skip to main |
skip to sidebar
«De vegades, de la lectura d'una obra no et queda més que un regust agradable, un solatge conformat per petits detalls. És una lectura càlida i humana, que et retrotrau potser a altres temps, i on les anècdotes que s'hi celebren són sovint càndides i insubstancials. Pense, per exemple, en Les fures, de Llorenç Villalonga, amb aquella evocadora força del llenguatge, i amb aquella magistral reconstrucció d'un passat reclòs i inaferrable. Villalonga va desgranant a poc a poc els seus records d'infantesa, i, acostumats a les lletres impulcres que inunden el panorama literari actual, el descobriment d'aquell món, d'aquella Mallorca profunda, és commovedor. Res de concret passa, res és substancial i, tanmateix, ens deixa tot un seguit de percepcions entranyables, sobre la vida i sobre la seua petita societat.
Sovint torne a aquestes lectures, a Víctor Català, a Josep Pla, a Joaquim Ruyra, a Narcís Oller. Busque accidents del llenguatge, la nota col·loquial, la plasmació d'una conversa entre pagesos, o entre traginers, o entre pescadors, que l'autor ha sabut transcriure amb saviesa. Em sobta sempre la riquesa del vocabulari, i no en una ostentació pirotècnica de diversitat lèxica, sinó perquè l'ús del llenguatge respon senzillament a la necessitat d'anomenar cada element del paisatge pel seu nom...»
Martí Domínguez. Històries naturals. Tres i quatre, 2005. P. 63.
No sé quants llibres em poden arribar a passar per les mans al cap del dia. Els que em tornen, els que em demanen, els que endreço. 60, posem per cas, per dir alguna cosa. Tiro curt. Llàstima que no en tregui profit per contacte, pel pur fet de tocar-los. A hores d'ara seria una intel·lectual. O m'hauria tornat boja. Més encara, vull dir. La cosa és que alguns (forces) els fullejo, no me'n puc estar. Lectura vertical sense paracaigudes. En general, no busco re. Res en concret. Però, de vegades (sovint), trobo. Com ara avui. Bah, pots comptar, penseu, total, el fragment tampoc no és res de l'altre món. Si no fos que explica, perfectament, el regust que m'ha deixat la lectura de La gent de Hemsö, que no ha set un cop de puny, com demanava Kafka i com s'espera de Strindberg. No, res a veure amb Tot sol o Inferno. Amable, costumista, collonador. L'altre Strindberg. Strindberg fora de l'infern, sí. Tenien raó.
ResponElimina