mal negoci

¿Per què escrivim? Val a dir que, econòmicament parlant, és la professió més mal pagada del món. El meu advocat ha calculat els guanys que he obtingut amb el llibre Frankie Addams, i el resultat, per als cinc anys que hi vaig estar treballant, són vint-i-vuit cèntims al dia. La ironia de tot plegat és que l'obra de teatre basada en el llibre va fer tants diners, que n'he hagut de donar un vuitanta per cent al govern; cosa que m'alegro de fer, o almenys cal que m'alegri de fer.

Carson McCullers. Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 166.

l'ego dels miserables

CARLOTA GURT
L'ego dels miserables
Quadern | El País
12|3|2022

En aquest país, la principal moneda amb què es retribueix els escriptors es diu ego. Llàstima que no podem pagar amb ego ni el lloguer ni el súper, i la llum encara menys. Si continua pujant, ens veurem obligats a escriure a les fosques. Però hem d’estar exultants pel reconeixement. I pobre de tu que et queixis.

Molta gent es pensa que sortir a la tele i al diari és sinònim d’un compte corrent esponerós. Aviam, que als mitjans hi sortim per fer promoció i no cobrem. Naturalment. Les hores (moltes) que suposen les entrevistes, les fotos, els desplaçaments, les presentacions, tampoc no les podem dedicar a les altres feines capitalistes. Lucre cessant, en diuen els empresaris, però no apliquem termes econòmics a la feina dels escriptors perquè és barrejar peres i estacions espacials.

Però que sí, que ja ho sabem que avui cal empènyer de valent amb la promoció perquè el llibre no mori al canal de part. I ho fem de gust: ningú no vol que se li mori una criatura, i frises per compartir-la amb el món i que algú et digui que és bonica com una mala cosa i no li vegi els defectes que tu li coneixes. Però no entrem en enganyosos motius sentimentals, que aquí parlàvem de diners. I aleshores, salta l’espavilat: que bé que la promo et fa vendre llibres i amb això t’hi guanyes la vida. La sang em bull.

A l’autor li correspon un 10% del preu de venda sense IVA (això si l’editorial no t’imposa un encara més miserable 8%). Fem números. D’un llibre de 17 euros, a l’autor n’hi toquen 1,6. Tenint en compte que a casa nostra vendre’n 4.000 és gairebé una proesa, resulta que per tot el temps que l’autor dedica a un llibre d’èxit —que són molts mesos o anys; repeteixo: mesos, anys!—, en treu 6.520 euros, als quals s’ha de descomptar un 15% que s’emporta l’agent (necessari per evitar abusos) i un 15% d’IRPF. Així que acaba amb 4.700 euros a la butxaca. Tret que li paguin un (poc habitual) avançament generós.

Però recalco que això és si el llibre funciona molt bé. La majoria de llibres del mercat català no passen dels 1.500 exemplars venuts; 1.766 euros per a l’autor amb els càlculs de dalt. I encara soc optimista. 1.766 euros per mesos, anys. I no pots (ni vols) treure més d’un llibre a l’any. Espereu que agafo un clínex. O una metralleta. Però, ep, que surts per la tele, eh, para de rondinar, desagraït. I no em parleu dels que en venen vint mil o d’avançaments formidables: per cada autor d’aquests, n’hi ha cent o més vivint d’engrunes.

Tenim un problema estructural. El mercat és petit: massa poques mamelles per a tantes boques. O fem créixer el mercat interior o en conquerim de nous. I si no, ja podem instaurar un sistema de troc: quants minuts has de sortir al TN perquè et donin un tall de meló?

facturar a l'administració

LLUCIA RAMIS
Facturar a l'administració
La Vanguardia
6|2|2022

Kafka i Larra s’avorrien al Més Enllà. De manera que, per passar l’estona, decidiren complicar la vida als seus col·legues escriptors. Dissenyaren el sistema de facturació més enrevessat i absurd de tots els que hi ha hagut mai: l’escaient per cobrar d’institucions i administracions públiques. El primer despropòsit és que no estan unificats i cadascú requereix coses diferents. El segon és que les dades no se centralitzen. Així, cada cop que un autor fa una xerrada, o participa en un festival, o és membre d’un jurat, el periple és esgotador i un disbarat.

Exemple. La biblioteca d’un ajuntament convida l’autor al club de lectura. Li pagaran cent euros. L’autor accepta, i llavors la biblioteca demana que faci un pressupost. Per què, si la proposta és d’ells? Aleshores l’autor ha de donar-se d’alta com a proveïdor de conferències no habituals, adjuntant-hi el model pel qual estigui donat d’alta a Hisenda i signant electrònicament (abans ha hagut d’aprendre com obtenir la signatura electrònica, descarregar-se l’Autofirma i reconvertir fitxers). L’autor també emplenarà una declaració responsable pel compliment de les condicions establertes per contractar amb l’administració pública.

Si a hores d’ara us heu perdut, imaginau el pobre autor. I això que està acostumat a llegir. Però no entén res. Òbviament s’equivoca, i li tornen els documents perquè els corregeixi. Se sent inútil. També et poden demanar un paper segellat pel banc que autentiqui el teu compte. L’autor fa anys que no té impressora, i el banc fa mesos que no ofereix atenció al públic. I qui voldria ingressar diners en un compte que no fos seu?

Acceptat el pressupost i feta la xerrada, toca fer la factura electrònica. Si l’autor no està donat d’alta a un web de facturació, fliparà. Si ho està, ha de posar el número de comanda, la unitat tramitadora, l’òrgan gestor i l’oficina comptable en files que no sap ni com funcionen (algunes entitats envien manuals d’ús que ocupen cinc fulls). Com s’equivoqui, rebrà un avís al cap de noranta dies explicant que no se li ha pogut pagar per aquest error. I sant tornem-hi. L’odissea és diferent cada cop, sempre desesperant. L’autor dedica més temps i energia a facturar que per allò pel que cobrarà cent euros bruts. Fer feina amb les administracions no li surt a compte.

tenir o no tenir

Hace poco, un agente literario a quien conozco bien gestionó el contrato de un libro por cuenta de un novelista comercial de mucho éxito. El libro en cuestión aún no estaba escrito. Nada. Ni una página. Pero, basándose en la reputación del autor y la habilidad del agente, el libro nonato fue vendido por la satisfactoria suma de un millón de dólares. A la semana siguiente, el mismo agente vendió el mismo libro por exactamente la misma cantidad a una compañía cinematográfica.

Algún tiempo después, en una cena me sentaron al lado del individuo que había comprado los derechos para el cine del libro de marras. Le sonreí educadamente. Y él me devolvió la sonrisa. Fui derecha al grano.

—¿Es cierto que ha comprado usted el próximo libro de un Novelista Comercial de Mucho Éxito por un millón de dólares? —pregunté.

—Sí —respondió—. ¿Por qué no escribe usted una película para nosotros?

Le expliqué que mi programa de actividades no podía, en aquel momento, asumir semejante encargo, estando como estaba metida hasta las orejas en curas de sueño, rumores infundados y amistades superficiales. Hubo una pausa de silencio. Bebimos. Se me ocurrió una idea.

—Usted acaba de comprar un libro no escrito de un Novelista Comercial de Mucho Éxito, ¿verdad?

Su respuesta fue afirmativa.

—Bien, le diré una cosa —proseguí—. Mi próximo libro tampoco está escrito. Y mi libro no escrito es exactamente lo mismo que el libro no escrito de un Novelista Comercial de Mucho Éxito. Como tengo una agente, no puedo hablar de negocios, pero estoy dispuesta a venderle mi libro no escrito exactamente al mismo precio que usted ha pagado por el libro no escrito de un Novelista Comercial de Mucho Éxito. 

Mi compañero de cena se inclinó con amabilidad y me ofreció una suma de seis cifras por mi libro no escrito.

 —Hable con mi agente —repliqué, y me volví hacia el comensal de mi derecha.

A la mañana siguiente me despertó una llamada de la agente para informarme de que acababa de recibir, y rechazar, la oferta de una suma de seis cifras por los derechos cinematográficos de mi libro no escrito.

—Creo que podemos sacar más —añadió—. Llamaré luego.

Estuve pensando un rato y la llamé yo.

—Mira, el año pasado gané cuatro mil dólares con las cosas que escribí —dije—. Este año me han ofrecido dos sumas de seis cifras por cosas que no he escrito. Está claro que he planteado mi carrera de forma equivocada. Resulta que no escribir no solo es divertido, sino enormemente rentable. Llama a ese tipo del cine y dile que tengo varios libros no escritos. Tal vez veinte.

Encendí otro cigarrillo y, después de toser un rato, acepté la realidad.

—Bueno, pongamos diez. En cualquier caso. Juguemos fuerte.

Charlamos un rato y colgué no de muy buen grado, consciente de la importancia que hablar por teléfono tenía en mi nueva y lucrativa carrera de no escribir. Hice rápidos progresos, sin embargo, y me complace comunicar que, gracias a mi fuerza de voluntad y absoluta aplicación, no escribí una palabra en el resto del día...

Fran Lebowitz. «Tener y no tener». A: Un día cualquiera en Nueva York. Traducció d' Alberto Cardín i José Luis Guarner. Tusquets, 2021. P. 183.

honoraris de balzac, els

Alberto Manguel cuenta la siguiente historia: “Cuando cierto editor francés muy conocido oyó decir que Balzac era una joven promesa de las letras, decidió ofrecerle dos mil francos por la siguiente novela que escribiese. Así pues, buscó sus señas y descubrió que residía en un barrio parisiense digamos que venido a menos; en vista de que su presa no era lo que se dice un hombre acaudalado, decidió reducir la oferta a mil francos. Pero al llegar allí comprobó que Balzac vivía en el ático, en una vulgar chambre de bonne, así que decidió rebajar de nuevo la cantidad y ofrecerle solo quinientos francos. Por último, cuando llamó a la puerta y entró en la modesta vivienda, viendo que Balzac estaba tomando por toda comida un trozo de pan y un vaso de agua, el editor abrió los brazos de par en par y exclamó: ‘¡Señor Balzac, soy su más ferviente admirador y me gustaría ofrecerle por su próximo libro la bonita suma de doscientos francos!’.”

Patricio Pron. «Escritores urgidos de dinero». Letras libres. 1|11|2019.

la inspiració

 

Dorothy Parker entrevistada per Marion Capron l'estiu de 1956.
A: The Paris Review. Entrevistas. Vol. I (1953-1983). Acantilado, 2020.

 

l'agent estafadora

VALÈRIA GAILLARD
L'exagent de Jaume Cabré reconeix haver estafat 86.000 euros i afronta una pena de presó
Ara
8|1|2020

L'Audiència de Barcelona ha deixat vist per a sentència aquest dimarts el judici contra l'ex agent literària de l'escriptor Jaume Cabré, Cristina Mora, per haver-se quedat prop de 86.000 euros corresponents als drets d'autor de la venda dels llibres de Cabré a França. L'exagent s'enfronta ara a una petició de pena de quatre anys de presó per apropiació indeguda, i encara ha de tornar uns 37.000 euros. L'acusada ha reconegut que el 2014 es va quedar els diners per culpa de les dificultats econòmiques que patia la seva agència literària. Cabré era el seu client principal, i el 80% del volum de negoci procedia de la venda dels seus drets d'autor internacionals, dels quals es quedava per contracte una comissió del 10%. Concretament, l'exagent va estafar a Cabré quatre factures de 2.000, 2.300, 80.856 i 835 euros.

Quan Cabré va descobrir el desfalc, va pactar amb Cristina Mora que seguiria treballant per a ell i que li tornaria els diners. Li va fer dos pagaments de 25.000 euros i un tercer de 5.000, però no va poder pagar més perquè era insolvent. Fins i tot es va veure obligada a abandonar casa seva. Va ser aleshores quan Cabré va interposar una querella. Des de llavors, l'exagent, que treballa per a una altra empresa, té el sou parcialment embargat i li paga una quota mensual de 260 euros. De moment ha pagat 18.000 euros més i n'hi queden 37.000.

El cas de Cabré, un dels autors catalans actuals més internacionals, ha remogut el sector, que se sent desprotegit davant de casos com aquest. De fet, l'exagent també va estafar autors com Manuel Forcano (5.000 euros) i Sebastià Alzamora, 5.000 euros d'unes liquidacions de drets d'autor que va aconseguir recuperar després de queixar-se. "Donava la impressió que ella es pensava que agafava prestats els diners i que ja els tornaria més endavant, però la pilota es va anar fent grossa", diu Alzamora, que dona testimoni de la "sorpresa" que ha generat entre molta gent que valorava l'eficàcia de l'exagent. "En aquest sector veus de tot, però, francament, no semblava que aquesta senyora s'hagués de dedicar a robar. Però estic convençut que és un cas aïllat de mala praxi i que no és gens representatiu del conjunt dels agents literaris".

Manuel Baixauli reconeix que ell també va tenir una "mala experiència" amb Cristina Mora, però no va anar més enllà perquè aleshores encara no tenia cap traducció en curs i, per tant, no estava exposat a la mateixa estafa. Amb tot, l'escriptor valencià qüestiona l'eficàcia dels agents literaris: "Fa por, perquè el que t'agrada d'un agent és que et tregui de sobre els problemes legals i la relació ha de ser de confiança. En tot cas, actualment no en tinc cap perquè no sé si val la pena".

Des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la presidenta Bel Olid, que també va tenir problemes amb Mora, assenyala que es tracta d'un cas aïllat i que no és representatiu de cap "amenaça" per als escriptors. "El seu cas no correspon a la manera habitual de funcionar dels agents, amb qui els autors estableixen una relació bàsicament de confiança. A més, en un món tan petit tothom es coneix i és difícil que la seva conducta es contagiï". De fet, en el cas de Mora el boca-orella sobre les seves irregularitats va córrer ràpidament entre els autors i va haver de tancar l'agència. Tanmateix, Olid sí que assenyala que el mecanisme per saber amb fiabilitat les liquidacions dels drets d'autor segons les vendes hauria de ser en general "més fàcil", sobretot gràcies a les noves tecnologies, i apunta que les queixes que reben dels membres de l'AELC fan més aviat referència als pagaments dels contractes per part de les editorials.  

_____________
P.S.: Ep, el títol de l'apunt és juganer, fonèticament parlant. La gent estafadora | L'agent estafadora. Homofonia, se'n diu d'això. No és una malaltia contagiosa.

llibres, diners i impostos

CARLES CASAJUANA

Llibres, diners i impostos

La Vanguardia

04|11|2019

Fa uns quants anys, quan Ildefonso Falcones, autor del best-seller La catedral del mar, va ser acusat de delicte fiscal, no vaig poder evitar de sentir una certa simpatia per ell. No havia llegit la novel·la i soc partidari de pagar tots els impostos que toquin, cosa que faig cada any amb resignació, però no em semblava malament que, per una vegada, el presumpte evasor fiscal fos un novel·lista i no un potentat del ram de la construcció, un dermatòleg de l’alta societat o un futbolista multimilionari. Per al gremi literari, no deixava de ser una novetat. Esperava que no fos l’últim cas.

Em vaig recordar d’això fa un parell de setmanes, quan Javier Cercas va guanyar el Planeta i va declarar que pagaria tots els impostos corresponents. Era una declaració admirable, tenint en compte que aquests impostos podien pujar a més de dos-cents mil euros, però deixava a l’aire una qüestió que pot tenir el seu què: ¿es referia a tots els impostos que ell pensava que li tocaria pagar o als que l’Agència Tributària pensa que corresponen en un cas com el seu? No sé si és el mateix. L’Agència Tributària considera que el premi Planeta i similars són avançaments de drets d’autor i que han de cotitzar com ingressos corrents, cosa que implica una clatellada impositiva molt forta. En canvi, hi ha autors que consideren que en casos així, quan es tracta de premis literaris, tenen dret a una exempció del 40%. Aquesta diferència de criteri ha donat lloc a uns quants plets. La periodista Mara Torres, finalista del Planeta del 2012, acaba d’aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid li reconegui el dret a aquesta exempció. L’actual consellera de Cultura de la Comunitat de Madrid, Marta Rivera de la Cruz, finalista del Planeta el 2006, també ho va aconseguir fa anys.

A Espanya, segons la vella sentència de Larra, escriure és plorar, i s’entén que el motiu de les llàgrimes és bàsicament econòmic. Però ara potser convindrà matisar aquesta afirmació i dir que a Espanya escriure és plorar i, quan hi ha sort, pledejar amb Hisenda. No deixa de ser una mostra de progrés. Jo no sóc cap expert fiscal i per tant no puc dir si l’Agència Tributària té raó quan exigeix el pagament íntegre dels impostos corresponents als premis literaris, calculats com si fossin ingressos laborals. Però em xoca que un escriptor pugui arribar a pagar més del 40% del que cobra per un premi literari i, en canvi, un especulador borsari pugui sortir-se’n pagant només el vint-i-un per cent de les plusvàlues que obté (i ja sé que aquestes plusvàlues han estat gravades prèviament per l’impost de societats, però tot i així la comparació no deixa de ser alarmant: Javier Cercas pagarà pel seu premi gairebé el doble que si hagués guanyat la mateixa quantitat especulant a la borsa). 

En tot cas, ja sabem que, per regla general, el conreu de la literatura no és el millor camí per fer-se ric, almenys en aquests topants. Com va escriure Jaume Perich: “Ars longa, vita brevis, emolumentus pocus”. A la història de la literatura, hi ha escriptors –Balzac, Charles Dickens, Victor Hugo–que van guanyar molts diners. A Espanya, Vicente Blasco Ibáñez també s’hi va fer ric. Però la majoria sempre s’han hagut de dedicar a altres coses perquè no podien viure dels llibres. Al final de la seva vida, Charles Baudelaire va calcular tot el que havia guanyat escrivint: 15.892,50 francs. Tenint en compte que va dedicar vint-i-sis anys de treball incansable a la seva obra, això suposava uns ingressos d’un franc amb setanta cèntims per dia. Les vendes totals de la primera edició de Moby Dick, de Herman Melville, van pujar a 537 dòlars i no se’n va fer una segona edició fins al cap de trenta anys. Ara és fàcil trobar aquesta novel·la a qualsevol llibreria del món, però això no va permetre a l’autor donar-se cap alegria mentre vivia.

La qualitat o la mediocritat d’una obra literària i els guanys que l’autor n’obté no solen tenir una correlació gaire fiable. Hi ha llibres atroços que es venen molt bé i n’hi ha d’admirables que no es venen gens, de manera que val més concloure que una cosa no té res a veure amb l’altra. Qualsevol bon editor ho sap: la relació entre el valor i l’oportunitat d’una obra literària i el nombre dels seus lectors en un moment donat és un caprici de l’atzar. Agafem un dietari com Paisatge amb figures, d’Àlex Susanna, per exemple. És una delícia i acaba de sortir. ¿Tindrà la difusió que mereix? L’atzar ho dirà, però això no li afegirà ni restarà cap mèrit.

De la mateixa manera, guanyar un premi important com el Planeta no garanteix la qualitat de l’obra guanyadora. Fa anys, Julian Barnes va dir que el Man Booker –el premi més prestigiós de les lletres britàniques– era un bingo pijo. Va passar un temps i el bingo el va treure ell molt merescudament amb El sentit d’un final, que és una petita joia. En tot cas, del Planeta se’n pot dir que és un bingo bastant generós. Sis-cents mil euros donen per a molt. Que la novel·la guanyadora sigui una obra de qualitat ja és més discutible. Depèn. De ve gades ho és, sens dubte. La nòmina de guanyadors del premi conté figures de la talla de Mario Vargas Llosa o Eduardo Mendoza, tot i que potser no el van guanyar amb les seves millors obres. En altres casos, l’obra premiada no té gens d’interès. Això sí: sempre es ven, de manera que si l’objectiu del premi és contribuir a la difusió dels llibres no hi ha dubte que l’assoleix.

Aquest any no hi ha cap motiu per dubtar de la talla del guanyador. Javier Cercas és un autor indiscutible: cal imaginar que la novel·la també ho serà. Enhorabona i, amb plets o sense, que pugui continuar pagant sumes estrafolàries a l’Agència Tributària durant molts anys.