que aquest llibre et faci recordar-me

JORDI LLAVINA
Que aquest llibre et faci recordar-me
La Vanguardia
28|11|2018

Soc aficionat a comprar llibres de vell, volums antics, paperots de l’any de la picor. Una mania com una altra, sovint lesiva per a la butxaca, sempre profitosa per a l’esperit. Fa poc vaig trobar, pel preu indigne de només dos euros, El conte del Graal, traduït i editat per Martí de Riquer (Quaderns Crema, 1989). La curiositat sobrevinguda és que el llibre duia una dedicatòria feta amb una lletra tremolosa, pròpia d’una mà esquerra que ha après a escriure a deshora. El beneficiari era un conegut rocker barceloní que va fer forrolla als anys vuitanta. Com que vaig penjar la foto de l’autògraf riquerià a Facebook –no s’hi entenia del tot el nom del destinatari–, al final, i gràcies a l’ajut d’una amiga, en vaig treure l’entrellat. A més, el llibreter, que no sé com va anar a petar en aquella meva entrada, va acabar reconeixent que l’individu que li havia venut part de la seva biblioteca era el mateix que l’amiga havia identificat com el músic en qüestió.

Més interès té, encara, l’endreça que em vaig trobar fa uns quants dies en la novel∙la Nits florentines, de Heinrich Heine, traduïda per Antoni Tàpies-Barba (Laertes, 1982). Vaig adquirir-la a ca l’Ernest Riera, a Girona, i en el moment d’endur-me-la, atret per la bella edició (paper verjurat, reproducció de gravats a l’interior, estampació en plom), no em vaig adonar de la dedicatòria que duia, tan suggeridora i, alhora, enigmàtica: “Tal vegada siga aquest el darrer llibre que et pugui regalar. Si això fóra, que la seva presència sempre et faci recordar, almenys un xic, qui jo vaig ser”. Firmat: “Miquel, 24/V/1982”. Són les paraules melodramàtiques d’un home que –ara faig volar la imaginació– potser es va enamorar d’algú d’aquella manera wertheriana que fa patir tant: perdudament, que es diu. Fatalment, també, perquè intueixo que l’altre no va sentir el mateix. La receptora (o receptor) del llibre, però, ¿com és que se’l va acabar venent sense arrencar-ne la pàgina comprometedora? ¿I què se’n deu haver fet, d’en Miquel? Fa trenta-sis anys, del 82. “Té dos presents l’Amor dintre la mà distreta. / A qui darà l’enyor? A qui l’oblit?”, va escriure Carner. ¿Són vius, els dos inconciliables amants? I tu, Miquel, on sigui que et trobis: ¿encara pots sentir un xic d’emoció en llegir aquests mots que, al capdavall, et dedico (a tu i a tots els amants desventurats del món)?