el fill de la serventa

GLÒRIA FARRÉS
La ira de Strindberg
El Punt Avui
14|12|2012

Johan August Strindberg, un dels pares de la literatura moderna i precursor del teatre de l'absurd, va néixer a Estocolm el 1849, ciutat on també va morir el 1912. Us oferim una àmplia anàlisi de la seva vida i la seva obra per commemorar el centenari de la seva mort.

Johan August Strindberg és considerat un dels pares de la literatura moderna. Va ser un precursor del teatre de la crueltat i de l'absurd. La seva obra representa un gran revulsiu per a la dramatúrgia occidental. Cent anys després de la seva mort, els seus textos continuen provocant el públic d'arreu del món. Polèmic i contradictori, misogin i alhora defensor de les dones, emocionalment inestable i amb trastorns esquizofrènics, va crear una obra d'una gran força i dramatisme. Va ser un gran lector de Swedenborg i de Rousseau, fou amic de Nietzsche –tots dos es dispensaven una admiració mútua–, i va tenir una gran influència a Suècia (Ingmar Bergman, Lars Norén), als Estats Units (Eugene O'Neill, Tennessee Williams), al continent (Kafka, Dürrenmatt), així com sobre les avantguardes històriques (Camus, Genet, Beckett, Artaud, Ionesco, Breton...).

Va néixer i va morir a Estocolm, i va fer llargues estades a diversos països d'Europa, especialment a França. Era el tercer fill de vuit germans. El seu pare, autoritari i molt reservat, era un comerciant aristòcrata arruïnat que es va casar amb la seva serventa, una dona submisa i devota. Strindberg va tenir una relació molt difícil amb els seus pares. En un dels seus textos autobiogràfics, El fill de la serventa, considera que el medi familiar és la matriu on neixen tots els mals socials. Per ell, la família no és el bressol on els infants troben seguretat i amor, sinó l'infern on els innocents pateixen el despotisme patern i on la voluntat infantil és ofegada per l'egoisme dels grans. Es retrata com un nen “summament sensible” que “vivia en un estat de terror continu”.

Vida tempestuosa

Va tenir una vida privada molt tempestuosa. Amb un caràcter vehement i insegur, l'atreien les dones fortes i independents. Es va casar tres vegades: primer, amb una noia finesa de l'alta societat, Siri von Essen, després, amb una periodista austríaca, Frida Uhl, i finalment, amb l'actriu d'origen noruec Harriet Bosse. Aquesta inestabilitat emocional l'enfonsava en repetides crisis psicològiques i també en brots de misticisme. L'alienació mental no li va impedir, però, construir una obra prolífica, no només com a dramaturg i novel·lista sinó també com a pintor, fotògraf, botànic i fins i tot com a alquimista. Les estades a l'estranger i els viatges renovaven la seva creativitat i així podia anar vivint o malvivint de la ploma. Malgrat els tres matrimonis, va tenir una vida força solitària i errant. Aquesta personalitat patològica, no exempta d'una profunda religiositat, va deixar una sòlida empremta en els seus textos.

Però no només la vida personal va ser dramàtica, també els avatars de la seva obra van ser considerables. La censura, la incomprensió dels crítics, la reacció negativa del públic –a Rússia, la policia va haver d'aturar una representació d'El pare a causa de l'histerisme causat a dues espectadores–, tot això va anar amagant el valor de la seva obra. Però la seva autoestima i força no minvaven, volia conquerir el món amb els drames que componia i sovint usava un vocabulari militar per referir-se als èxits que preveia: “envairé Dinamarca”, “atacaré París”, “desfilaré per Alemanya”.

L'estil

Utilitzava una llengua quotidiana, natural, i per això els seus textos encara són tan frescos, tan moderns. Ingmar Bergman insistia que el suec de Strindberg era incomparable. És ell qui va internacionalitzar el suec, el va alliberar de la pompositat, el va convertir en un idioma literari i li va fer un lloc en el mapa de la cultura. A final del segle XIX es va produir l'eclosió cultural del món escandinau: l'existencialisme de Kierkegaard, la dramatització de les idees d'Ibsen, la pintura innovadora de Munch, tot era rebut amb fervor per la joventut de Londres, de París o de Moscou. Strindberg va formar part d'aquesta onada cultural nòrdica. Paradoxalment, però, el gran escriptor suec mai no va obtenir el premi Nobel. Era una figura molt incòmoda a Suècia, vivia envoltat de gent amb qui havia renyit, per bé que era estimat pel poble. Quan va morir, les classes populars van anar al seu enterrament: més de 60.000 persones van acompanyar la comitiva pels carrers d'Estocolm.

El seu estil és agressiu, descarat, subversiu, s'acobla perfectament als drames violents que crea. És avantguardista en la destrucció de les formes i del món. En els textos dramàtics hi ha una intensitat i passió pertorbadores, mentre que en els textos narratius hi ha una imaginació més lírica. Sovint produeix un petit electroxoc en el lector. Certament, quan el llegim, ens sembla un contemporani nostre perquè ens parla de tu a tu sobre un futur immediat, incert i difícil.

Misogin i dement

Interessat en la psiquiatria de l'escola de Nancy, n'extreu les idees que posarà en pràctica a la seva obra: “la lluita de cervells” i “l'assassinat psíquic”. Els diàlegs brillants que trobem en els seus drames són una lluita a mort dialèctica, un escac mat sobre l'adversari, tots els sentiments s'usen en un duel de dimensions èpiques, tant a La senyoreta Júlia com a Creditors com a El pare, les seves obres més populars.

La senyoreta Júlia és especialment crua. Tant la Júlia com en Jean –el criat–, lluiten desesperadament l'un contra l'altre: tant contra els impulsos de la pròpia naturalesa física, que els atrauen, com contra els impulsos de classe, que els repel·leixen. Curiosament, qui venç és el criat. Strindberg diu: “Les meves ànimes són conglomerats de diferents graus de civilització, trossos d'éssers humans, trossos de vestits de festa que s'han convertit en parracs [...]. Demostro que el més dèbil roba i repeteix paraules del més fort.”

En El pare també hi ha un atac incisiu contra les dones. Les dones de la família van arraconant les possibilitats del pare d'educar la seva filla, de fer una carrera com a científic, fins i tot de ser considerat un home sa. En un moment de la discussió emergeix amb precisió aquest duel a mort que són les relacions entre home dona per a Strindberg.

El capità: –Tinc la impressió que un de nosaltres ha de caure en aquesta lluita.

Laura: –I qui serà?

El capità: –El més dèbil, és clar.

Laura: –Aleshores el fort tindrà la raó...

El capità: –Sempre té raó el que el té el poder.

Laura: –Aleshores sóc jo la que té la raó. [...]

El capità: –I de qui és la culpa? Potser del matrimoni espiritual, modern, que no és més que una forma de canibalisme?

El capità serà diagnosticat com a dement però abans morirà d'un atac d'embòlia per la tensió a què és sotmès. L'home casat sempre és víctima de la seva dona. El matrimoni entès així, com un infern que aboca a la bogeria, serà reprès pel cineasta Ingmar Bergman en obres claus com El corc i Secrets d'un matrimoni. Kafka, que també va tenir unes relacions molt complexes amb la seva família, troba en Strindberg consol i força. En els diaris de maig del 1915, escriu: “El meu estat d'ànim ha millorat perquè he llegit Strindberg. No el llegeixo per llegir-lo a ell, sinó per sentir-me agombolat a recer del seu pit.” I un any abans, a l'agost del 1914, escriu: “El sublim Strindberg. Aquesta fúria, aquestes pàgines arrencades a cops de puny.”

Precursor i visionari

Certament, Strindberg ataca sense pal·liatius l'ordre familiar. Però no és només un atac a l'ordre establert, és un atac més profund fet a una modernitat occidental fictícia, de maquillatge, on les formes de poder encara se sustenten en el clero, la monarquia, el matrimoni i les guerres civilitzades. La llibertat de Strindberg és tan gran que fa seus tots els corrents del XIX –darwinisme, nihilisme, socialisme, simbolisme– per abandonar-los quan li sembla, després que hagin fertilitzat la seva obra. Anant sempre a contracorrent, detecta l'ocàs de la civilització occidental i empeny i desencadena els profunds canvis socials i artístics que estaven a punt de produir-se. Com Nietzsche, Strindberg és un precursor –Nietzsche es diu a si mateix visionari– dels grans canvis que es produiran en els primers decennis del segle XX, quan la confiança burgesa en el món s'esqueixarà del tot a través de les avantguardes, la psicoanàlisi, la ciència relativista i la Primera Guerra Mundial.

Admirava l'obra de Nietzsche, hi reconeixia el caràcter demolidor de la seva pròpia obra: era, com ell mateix, un gran destructor. En una de les darreres cartes que es van enviar datada el desembre del 1888, li diu: “Sens dubte, vostè ha donat a la humanitat el llibre més profund que posseeix (Genealogia de la moral), i no és menys important que té el valor, potser també la necessitat, de llançar aquestes magnífiques paraules a la cara d'aquests pidolaires. Li dono les gràcies per això! Acabo totes les meves cartes als meus amics: Llegiu Nietzsche! Aquesta és la meva Delenda est Cartago!”

Strindberg en escena

Per bé que gràcies a les representacions teatrals tenim bona part de l'obra dramàtica de Strindberg traduïda al català –gràcies a autors reconeguts com Palau i Fabre, Feliu Formosa o Jem Cabanes–, no passa el mateix amb l'obra en prosa, la major part autobiogràfica, de la qual no tenim cap text en la nostra llengua.

Aprofitant el centenari de la seva mort, moltes obres seves han tornat a l'escenari. Aquesta temporada, el Teatre Lliure programa per mitjan febrer del 2013 una setmana dedicada a l'autor suec dins el cicle Memòria europea: el naixement del teatre contemporani en què es representaran quatre obres: La tempesta, La casa cremada, La sonata dels espectres i El pelicà. Aquestes obres formen part del que s'ha anomenat teatre de cambra que Strindberg va compondre pel seu Intima Teatern a Estocolm els darrers anys de la seva vida. És en aquestes obres on es van inspirar els dramaturgs del teatre de l'absurd. L'autor suís Friedrich Dürrenmatt va resumir en aquests termes la significació de la seva obra per a l'escena internacional: “No s'ha anat mai tan lluny com en la segona escena de la Sonata dels espectres.”