bartleby, l'antisistema

«Bartleby l'escrivent. Una història de Wall Street és un relat de Herman Melville que es va publicar el 1853. Tot i que sovint passa desapercebut, el seu subtítol no és banal, perquè cal entendre Wall Street com a sinècdoque dels valors dels Estats Units del segle XX i per la relació del personatge Bartleby amb el món abstracte i letal de les finances.

Bartleby és contractat com a copista en una oficina d'advocats del centre financer. És un treballador «pàl·lidament pulcre, lamentablement respectable, incurablement solitari» que un dia decideix declinar les ordres del cap amb una frase ja cèlebre: «Preferiria no fer-ho». Si bé al principi la negació és una resposta automàtica merament verbal, ja que continua executant a la perfecció les ordres que li arriben, al final és una negació d'acció i de cos: renuncia a copiar i aquesta renúncia impedeix que el gabinet d'advocats funcioni. Bartleby no fa el que li manen i es queda a viure a l'oficina, fins al punt que tot el bufet acaba desplaçant-se a una altra ubicació perquè Bartleby s'hi enroca, en una mena d'«okupació» sense manifestos ni eslògans, sense cap mena d'intenció. Al final el porten a la presó, es mor de gana i el seu antic cap descobreix que abans havia treballat com a subaltern a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington, possible origen de la seva resignada desesperació.

La negació de Bartleby és passiva, és una resistència tranquil·la que porta implícit el sacrifici de la pròpia veu. Bartleby aconsegueix convertir l'amo en esclau, ja que el seu cap laboral sent tanta llàstima per aquell patètic, pàl·lid i incomprensible «negacionista» professional, que se'n sent responsable fins al final dels seus dies apàtics. Però, alhora, Bartleby és sancionat perquè fa de negatiu del seu temps, és improductiu, no alimenta el sistema. És acusat de rodamon, malgrat que no surt mai de la seva pròpia cambra. El seu aïllament, la seva desaparició, són una amenaça per a un sistema que sempre demana més consens, més likes, més imatges. Ell no té rostre perqué ningú no el mira i, per això mateix, s'escapa a tota forma de control.

Bartleby ha cridat l'atenció i ha arrencat anàlisis de filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben, d'assagistes com Blanchot i d'escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas. Alguns el veuen com un revolucionari contra l'ordre establert (Deleuze); d'altres com el resultat del desbordament del concepte a través de la renúncia passiva (Blanchot); com un nou Abraham, un sacrificat (Derrida); o fins i tot com la força del poder (Agamben). La seva és la història d'una desafecció general que el condueix a la mort i que comença motivada per una renúncia expressada verbalment: «Preferiria no fer-ho». Bartleby ha estat estudiat com una figura que produeix una sèrie d'efectes i emprentes («l'efecte Bartleby»), però també el podríem considerar literalment com aquell que és incapaç d'adaptar-se a la lògica sistèmica que el capitalisme i els seus instruments de poder s'han encarregat de validar i universalitzar. Tant és així que la possibilitat de dir no no entra en l'equació, qualsevol negativa és titllada de mal educada, de provocació, contra el sistema. Bartleby és un antisistema.»

Ingrid Guardiola. L'ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície. Arcàdia, 2018. P.253-254.