Avui no cal gaire retòrica, aquí dalt. Del que es tracta és que ens expliqueu, al pis dels comentaris, amb quines lectures esteu passant el confinament. És per a una amiga. Gràcies.
divendres, 17 d’abril del 2020
què llegim?
Escrit per
matilde urbach
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo vaig llegint amb la calma, també he fet un munt de mascaretes, i mitja i endreçar,...i tot allò que hem d'anar fent per casa...
ResponEliminaDe tota manera t'anoto les darreres lectures d'aquest mes.
·¡Vivir! de Yu Hua. A mi m'agrada la literatura oriental, aquesta és una història dura però també entranyable, sobre la capacitat de superar les dificultats i de reinventar-se.
·Claus i Lucas> d'Agota Kristof. Fa pocs dies que vaig mirar el blog i ja està tot dit. A mi personalment m'ha agradat molt. Tracta la dualitat dels personatges, la guerra, la crueltat, l'enyor, la supervivència, la necessitat de reinventar-se per a poder tirar endavant,... Permet moltes interpretacions, no crec que tingui només una lectura, crec que requereix de la intervenció del lector per a fer-ne la pròpia lectura. És una escriptura austera, un relats durs, crea confusió i incertesa en el lector, que no pot estar passiu davant del que llegeix, ha d'interpretar, prendre partit, treure conclusions pròpies ... No es un llibre amb un final tancat. De fet estava tot dit.
·Trencar el silenci de Mireia Boya. M'interessava el que podia explicar una política atípica, feminista, comunista, ecologista, assetjada i malalta...
·El pes de la neu de Christian Guay-Poliquin. Ha estat una lectura interessant, situada en un poble remot i aïllat en mig d'una natura immensa i insubornable, té a veure amb la resiliència personal i col·lectiva, la solitud, la lluita per la supervivència. És imprevisible.
·Nocturns de Kazuo Ishiguro. Són cinc relats en que sempre hi ha músics, son presents el desarrelament dels personatges, (sempre estan de pas) i les expectatives de joventut o la decepció amb la vellesa, com a rerefons dels cinc relats. M'ha agradat, estan ben escrits i ha estat una lectura àgil.
·El setè cel de David Cirici. No havia llegit res d'aquest autor. Ha esta una lectura fàcil i també dura. Tracta el tema de la responsabilitat i el dol , de rerefons hi ha l'arribada dels refugiats de Síria i Afganistan que arriben a les illes gregues.
·Allò que vaig estimar de Siri Hustvedt. Estic encara molt al començament i no puc dir gaire res.
Doncs llegeixes amb calma, però no pares, Lore. Vas pel setè llibre i jo en porto dos, que encara no he acabat, per cert. Brava!
EliminaHe acabat Patrimoni del club d’avis de la Rambla....ja l’havíem llegit amb vosaltres al 2012
ResponEliminaAra em ve de gust cosetes més curtes..per això he triat LLibertat i Sentit del nostre LLuis Solà que va de reflexions sobre la condició humana.
Que ens sigui lleu la confinacio.
L'Angelina és de la broma. Llibertat i sentit té, exactament, 702 pàgines.
EliminaEstic llegint molt, a vegades penso que massa, però estic com aquell qui diu segrestat, casi un mes i mig sense sortir de casa. Els títols que he llegit, a part del teu, que per cert m'ha agradat, són: Les vuit muntanyes i Tornarás a ALASKA i ara estic llegint El rossinyol. Els recomano tots....
ResponEliminaEl meu és Claus i Lucas.
EliminaOstres d'aquests que dius, l'estiu passat vaig llegir Les vuit muntanyes i El rossinyol, i la veritat és que els vaig disfrutar tots dos
EliminaHe fet repàs de la meva biblioteca i he trobat llibres que no havia llegit, he començat per llegir un de fàcil:
ResponEliminaEl setè camió, d'Assumpta Montellà
Després tinc per triar:
Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del procés, de 6 periodistes
El temps del desconcert de Formiguera
Cuando el Nepal tembló
L'illa dels tresors, que ens el vas donar
Mi Nueva York de Brendan Behan
Un de com es va formar l'observatori Roque de los muchachos
Un parell de contes curts
I rellegir Les sabates descordades.
Ja veus que estic entretinguda i a veure si em concentro quan en trobi algun de complicat.
L'illa dels tresors, és la recopilació de contes inèdits d'autores i autors actuals, amb què la Xarxa de Biblioteques Municipals obsequiava la clientela l'any passat.
EliminaVaig llegir "La noia salvatge "(no recordo el nom de l'autora) i em va agradar molt, una història de supervivència i superació amb una narrativa molt descriptiva en quan a la fauna i flora dels pantans però tal vegada amb una trama que enganxa molt al lector.Recomanable!!
ResponEliminaTambé he llegit "La llista dels meus desitjos", una petita joia molt adient per aquests dies ...Una reflexió sobre la importància de valorar les petites coses...
I per últim, estic llegint "Un cel de plom", la biografia novel·lada de la Dolors Català. Un llibre molt dur, emotiu i històric que retrata a la perfecció una època nefasta de la nostra Europa a través dels horrors que va viure la Dolors en la seva pròpia pell...encara no l'he acabat però no crec que tingui res més a afegir...Un llibre de lectura obligatòria segons la meva humil opinió.
La noia salvatge és de la Delia Owens. El llibre més venut de l'any als Estats Units.
EliminaCom tanta d’altra gent, he hagut de buscar algun llibre pendent de llegir a la prestatgeria de casa, no és gens el meu estil, pràcticament tot el que llegeixo ho trec de la biblioteca, així que tampoc hi havia gaire per triar.. .
ResponEliminaFinalment em vaig decidir per “Victus” de l’Albert Sánchez Piñol, aquest best-seller que va de la guerra de successió fins a l’11 de setembre de 1714: necessitava viatjar en el temps, i transportar-me a d’altres èpoques. Un dels motius pels que el “Victus” porta tants anys esperant ser llegit a la prestatgeria de casa és que és un llibre que pesa molt, ja sé que sembla un argument poc convincent literàriament, però soc de les que transport a diari els llibres amunt i avall, i en la meva quotidianitat ja vaig prou carregada que només em falta el “Victus”. Però ara la meva quotidianitat és ben diferent, i com que estic tot el dia tancada a casa aquesta excusa no és vàlida.
Sobre el llibre? Bé, doncs es podia haver passat uns anys més a la prestatgeria esperant sense problema. En resum, que tinc moltes ganes que tornin a obrir les biblioteques!
hahaha
EliminaCom que vam haver de treballar 2 dies a porta tancada, degut a la situació que es va declarar arran de l'aparició del coronavirus, vaig ser previsora i vaig agafar un parell de novel·les i unes quantes més de juvenils, de manera que de moment he tingut lectura per fer més lleu la situació de confinament. Les 2 novel·les que he llegit us les recomano ferventment: "Una educació" de Tara Westover i "Tiene que ser aquí" de Maggie O'Farrell. La primera és una magnífica novel·la sobre el poder de l'educació. De fet es tracta de les memòries de l'autora, en què explica la seva infantesa en el si d’una família nord-americana de mormons fonamentalistes, que no creia ni en la medicina ni en l’escola i que vivia preparant-se per a la fi del món. Als 17 anys, la Tara s’adona que hi ha un altre tipus d’educació que la que li ha donat la seva família i decideix matricular-se a la universitat. Comença un camí cap a l’aprenentatge que la portarà a les millors universitats del món però que suposarà trencar amb la seva família.
ResponElimina"Tiene que ser aquí" parla de la complexitat de les relacions de parella, de les relacions familiars, de l'amor i la infidelitat, del pes de la fama... i de la importància de creure en les segones oportunitats. La narració m'ha atrapat des del principi, m'ha encantat la complexitat de l'estructura, que fa que cada capítol s'esdevingui en un indret geogràfic diferent, en un moment temporal diferent i amb un narrador també diferent. Al llarg de la narració, coneixem una galeria de personatges relacionats entre ells i que serveixen per fer el retrat d'una parella.
Dues molt bones novel·les que han contribuït a fer més plaent aquesta situació que ens ha tocat viure. Em queda encara alguna novel·la juvenil per llegir però si la situació s'allarga, hauré de recórrer a l'eBiblio o a la Biblioteca de Casa.
El de l'O'Farrell el vam llegir al club ara fa un any i va agradar molt. Molt no, moltíssiiiiim, Esther. Esperem que la situació no s'allargui massa, si no, com deia una al tuiter, quan ens deixin sortir, estarem tots per tancar!
Elimina"Una educació" el vaig llegir aquest estiu passat i em va agradar molt
EliminaDoncs jo he decidit a llegir el "Quijote", ara que disposo d'hores mortes.
ResponEliminaM'he decantat per la versió en castellà modern del Trapiello. M'ha fet una mica de basarda això de:
..."El ferido de punta de aufencia, y el llagado de las telas del coraçon, dulcísima Dulcinea del Tobofo, te embia la falud que el no tiene. Si tu fermolura me defprecia? "...
Uf!!!! No en tinc pas tant de temps, ni un diccionari tant gran.
I la veritat és que no m'ho esperava pas, m'ho estic passant molt bé amb la lectura.
Ben fet, senyoreta Buncle! Els clàssics ho tenen, això: no s’acaben mai.
EliminaAra m’has fet pensar en una carta de la Teresa Panza al seu home. https://decasaalclub.blogspot.com/2011/01/alli-me-las-den-todas.html
Ara mateix estic llegint La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza .
ResponEliminaDe moment no em desagrada, pero tot just acabo de començar. Ja et dire al final que m’ha semblat.
Em va encantar, però fa mil anys que el vaig llegir, així que parlo ‘de record’.
EliminaJO també fa anys que el vaig llegir, però em va agradar molt, i el recordo molt, cosa que no passa sovint amb els llibres.
EliminaAquest mes he llegit:
ResponElimina- Confronting the Classics, de Mary Beard (Valia no ficció, no?)
- Notes from a Public Typewriter, de Michael Gustafson; que és un llibret molt curtet, es llegeix en no-res.
- Uncommon Type, de Tom Hanks; relats curts.
- The Long Way Home, de Louise Penny; és el 10è o 11è de les aventures de l'inspector Gamache.
- Que tot sigui com no ha estat mai, de Joaquim Meyerhoff. (Aquest no l'heu llegit per ací?)
Crec que me'n deixo algun.
Bé també em vaig acabar la Ilíada, que duia a mitges, i m'he llegit l'Infern de Dante en la traducció de Mira. Però açò darrer no li ho digues a ningú! Ara estic al Purgatori.
Hahaha. Tots estem una mica al purgatori, Eva.
ResponEliminaPer descomptat, val la no ficció.
No hem llegit mai re d'en Meyerhoff, no.
Jo estic amb l'Odissea. Et prego discrecció.
Ets una màquina, llegint!
EliminaDiscreció!
EliminaBon dia matineres,
ResponEliminaVeig que us lleveu d´hora i llegiu de valent.
He llegit i recomano vivament
-Le poids de la neige (El pes de la neu) del jove autor Christian Guay Poliquin, història de supervivència, exploració de la condició humana.
A dos personatges ben diferents, el clima, la neu, els obliga a quedar-se tancats i com tot una comunitat els relaciona amb ells esporàdicament,
Unes descripcios dels diferents estats de la neu meravellosos.
Des del banc dels acusats de Raül Romeva i Rueda
"Llevar-nos a les 5-45 h.
Sortir en dues furgonetes de la Guàrdia Civil del Centre Penitenciari Madrid V a Soto del Real, cap a l´Audiència Nacional. Canvi de custòdia, pujar en una furgoneta de la Policia Nacional que només dóna la volta a l´illa de cases per desembarcar-nos al Tribunal Suprem·....
Així comença Raül Romeva el que va viure, text i dibuixos (excel.lents) per recordar-nos com homes i dones de pau van viure i encara presos.
-"Amb Nausica" de Víctor Sunyol
Encara que el poeta vigatà escriu bàsicament poesia, Amb Nausica trobem una prosa poètica. Nausica, la noia que va enamorar Ulisses
"... les sirenes tenen un arma molt més terrible que el cant: el silenci..."
"... l´heroi que s´humanitza per un temps, i que plora quan sent narrar en veu d´altri les seves pròpies gestes, al palau dels feacis. És com un breu parèntesi, un oasi, abans de tornar a la mar. Un adéu.."
Imma
Soc jo la matinera, Imma, que he penjat de cop tot el que m’havien fet arribar al correu aquests dies. Vaig amb el sol. Veig que coincideixes amb la Lore en El pes de la neu. En podríeu fer un club de lectura mano a mano!
EliminaDoncs a mi em passa des de sempre que les meves ganes de llegir son inversament proporcionals al temps lliure del que disposo! En aquests dies de confinament he llegit:
ResponEliminaNa Dolça de Carme Bayot, novel.la curta i entretinguda ambientada al segle XVI entre Menorca, Istambul i Itàlia.
Habitacions tancandes de Care Santos. Feia 9 anys que s’esperava en un prestatge. L’he llegit fàcilment i m’ha agradat l’ambientació en la Barcelona modernista.
Tots els contes de Grace Paley. Molt diferent als dos anteriors. Constato que no m’agraden els llibres de contes, prefereixo una sola història. Son contes “estranys” on les protagonistes son sempre dones de classe social baixa, mares solteres, parla de l’amor, el desamor, la lluita diària en barris marginals de la ciutat de Nova York. Encara no l’he acabat i en condicions “normals “ potser el deixaria, però ara l’acabaré i potser fins i tot hi trobaré el gust.
Doncs hi coincidim, Marissa, ara que em vaga, llegeixo menys que mai!
EliminaHola bon dia,
ResponEliminaEl primer és de la biblio
Instrucciones para una hola de calor. De Maggie O'Farrell
És una història de relacions familiars.
Es pot llegir però no m'ha entusiasmat.
Els desorientats.
Amina Masroig
És una història explicada paral·lelament del passat d'un grup d'amics i el present. Es una història del món àrab i jueu.
M'ha agradat moltíssim, fa reflexionar i et obre la ment...
Totalment recomanable.
Ara estic amb
Saber perdre
David Trueba
M'ha està agradant molt i té una manera molt personal d'explicar diferentes històries de gent...
Vagi bé i salut!
Ara que dius que el primer és de la biblio, aprofito per recordar-vos que tot el material que tingueu en préstec s’ha renovat automàticament fins al 31 de maig. M’estimo més no treure’n conclusions, perquè és d’aquí un MES I MIG...
EliminaPer cert, Rosa, aquest Desorientats no serà de l'Amin Maalouf, en comptes de l'Amina Masroig que dius?
EliminaHola a tothom. Tot i que fa temps que no assisteixo al club de lectura he rebut el correu i em dono per al·ludida així doncs començo: la meva recomanació seria "Olive Kitteridge" d'Elizabeth Strout, per a mi un llibre extraordinari, molt ben escrit. És una petita gran història d'aquelles que conviden a ser degustades amb tota la calma del món, perquè cada pàgina és una delícia. Va guanyar el premi Pulitzer i en van fer una bona minisèrie que també està a la Biblioteca de Vic, per si algú li interessa.
ResponEliminaCombinant amb aquesta lectura pausada estic llegint "Pájaros en la boca y otros cuentos" de Samanta Schweblin, gran contista argentina, d'escriptura directa i desconcertant. Molt bona.
I, finalment, volia recomanar-vos les poesies d'Olga Orozco de qui aquest any se celebra el centenari del seu naixement i l'estic descobrint amb molt d'entusiasme.
Salut!
Janna! Qué bueno que viniste, che. Hi estic del tot d’acord, amb l’Olive Kitteridge.
EliminaJo la vaig llegir el 2011. Em va encantar. I la minisèrie també.
http://decasaalclub.blogspot.com/2011/07/lollie.html
"Si mires el poble de l'Olive veuràs el món". Bon resum!
EliminaEn sap molt, d’això de llegir, el meu amic Pep P.
EliminaHola,
Eliminam´agrada el gènere literari del conte i la poesia, difícil el dia que no en llegeixo, per això mateix me les apunto i deixo anar les meves, qualseol conte de la Mercè Rodoreda i la Tina Vallès, poesia Cosmonauta de Francesc Garriga
Barata. la seva obra completa.
Imma
Bona tarda a tothom,
ResponEliminaVeig que vaig molt tard..................
Durant aquests dies de confinament, a part de Claus i Lukas, que va ser una barreja de dubtes i sorpreses, gratament resoltes amb els vostres comentaris al blog, he llegit el Fill de l'Italià, d'en Rafel Nadal, tal com diu l'autor és un viatge a la recerca de la pròpia identitat i la historia extraordinària d'un amor prohibit en plena postguerra, amb l'al·licient que està basada en una història real. És fácil de llegir, ( lletra grossa, capítols curts ). I ens mostra la crua realitat d'una part de la nostra història. El recomamo.
He llegit Rosa de Cendra de la Pilar Rahola, una història ambientada en la Barcelona dels primers anys del segle XX i basada en els fets que van desembocar en la setmana trágica. He conegut personatges històrics de qui havia sentit nomenar i per qui he sentit un interés especial.
I ara estic amb Fungus de l'Albert Sánchez Piñol, estic molt al començament, és una història fantástica ambientada en el Pirineus occidentals, bé no sé massa que dir-vos perquè no és el tipus de lectura que més m'agrada però si que és cert que m'inspira curiositat. Me'l van regalar i m'ha semblat que era el moment, són un bolets gegants que es comporten d'una manera sobrehumana, una metáfora de tot el que pot el poder.
Bé, no em vull allargar més, espero que estigueu tothom bé.
Salut i força.
Qui ets?
EliminaSoc l'Onte, em pensava que sortia el nom del mail. Ho sento.
EliminaPassa pas res, Onte!
EliminaBon dia,
ResponEliminaAmb la reincorporació a la feina estic despistada.
He llegit boulder i permagel.
Ara estic llegint Vernon subutex que està més en la meva línia
Molts records!
Caram, un intensiu d’Eva Baltasar. Jo confesso que vaig abandonar Permagel en la pàgina 12. Les coses són així.
EliminaPassa pas re.
EliminaHola, he llegit Bulder, de l'Eva Baltasar, però haig de dir que m'ha decebut. Us explico per què: sóc dels qui pensa que la literatura és l'estil o, si més no, n'és la part principal. És a dir, un bon argument mal narrat no s'aguanta ni em fum de sabatots, un argument de saldo, o banal, si està narrat amb gràcia o amb enginy, té el seu interès. En la meva opinió no és el cas de Bulder: l'argument m'ha interessat poc o gens, i pel que fa a l'estil -aquest és el problema- està ple de frases i passatges que no s'entenen; dit d'una altra manera, l'alta concentració, clarament abusiva, de metàfores i comparacions d'alta graduació, mata la novel·la. A Permagel (l'altra novel·la de Baltasar), l'argument fluix s'aguanta perfectament perquè l'estil, enginyós i original, es manté dins uns marges raonables, és brillant, diria. Buenu, jo ho veig així. Vinga, salut!
EliminaDoncs jo no en vaig tenir prou amb l’estil, en el cas de Permagel. Tampoc no li vaig donar gaire corda, la veritat, 12 pàgines és poc, cert, però mira, si no pot ser, no pot ser. Serà per llibres. N’hi ha més que llonganisses.
EliminaBon dia! És la segona vegada que faig una parrafada i no sé on va a parar, a veure si ara tinc sort, deia que a part de l’Analfabeta, que ja vaig comentar l’última dia, ara estic llegint -la peste- de l’Albert Camus, el tenia pendent d’una col·lecció de clàssics que vaig comprar fa temps, però em sembla que no és bon moment, perquè em posa una mica nerviosa, tot i que haig d’admetre que està bé, i per relaxar-me llegeixo un llibre d’uns vigatans -si no et mous de casa, no et passarà mai res- són anècdotes de viatges, també m`he baixat -Haru- recomanat per una nena jove, com el millor llibre que havia llegit mai (jo no diria tant) i sembla mentida que amb tot el temps del món, jo tingui tan poques ganes de llegir.
ResponEliminaDéu n’hi do! Les recomanacions, n’he pres bona nota, ni ha que m’han semblat molt interessants... pels que esteu confinat i pels que treballeu que us sigui lleu....
Dolo, a qui se li acut llegir La pesta, dona! I que tendra, la noia jove. S’ha de ser jove per fer aquestes afirmacions tan contundents. O, en tot cas, jo les feia quan era jove.
EliminaHo dic en general, no en el cas d’Haru, que no l’he llegit.
EliminaHe llegit: La dona trencada de Simone de Beauvoir, està bé però es diu que no és pas de les seves millors obres i estic d'acord, tota la part de la dona trencada que és la més llarga, per mi és repeteix massa el mateix problema.
ResponEliminaTambé he llegit "Canviar l'aigua de les flors" de Valérie Perrin. No és pas un llibre boníssim però se m'ha fet interessant i l'he acabat bastant de pressa. Violette Toussaint, és una guardiana de cementiri,la seva feina és d'obrir i tancar les portes del cementiri, cuidar les flors, té un jardí on cultiva flors i autoritzada per l'alcalde del poble les ven a la gent quan hi han enterraments, també li encarreguen de posar flors a les tombes, té un hort a on hi conrea verdures, i les portes de casa seva sempre són obertes per a tothom. La gent hi entra sempre a fer el té, els seus companys de feina, gent que li demana informació. El que desvetlla la novel·la és: què ha portat a la Violette a viure aquí i fer aquesta feina?
Ara estic llegint Artemisia Gentileschi, de Rauda Jamís, no en puc dir gaire res perquè l'acabo de començar.
El que si que vull comentar és que no puc triar gaire, puc rellegir o llegir novel·les aparcades de fa molt de temps, no poder anar a la biblioteca és el més fumut, sobretot perquè sempre ens proposes autors que no havíem llegit i tens un ventall gran, que ara s'ha reduït a un pilot de llibres que tens a casa i que de fet només els mires de tant en tant.
Rosa espero que fins ben aviat!!!
Una abraçada per a tots
Mira que n'arribes a ser, de cruel, M. Dolors. Ara vull saber què li havia passat a la Violette abans de ser guardiana de cementiri!!
EliminaJo també espero que ens puguem retrobar ben aviat, Dolors. Més que esperar-ho, ho desitjo, de fet. De tot cor.
Aquest post deurà durar una mica encara. Jo he llegit forces ja fins ara, però veig molt cinema, sobretot mut. M he aficionat a no escoltar. Ara estic llegint les Confesiones de Rousseau d Alianza, un tochaco enorme i poesía de Robert Lowell, Apunts del natural i Morts per la Unió traduït per Josep Maria Fulquet.
ResponEliminaPa lo que hay que oír, Mitch...
EliminaAra em mirava els dos totxacos de les Memorias de ultratumba, de Chateaubriand, que estan per aquí casa, morts de fàstic, i no descarto empassar-me’ls, si això del confitament ha de durar gaire més. Et van agradar molt, oi?
EliminaMolt, si. Em sembla que eres de Acantilado. És temps de tochacos!,
EliminaAcantilado, sí.
EliminaDesprés de llegir "La néta del Sr. Linh" i "Ànimes Mortes" em van quedar ganes de llegir més de Philippe Claudel i aquests dies n'he llegit dos: Bajo el Arbol de los Toraya i L'Arxipèlag del Gos. I tots dos han estat una molt bona lectura.
ResponEliminaBajo el arbol de los toraya:
Arran d'un viatge l'illa de Sulawesi (indonèsia), Philippe Claudel coneix la tribu dels Toraya i la seva relació amb la mort. Quan una persona mor, els Toraya celebren uns rituals funeraris de molts dies, fins i tot anys. En el cas que sigui un nen, el seu cos és posat dins el tronc d'un arbre per tal que s'alimenti d'ell i el porti a una altra vida millor. D'aquesta manera els Toraya sempre el tindran present en aquest arbre i no s'oblidaran d'ell. El narrador i protagonista de l'Arxipèlag del Gos" (l'autor), escriu aquest llibre quan s'enfronta amb la mort per càncer del seu amic més íntim i parla de com viu el dol, de les seves vivències i confidències compartides. I també de l'envelliment, la por a la solitud, la malaltia, l'amistat... temes que són per reflexionar.
L'Arxipèlag del Gos:
És una novel·la molt diferent. Té lloc en l'única illa habitada d'un arxipèlag fictici situat al mediterrani on un matí es troben els cadàvers de 3 nois joves immigrants subsaharians. Això, pels personatges més rellevants de l'illa (l'alcalde, el capellà, el metge, el mestre...), podria ser un impediment per la vinguda de turistes i per futures inversions a l'illa, com la construcció d'un balneari, i que traurien de la misèria i de l'allunyament els seus habitants que malviuen de l'agricultura. I decideixen no investigar i amagar els cadàvers. Però l'arribada d'un comissari els posarà en guàrdia. Fins aquí sembla tan sols un thriller. Però és a partir d'aquí que Claudel fa una crítica social d'una societat profundament tancada que es mira amb recel l'arribada d'immigrants, que no té consciència ni vergonya i que no reacciona ni s'immuta davant del drama de la immigració.
I l'últim que he llegit: "Els Setze Arbres del Somme"" de Lars Mytting.
Pel que sé, l'autor del llibre sol parlar de la fusta en totes les seves obres. Per això la fusta del bedoll i la noguera esdevén un tema recurrent en aquesta novel·la que abraça des de la primera guerra fins molt de temps després segona guerra mundial. Tracta d'un nen que és adoptat pel seu avi (l'Sverre) després de perdre els seus pares (d'origen noruec i francès) en un viatge amb ell quan tenia tres anys, concretament a Authuile, França, on va tenir lloc la batalla del Somme i on van morir milers de soldats. La vida de l'Edvard transcorre en una granja a la petita localitat de Saksum (Noruega). A partir de la mort del seu avi i ja amb vint-i-tres anys, l'Edvard vol aclarir el que fins aleshores se li ha amagat: com van morir els seus pares. Aquesta necessitat de conèixer el passat el portarà a les Illes Shetland i a França, seguint les passes d'un germà de l'avi que era fuster (l'Einar), que va viure les 2 guerres mundials i que va estar sempre enfrontat amb l'Sverre per motius fonamentalment polítics.
Lars Mytting mostra un ampli coneixement no només de la fusta (sempre present d'una manera o altra a la novel.la), sinó també del moment històric de les dues grans guerres. És la primera obra que llegeixo d'aquest autor i ha estat molt bé, sobretot aquesta unió de la fusta del bedoll i la noguera amb tota la trama de la novel·la.
Caram, Maria, t’hauré de llogar!
EliminaEm sembla que no. Pensava que s'havia de comentar. Ja seré més breu la propera vegada
EliminaPensaves bé. Representa que et dic una floreta, dona.
Elimina"Els Setze Arbres del Somme" també el vaig llegir l'estiu passat i el recomano.
EliminaJo també el recomano, vaig disfrutar llegint-lo i vaig seguir l'itinerari que va fer per les Shetland. Tot una descoberta.
Elimina50 comentaris...seguimos para bingo...
ResponEliminaLa lectura del mes passar de Klaus i Lucas m’ha deixat un “mono” , encara hi vaig donant voltes i per això n’estic rellegint la tercera part a poc a poc un o dos capítols cada dia esperant captar millor tot el que aquest llibre ens proposa. Potser el llibre més diferent i complicat des de que formo part del club.
ResponEliminaCom que estic treballant en el sector sanitari i anem cansats, he buscat alguns llibres més fàcils i he llegit La noia salvatge que m’ha agradat, entremig també vaig llegint Alegria de Manuel Vilas, recull de relats curts sobre experiències viscudes sobretot amb la relació que va tenir amb els seus pares i la que te ara amb els fills. Vaig llegir Ordesa del mateix autor i em va sorprendre positivament.. pot recordar una mica l’estil del Karl Ove Knausgard amb algun detall molt bonic relacionat amb els gran músics clàssics...
He començat la botiga vintage... molt fluixa
I ara potser rellegiré Quatre germanes de Jetta Carleton, al 2009 em va agradar força.
Enyorant les reunions presencials però fer els comentaris on line ens pot servir per anar compartint lectures
Ara m’has fet rumiar, amb això del llibre més diferent i complicat del club. Si hagués de dir-ne només un, crec que seria El brogit i la fúria de Faulkner. Tela.
EliminaEl blog, en aquests moments, és un succedani, però sort en tenim. Cuida’t molt, que estàs a les trinxeres.
Repassant tot el que heu anat dient, veig que coincideixes amb la Sole en La noia salvatge.
EliminaAra m'adono que amb el confitament no llegeixo gaire. De fet, repassant les vostres lectures veig que aquest estiu passat vaig llegir molt, i que ara...
ResponEliminaPerò bé, al principi del confitament vaig agafar El Gran Dia de la Senyoreta Pettigrew, de la Winifred Watson i... vaig riure molt i em va ajudar molt a suportar els primers dies d'incertesa.
La història comença quan la senyoreta Pettigrew, una institutriu de mitjana edat, que podem definir com a grisa, i que necessita urgentment una feina, és enviada, per error, a casa d'una cantant de cabaret esbojarrada i amb 3 amants.
Cabaret, amants...segur que, fins i tot, fumen, en aquest llibre. Ai, sí una miqueta d’alegria, Mercè, que bona falta ens fa.
EliminaLa joie de vivre, que diuen els francesos, no?
EliminaPotser hauria de fer una llista amb totes les lectures de confinament que s'hi han anat citant i, fins i tot, recomanant, oi? Oi. M'esperaré una mica a tancar-la, per si algú més s'hi anima.
ResponEliminaQuin èxit d'entrades aquesta vegada!!! un munt de propostes per llegir! Fantàstic!!
ResponEliminaSip. Aviam si encara s’hi anima algú més, Maria.
EliminaFeia dies que no veia tants lectors junts. És gust.
EliminaAquests dies he llegit:
ResponElimina"El Referèndum inevitable" de Carles Mundó.
Després de quatre mesos assegut al banc dels acusats del Judici del Procés, es va decidir escriure aquest llibre.
Fa una valoració de la sentència i dels seus efectes i també s'exposa de forma lúcida una visió del camí recorregut i d'uns fets que marcaran la nostra història, fa una diagnosi de l'estat de la qüestió i, finalment, planteja les condicions necessàries per a un projecte polític sobiranista guanyador.
Interessant.
i l'altre:
"Sin noticias de Gurb" de Eduardo Mendoza
Relata la búsqueda d'un extraterrestre que ha desaparegut per Barcelona. El protagonista no és Gurb,sinó un altre alienígena, que surt a buscar-el. Ho escriu en forma de diari.
Se m'ha fet molt pesat,repetitiu...
Feia temps que el volia llegir, pel fet de viure a Gurb.
No té res a veure amb el poble de Gurb.
M’has fet riure, Maria. Gurb no és Gurb, no. Però hi surt la Marta Sànchez, del meu record.
EliminaJo, quan puc, estic llegint He ballat (breument) la conga, de David Foster Wallace.
ResponEliminaI et va quedar reservat a la biblio l’exemplar dels contes, allà, tan solets. Mira, fa dies que penso que això del coronavirus i el confinament..., m’ho hauria d’explicar, justament, en Foster Wallace. Trobo a faltar el reportatge que no escriurà mai, pobrico. Es pot trobar a faltar una cosa que no existirà mai? Sí. En dono fe.
Elimina