com es torna algú escriptor?

«D'entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s'escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que s'escriu no interessarà mai a ningú. Fins i tot quan els manuscrits s'amunteguen als calaixos i els deixes oblidats per escriure'n d'altres.

En arribar a Suïssa, la meva esperança de fer-me escriptora era poc més que nul·la. Publicava, certament, alguns poemes en una revista literària hongaresa, però les oportunitats, les possibilitats de ser publicada no anaven més enllà. I quan, després de llargs anys de treballar dur, vaig aconseguir acabar dues obres de teatre en francès, no acabava de saber què n'havia de fer, on les podia enviar, a qui les podia enviar.

La meva primera obra interpretada, titulada John et Joe, es va presentar en un bar, el Cafè du Marché, de Neuchâtel. Els divendres i els dissabtes, després de sopar, alguns actors amateurs hi organitzaven les vetllades de cabaret. Així comença la meva carrera d'autora dramàtica. En aquella època, l'èxit d'aquesta obra, interpretada durant diversos mesos, em va donar moltes alegries i em va animar a continuar escrivint.

Dos anys després, es va estrenar una altra de les meves obres al Teatre de la Tarentule, a Saint-Aubin, un poblet del costat de Neuchâtel. També eren amateurs els que la interpretaven.

La meva carrera semblava acabar-se aquí, i tots els meus manuscrits a poc a poc es posaven grocs i polsosos en una lleixa. Encara bo que em van aconsellar d'enviar els meus textos a la ràdio i aquest fou el debut d'una altra carrera, la d'autora radiofònica. En aquest cas, els meus originals ja són interpretats, o en realitat llegits, per actors professionals i ja rebo autèntics drets d'autor. Entre el 1978 i el 1983, la Ràdio Suïssa Francòfona estrena cinc obres meves, i fins i tot rebo un encàrrec amb motiu de l'any de la infància.

Mentrestant, tampoc abandono el teatre. El 1983, accepto treballar amb l'escola de teatre del Centre Cultural de Neuchâtel. La meva feina consisteix a escriure una obra a mida per a una quinzena d'alumnes. Aquesta feina m'agrada moltíssim i no em perdo ni un assaig.

Les classes comencen, en general, amb tota mena d'exercicis corporals. Aquests exercicis em recorden els que fèiem de petits, el meu germà i jo, o bé una amiga i jo. Exercicis de silenci, d'immobilitat, de dejuni...Començo a escriure textos breus sobre els meus records d'infància. Encara ni em plantejo que aquests textos breus es puguin convertir algun dia en un llibre. I, malgrat tot, dos anys després, tinc sobre l'escriptori un gran quadern amb una història coherent, amb un inici i un final, com una autèntica novel·la. Encara s'ha de passar a màquina, corregir-lo, tornar-lo a passar a màquina, eliminar-ne la palla, corregir-lo i tornar-lo a corregir, fins que trobi que és un text amb cara i ulls. Tampoc en aquest cas sé massa bé què cal fer amb el manuscrit. A qui l'he d'enviar, a qui l'he de donar? No conec cap editor, ni cap persona que en conegui algun. Penso vagament en les edicions de L'Àge d'Homme, però un amic em diu: «Cal començar pels tres grans editors parisencs.» Em facilita l'adreça de tres editorials: Gallimard, Grasset i Seuil. Faig tres còpies del manuscrit, preparo tres paquets i els escric tres cartes idèntiques: «Senyor director,...».

El dia que ho envio tot, faig saber a la meva filla gran:

—Ja he acabat la novel·la.

Em diu:

—Ah sí? I vols dir que algú te l'editarà?

Li dic:

—I tant que sí.

En efecte, jo no en dubto ni un moment. Tinc el convenciment, la certesa que la meva novel·la és una bona novel·la, i que la publicaran sense cap problema. Així, que em sorprèn més que no pas em decep el fet que, al cap de quatre o cinc setmanes, em retornen el manuscrit de Gallimard i tot seguit de Grasset, acompanyat d'una elegant i impersonal carta de refús. Penso que ja em puc posar a buscar adreces d'altres editors fins que, una tarda de novembre, rebo una trucada. Em truca Gilles Carpentier, de les Éditions du Seuil. Em diu que acaba de llegir el meu llibre i que no ha llegit res de semblant des de fa anys. Em diu que ja se l'ha rellegit i tot, i que té la intenció de publicar-lo. Però que, per fer-ho, cal que diverses persones hi estiguin d'acord. Em tornarà a trucar d'aquí a unes quantes setmanes. Em truca la setmana següent i em diu: «Preparo el seu contracte».

Tres anys després, em passejo pels carrers de Berlín amb la meva traductora, Erika Tophoven. Ens parem davant de les llibreries. Als aparadors, la meva segona novel·la. A casa meva, en una lleixa, El gran quadern, traduït a divuit llengües.

A Berlín, al vespre, ens organitzen una vetllada literària. La gent hi anirà per veure'm, per sentir-me, per fer-me preguntes. Sobre els meus llibres, la meva vida, la meva trajectòria professional com a escriptora. Heus ací la resposta a la pregunta: algú es torna escriptor escrivint amb paciència i tenacitat, i sense perdre mai la fe en allò que escriu.

Agota Kristof. L'analfabeta. Seguit de: Conversa amb Agota Kristof / una entrevista de Riccardo Benedettini ; traducció de Montserrat Solé Serra. Amsterdam, 2019. P. 51-55.