el lector compulsiu

«Si fóssiu com jo, coneixeríeu l'obsessió del lector compulsiu: cada senyal de trànsit, l'etiqueta de cada ampolla, el diari regalimós amb què s'embolicava el peix, les soles de les sabates noves, eslògans amb dècades d'antiguitat impresos en cases abandonades, les despeses diàries que el pare enregistrava en un quadern. En un autobús memoritzaríeu el número de sèrie i la data de fabricació del seient que tinguéssiu al davant. Al rebedor de la secció de pediatria entraríeu d'esquitllentes a la taula d'inscripció i miraríeu els noms i les edats impresos en els registres mèdics de tots aquells nens que tossien. En tercer grau, quan vaig tenir el xarampió i em van posar en quarantena tres setmanes a casa, vaig acabar de llegir el Manual complet dels metges descalços de la Xina. Va ser publicat el 1969; era un volum gruixut de vuit-centes pàgines, amb gairebé totes les malalties possibles i imaginables, descripcions espantoses i il·lustracions més espantoses encara. Quan tens el xarampió, no s'ha de llegir, ni mirar la televisió (no teníem televisor, en qualsevol cas), ni obrir la cortina per veure la llum del dia: els ulls dels nens afectats de xarampió poden quedar malmesos si no es va amb compte. Aquest darrer fet el vaig llegir al manual dels metges descalços i també el vaig comprendre per experiència pròpia: els pares havien fixat amb cinta adhesiva un tros de tela sobre la prestatgeria per mantenir tots els llibres fora de l'abast, però havien deixat fora el manual mèdic, que era emprat constantment com una guia per a la meva recuperació. Vaig perdre la meva bona vista després del xarampió, i la cosa no ha fet més que empitjorar des de llavors.»

Yiyun Li. «Tot el que té un final feliç és un conte de fades». Traducció de Rubén Luzón. A: Tafanejar: llibreries del món.  Edició de Henry Hitchings. Més llibres, 2017.