío, obtenía un premio y el aplauso de Montale por un volumen de poesías: «Con la certeza matemática de no ser más tonto, me senté ante mi mesa y escribí una novela», dijo en carta a un amigo. Estaba convencido de que El gatopardo merecía ver la luz, pero le entraban dudas: «Es, me temo, una porquería», le dijo a Francesco Orlando, y, según éste, se lo dijo de buena fe.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa murió de cáncer de pulmón en casa de unos parientes en Roma, a donde había ido a tratarse, la madrugada del 23 de julio de 1957, a la edad de sesenta años. Estaba dormido, y fue su cuñada quien lo halló muerto.
Lampedusa creía que a los demás siempre había que dejarlos en sus errores. Él, desde luego, quedó en el suyo, y no conoció el éxito que no quiso esperarle. Una de las desgracias de su vida, decía, había sido la dureza de corazón, y contra ella previno una vez a su querido primo Gioacchino, cuarenta años más joven que él y a quien acabó adoptando: «Ten cuidado», le dijo. «Cave obdurationem cordis.»

________________________
P.S.: El títol de l'apunt, en llatí vulgar (i traducció lliure), vindria a ser: Compte amb l'enduriment del cor o Compte, que no se t'endureixi el cor. Més o manco.