skip to main |
skip to sidebar
Me llaman mucho la atención los libros usados que he comprado y donde encuentro el subrayado de personas desconocidas: signos profundos o confusos o azarosos de una lectura al margen que intento comprender y me resulta imposible.
Recuerdo ahora lo que me sucedió con un libro de Emil Cioran, el de las tapas doradas, el de los párrafos sobre la amargura. Lo busqué afanosamente por un tiempo sin ninguna fortuna y lo encontré, de pronto, en una librería de viejo de la avenida Santa Fe en Buenos Aires, en la sección de poesía.
Durante unos días no le quité la funda que lo protegía hasta que al abrirlo advertí todo su interior subrayado, a veces con una línea, otras veces con una doble recta, intensa y aparentemente ofuscada. Había varias notas en los márgenes, sobre todo signos de admiración y de interrogación y, también, cortas palabras escritas con una letra que me impresionó por su redondez y prolijidad. En la primera página encontré la firma de quien subrayaba y escribía en toda la extensión del libro: su nombre era Diana; decidí entonces postergar la lectura de Cioran para otro momento y comenzar a leer todo aquello que había escrito Diana.
En términos del subrayado habrá mucho para contar; cada lector tendrá quizá su ética y su estética al respecto. Habrá quienes consideren que marcar un libro es un hábito de salvajismo y brutalidad, una injerencia, la ocupación de un espacio indebido; otros pensarán que de ello se trata justamente la lectura: de intervenir, de reaccionar, de dejar indicadas nuestras adhesiones o prevenciones o incomodidades en relación a aquello que leemos...
Carlos Skliar. La intútil lectura. Mármara, 2019. P. 241-242.
Que bo ! Les vegades que m'he imaginat què deuen pensar els compradors dels llibres que em vaig vendre. A part dels meus barroers subratllats, a la darrera pàgina en blanc - no sé com se'n diu - hi anoto la pàgina del subratllat i hi escric una breu frase...això sí amb lletra gens rodona ni entenedora. A més, es dona el cas que vaig estar una vegada a Santa Fe..però m'hi vaig deixar pas cap llibre. Per més casualitats, ara m'estic llegint "L'última nit a Twisted River" de John Irving, i hi ha un personatge que només subratlla paraules, a vegades vàries en una mateixa pàgina. Ës el mateix personatge que l'excita que la "senyora de la vida" amb qui s'ha de ficar al llit li llegeixi en veu alta el fragment d'un llibre. En un delirant passatge, la senyora en qüestió li estava llegint "L'idiota" !!
ResponEliminaMiquel V
Les pàgines en blanc són les guardes.
EliminaViquipèdia dixit:
Les guardes (ant. guardets) són una part del llibre, concretament els fulls que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
Segons Emili Eroles, en el seu Diccionario Histórico del Libro existeixen tres classes de guardes:
1) Els fulls blancs que s’adhereixen a les cares interiors de les tapes, resguardant el text.
2) Els fulls blancs duplicats, que en llibres de certa categoria, impresos sobre paper especial, tenen al principi i al final del llibre i que es diuen Fulls de cortesia.
3) Les guardes jaspiades, que antigament es col·locaven en tots els llibres.
Perdó, però és que em tira molt, això de l’anatomia del llibre.
Fa segles que no llegeixo cap Irving. M’acolloneix, amb les seves mil pàgines per novel·la, pel cap baix. N’he començat unes quantes, de les darreres, sense èxit. Ara bé, Una dona difícil em va entusiasmar. És la meva de l’Irving.
EliminaBé, millor l’idiota que els apunts del subsòl, per a això de la gimnàstica amb intercanvi de fluïds, suposo. Clar que a mi, qualsevol Dostoievski me’n trauria les ganes, la veritat.
EliminaQuins altres llibres tria per tal que li llegeixin en veu alta? Ara tinc curiositat, ves.
Digues, digues.
EliminaDoncs ja m'està agradant aquest Irving, ara que hi trobo més "xixa" literària a la segona part. D'ell només m'havia llegit El món segons Garp i, com tu, Una dona difícil, que potser és la que més m'agrada. Em van recomanar la novel.la en que es basava la pel.lícula Las normas de la casa de la Sidra (Príncipes de Maine i no sé què més)però com que no em va agradar no m'hi he posat. Per tant, m'he arriscat massa a dir que no és tan bo, començo a canviar d'opinió...Els llibres que un dels personatges llegeix al protagonista, quan és un nen, són tres de Stevenson - L'illa del tresor, Segrestat i El dinamiter -. Després Irving s'entreté a dir quines paraules ha subratllat de La lletra escarlata de Hawthorne.
ResponEliminaMiquel V
El dia que no canviïs d'opinió, Miquel, t'hauries de començar a preocupar, crec.
Elimina