cave canem

N.H.
El baró Enrico Merlo di Tagliavia
S.M.

30 de maig de 1957

Estimat Enrico,

A la bossa de pell trobaràs el mecanoscrit  del «Gattopardo».

Tingue'n molta cura perquè és l'únic exemplar que posseeixo.

Llegeix-lo amb atenció, també, perquè m'he rumiat molt bé cada paraula, i moltes coses no s'hi diuen clarament sinó que s'hi insinuen i prou.

Jo diria que té un cert interès perquè explica la vida d'un noble sicilià en un moment de crisi (que no cal que sigui només la del 1860), la manera com s'hi encara i com es va accentuant la decadència de la família pràcticament fins a la desfeta total; tot plegat vist des de dins, amb certa participació de l'autor i sense cap mena d'animositat, al contrari del que passa a Els virreis.

No cal que et digui que el «príncep de Salina» és el príncep de Lampedusa, el meu besavi Giulio Fabrizio; és del tot realista: l'alçada, la matemàtica, la falsa violència, l'escepticisme, la dona, la mare germànica, el rebuig a ser senador. El pare Pirrone també és autèntic, començant pel nom. Em penso que tant l'un com l'altre m'han sortit més intel·ligents del que realment eren.

En Tancredi és, físicament i en les maneres, en Giò; moralment és una barreja del senador Scalea i el seu fill Pietro. L'Angelica no sé qui és, però pensa que el cognom Sedara s'assembla molt a Favara.

Donnafugata com a poble és Palma; com a palau, Santa Margherita. Els dos últims capítols són molt importants: la mort de don Fabrizio, que ha estat tota la vida ben sol encara que tingués dona i fills, i la qüestió de les relíquies que tanca la història, que és absolutament autèntica i jo mateix la vaig presenciar.

Sicília és la que és: la del 1860, la d'abans i la de sempre.

Trobo que tot plegat té una certa malenconia poètica molt seva.

Jo marxo avui; no sé quan tornaré; si em vols dir res, escriu-me a:

A l'atenció de la senyora Biancheri
Via S. Martino della Battaglia 2
Roma

Una salutació afectuosa
del teu
Giuseppe

[al revers del sobre:]

Alerta, que el gos Bendicó és un personatge importantíssim, és gairebé la clau de la novel·la.

____________________

P.S.: «El gos Bendicó té una presència simpàtica i amable en els primers capítols de la novel·la. Mai no està gaire lluny de don Fabrizio i dels altres membres de la família. Circula per Vil·la Salina i pel palau de Donnafugata aportant la seva animalitat domèstica i graciosa, rascant les portes, jaient pels racons. Bendicó ve a representar allò que té de més agradable, natural i pacífic la convivència de la família Salina. Don Fabrizio, a l'hora de fer un balanç de la seva vida té un record pels gossos que l'han acompanyat i entre ells hi figura Bendicó, del qual rememora la «graciosa estupidesa».

Un cop mort, Bendicó fou naturalitzat i és aquest moble de taxidermista allò que Concetta ordena que es llanci a les escombraries, tants anys després. El gest és d'una simbologia elemental  —encara que provenint de Concetta és probablement d'una inconsistència notable— i el text resulta prou explícit. Allò que es llança a les escombraries és, en definitiva, el passat, el record de tota una època de la família Salina, aspecte que està en relació evident amb la simbologia de les relíquies que centra el capítol final de El Guepard. Bendicó és també una relíquia, encara que revestida de tendres records, una relíquia que ha quedat estantissa i arnada i envers la qual l'autoritària i eixuta Concetta ja no pot sentir compassió. El que queda de Bendicó, doncs, com el passat dels Salina, està destinat al no-res, a la desaparició pura i simple: «Després tot trobà la pau, dins un muntet de pols descolorida.» I aquest «tot» vol dir exactament això, «tot», no solament les restes del gos dissecat sinó també don Fabrizio, Tancredi, Angelica i don Calogero, les passions i els temors, les lluites i les ambicions, el dolor i l'amor, l'existència mateixa dels personatges.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.