llibres, diners i impostos

CARLES CASAJUANA

Llibres, diners i impostos

La Vanguardia

04|11|2019

Fa uns quants anys, quan Ildefonso Falcones, autor del best-seller La catedral del mar, va ser acusat de delicte fiscal, no vaig poder evitar de sentir una certa simpatia per ell. No havia llegit la novel·la i soc partidari de pagar tots els impostos que toquin, cosa que faig cada any amb resignació, però no em semblava malament que, per una vegada, el presumpte evasor fiscal fos un novel·lista i no un potentat del ram de la construcció, un dermatòleg de l’alta societat o un futbolista multimilionari. Per al gremi literari, no deixava de ser una novetat. Esperava que no fos l’últim cas.

Em vaig recordar d’això fa un parell de setmanes, quan Javier Cercas va guanyar el Planeta i va declarar que pagaria tots els impostos corresponents. Era una declaració admirable, tenint en compte que aquests impostos podien pujar a més de dos-cents mil euros, però deixava a l’aire una qüestió que pot tenir el seu què: ¿es referia a tots els impostos que ell pensava que li tocaria pagar o als que l’Agència Tributària pensa que corresponen en un cas com el seu? No sé si és el mateix. L’Agència Tributària considera que el premi Planeta i similars són avançaments de drets d’autor i que han de cotitzar com ingressos corrents, cosa que implica una clatellada impositiva molt forta. En canvi, hi ha autors que consideren que en casos així, quan es tracta de premis literaris, tenen dret a una exempció del 40%. Aquesta diferència de criteri ha donat lloc a uns quants plets. La periodista Mara Torres, finalista del Planeta del 2012, acaba d’aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid li reconegui el dret a aquesta exempció. L’actual consellera de Cultura de la Comunitat de Madrid, Marta Rivera de la Cruz, finalista del Planeta el 2006, també ho va aconseguir fa anys.

A Espanya, segons la vella sentència de Larra, escriure és plorar, i s’entén que el motiu de les llàgrimes és bàsicament econòmic. Però ara potser convindrà matisar aquesta afirmació i dir que a Espanya escriure és plorar i, quan hi ha sort, pledejar amb Hisenda. No deixa de ser una mostra de progrés. Jo no sóc cap expert fiscal i per tant no puc dir si l’Agència Tributària té raó quan exigeix el pagament íntegre dels impostos corresponents als premis literaris, calculats com si fossin ingressos laborals. Però em xoca que un escriptor pugui arribar a pagar més del 40% del que cobra per un premi literari i, en canvi, un especulador borsari pugui sortir-se’n pagant només el vint-i-un per cent de les plusvàlues que obté (i ja sé que aquestes plusvàlues han estat gravades prèviament per l’impost de societats, però tot i així la comparació no deixa de ser alarmant: Javier Cercas pagarà pel seu premi gairebé el doble que si hagués guanyat la mateixa quantitat especulant a la borsa). 

En tot cas, ja sabem que, per regla general, el conreu de la literatura no és el millor camí per fer-se ric, almenys en aquests topants. Com va escriure Jaume Perich: “Ars longa, vita brevis, emolumentus pocus”. A la història de la literatura, hi ha escriptors –Balzac, Charles Dickens, Victor Hugo–que van guanyar molts diners. A Espanya, Vicente Blasco Ibáñez també s’hi va fer ric. Però la majoria sempre s’han hagut de dedicar a altres coses perquè no podien viure dels llibres. Al final de la seva vida, Charles Baudelaire va calcular tot el que havia guanyat escrivint: 15.892,50 francs. Tenint en compte que va dedicar vint-i-sis anys de treball incansable a la seva obra, això suposava uns ingressos d’un franc amb setanta cèntims per dia. Les vendes totals de la primera edició de Moby Dick, de Herman Melville, van pujar a 537 dòlars i no se’n va fer una segona edició fins al cap de trenta anys. Ara és fàcil trobar aquesta novel·la a qualsevol llibreria del món, però això no va permetre a l’autor donar-se cap alegria mentre vivia.

La qualitat o la mediocritat d’una obra literària i els guanys que l’autor n’obté no solen tenir una correlació gaire fiable. Hi ha llibres atroços que es venen molt bé i n’hi ha d’admirables que no es venen gens, de manera que val més concloure que una cosa no té res a veure amb l’altra. Qualsevol bon editor ho sap: la relació entre el valor i l’oportunitat d’una obra literària i el nombre dels seus lectors en un moment donat és un caprici de l’atzar. Agafem un dietari com Paisatge amb figures, d’Àlex Susanna, per exemple. És una delícia i acaba de sortir. ¿Tindrà la difusió que mereix? L’atzar ho dirà, però això no li afegirà ni restarà cap mèrit.

De la mateixa manera, guanyar un premi important com el Planeta no garanteix la qualitat de l’obra guanyadora. Fa anys, Julian Barnes va dir que el Man Booker –el premi més prestigiós de les lletres britàniques– era un bingo pijo. Va passar un temps i el bingo el va treure ell molt merescudament amb El sentit d’un final, que és una petita joia. En tot cas, del Planeta se’n pot dir que és un bingo bastant generós. Sis-cents mil euros donen per a molt. Que la novel·la guanyadora sigui una obra de qualitat ja és més discutible. Depèn. De ve gades ho és, sens dubte. La nòmina de guanyadors del premi conté figures de la talla de Mario Vargas Llosa o Eduardo Mendoza, tot i que potser no el van guanyar amb les seves millors obres. En altres casos, l’obra premiada no té gens d’interès. Això sí: sempre es ven, de manera que si l’objectiu del premi és contribuir a la difusió dels llibres no hi ha dubte que l’assoleix.

Aquest any no hi ha cap motiu per dubtar de la talla del guanyador. Javier Cercas és un autor indiscutible: cal imaginar que la novel·la també ho serà. Enhorabona i, amb plets o sense, que pugui continuar pagant sumes estrafolàries a l’Agència Tributària durant molts anys.