les escriptores i les tasques familiars, encara

MAGÍ CAMPS
Les escriptores i les tasques familiars, encara
La Vanguardia
23|3|2019

No hi ha manera d’avançar. Ahir, en el marc del Kosmopolis, al teatre del CCCB, s’hi van aplegar ­dues-centes persones (els homes no arribaven ni de bon tros al 10%), per escoltar quatre escriptores d’èxit amb les seves primeres novel·les, moderades per una altra dona, l’editora Laura Huerga. I el 80% dels premis literaris els guanyen els homes, van recordar les participants.

Tot i l’habitació per escriure que reivindicava Virginia Woolf i que, totes quatre, segons els seus gustos i manies, han aconseguit tenir, la conciliació amb la vida familiar i domèstica continua planant a la conversa. Tina Vallès (La memòria de l’arbre, Anagrama) s’enfila: “Si fóssim homes, no haurien sortit aquestes preguntes”. És veritat.

Eva Baltasar (Permagel, Club Editor) aprofita quan les seves ­filles són a l’escola i a l’institut per escriure, en un espai mini­malista. Per no tenir, no té ni llibres, a casa. Laura Pinyol (El risc més gran, Amsterdam) escriu de nit, quan tota la casa dorm, perquè ningú la destorbi. Marta ­Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes, Periscopi) també necessita tancar-se, tot i que les ­idees li venen quan està en mo­viment, fent coses, i les apunta en llibretes o al mòbil. Es confessa una mica Diògenes i recorda que Alice Munro escrivia els ­contes mentre els nens feien la migdiada. “Als homes no els pregunten per l’habitació ni a les ­seves entrevistes hi surten aquestes coses dels fills”, denuncia.

Baltasar troba que “la cuina, on es cou tot, si t’hi cap una taula, és molt bon lloc per escriure; Doris Lessing –que esmenta com un dels seus referents– escrivia a la cuina”. Pinyol afegeix: “M’imagino Zweig i Kent Haruf carregats de pau, mentre veig les pàgines de Ginzburg caòtiques i tacades de pizza”.

Per escriure, Vallès busca temps i wifi, i és capaç d’aïllar-se on sigui: “He canviat l’habitació pel temps, i aquesta novel·la l’he escrita al menjador de casa amb la tele posada”. Entre totes les referències literàries, és l’única que diu noms d’homes: Gonçalo Tavares i Calvino. Rodoreda és un dels referents principals de totes quatre. “És una sort que, a més, la puguem llegir en la nostra llengua”, diu Pinyol. Al torn de preguntes, hi afegeixen autores vives: Antònia Carré-Pons (Baltasar), Mercè Ibarz (Vallès), Irene Solà (Orriols) i Maria Antònia Oliver i Anna Gual (Pinyol).

L’excusa de la conversa era l’èxit que totes quatre han tingut amb la primera novel·la. I coincideixen que els sorprèn i els agrada que els seus llibres hagin tingut èxit, però que, en el moment que la gent els llegeix, deixen de ser seus. Les lectores (i els lectors) hi veuen coses que elles no havien pensat quan les escrivien, però forma part del procés, esclar. A l’única que li agradaria donar un cop de puny i recuperar l’essència de la seva obra és Baltasar. D’altra banda, Vallès i Orriols coincideixen que el que encara les distancia més de les seves novel·les són les traduccions: “Fan el seu camí i nosaltres les acompanyem”.