una clau a sobibor

 

EVA VÀZQUEZ
Una clau a Sobibor
El Punt Avui
27|1|2020

A El monstre de la memòria, Yishai Sarid descriu la visita d’un ministre israelià a Treblinka amb la intenció de retre honors a “algun lloc relacionat amb la Xoà”. El protagonista de la novel·la, un historiador del sistema concentracionari nazi que aspira a promocionar-se davant les autoritats del Iad va-Xem tot treballant de guia turístic als camps d’extermini de Polònia, assisteix atònit a una cerimònia expeditiva: el ministre baixa del cotxe, es posa la quipà i, escortat pel seu seguici, avança a grans gambades per l’avinguda empedrada fins a arribar al monument, on diposita un ram de flors en silenci just el temps que necessita el fotògraf per retratar-lo des de tots els angles possibles. I això és tot: se’n va. El més significatiu de l’escena no és que posi en evidència l’apropiació de la història per part del poder, reduint-la a una simple acció de propaganda, sinó que la seva banalitat commemorativa sigui idèntica a la dels estudiants jueus que el guia acompanya cada setmana a Chelmno, Birkenau o Madjanek, tots embolicats amb la bandera nacional, entonant el kadix i encenent espelmes sense deixar de fotografiar-se davant el fossat dels afusellaments o el paviment de les cambres de gas mentre reneguen contra els àrabs, els polonesos o els asquenazites, però mai contra els assassins, que són una mena d’entitat translúcida, només a propòsit “per infondre vida a les cendres”. A aquest historiador obsessionat pels detalls del sistema de la mort organitzat pels nazis, el commociona l’absència de rigor d’uns visitants que reaccionen tan sols a la ràbia o al fàstic, però que no s’aturen a escoltar el vent com remou les fulles dels bedolls, a posar cara a les piles de sabates i cabells exposats a les vitrines, a olorar la terra remoguda d’on encara aflora algun os durant la temporada de pluges. El contrari de l’odi és desenterrar una clau rovellada a les excavacions de Sobibor i pensar que hauràs de “passar per totes les portes d’Europa a la recerca del pany”.

Les polítiques de memòria reten culte al símbol, a la museïtzació dels llocs com a altars de contrició (“tota aquella gesticulació reconfortant”) o, pitjor encara, a un imaginari de la salvació patrocinat per l’Estat, ja sigui en forma de videojoc amb el qual experimentar la sensació d’aniquilar o de ser aniquilat, o a través d’una grandiosa desfilada militar al mig d’un dels camps, com si fos possible reescriure la història, i no assumir-la com “una cascada que no para de caure amb una força descomunal”. Avui, mentre els governants commemoren el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz donant-se cops al pit i escopint acusacions mesquines, potser l’únic dipositari de la memòria pot ser, com a la novel·la de Yishai Sarid, un obsés de la precisió, un guia que enfolleix.