de les vegades que he estat al pantheon i de les coses que hi he après

Marc Vicens

«La primera vegada que vaig anar a Roma va ser perquè el pare era guia turístic. Es dedicava a dur excursions en autocar que duraven aproximadament una setmana i que s'assemblaven a les peripècies que es descriuen en aquella delícia de pel·lícula, Si avui és dimarts, això és Bèlgica. És a dir, havies de consultar el full de ruta per saber en quina ciutat estaves. Reocordo que, de Roma, vaig conèixer el Colosseo, per descomptat, i també la Piazza Navona. I que em vaig perdre a la plaça de Sant Pere: havia quedat amb el pare al bell mig de la columnata, però, com que feia fred, vaig a anar a fer el primer capuccino (vull dir el primer capuccino de la meva vida) en un bar de Via della Conciliazione, sense avisar. Era una època sense telèfons mòbils i no oblidaré mai la seva cara de desconsol (i també de felicitat extrema, tot alhora) en el moment en què em va trobar. L'alegria va ser superior al desig del càstig, d'altra banda ben merescut. Bé, de fet, explico tot això per referir-me al Pantheon, la casa de tots els déus, que és del que volia parlar. El pare mai no ens n'havia dit res. Segur que sabia que hi era, perquè el seu coneixement sobre la Roma antiga i la Roma barroca era prou extens, però mai no en va parlar. Amb els meus germans encara no sabem per què. Potser perquè, en aquells dies, i en atenció a la velocitat amb què es visitaven els objectius turístics, no hi havia temps per a joies tan delicades com aquest monument de fa més de vint segles, ara reconvertit en la basílica de Santa Maria ad Martyres, tot i que, si he de dir la veritat, és l'església més pagana que he vist mai. Per molt que hi hagi un altar i s'hi diguin misses catòliques, la contundència de la història, el pes enorme de la mola romana, fan que el Pantheon sigui tota una altra cosa.

¿I què és? Hi ha opinions per a tots els gustos. És, a primera vista, una cita inexcusable (ara sí) per a milers de turistes. O bé tenen més temps que aleshores o bé han descobert que la construcció de Marcus Vipsanius Agrippa, del segle I aC, és un reclam de primer ordre. A l'atri exterior, s'hi acumulen romans vestits de cèsars i legionaris que es deixen fotografiar (si pagues) i tot de paradetes amb els habituals souvenirs. També és un refugi per a nostàlgics monàrquics. Les dues tombes dels Savoia, Umbert i Margarida, estan custodiades per uns personatges estrafolaris que tenen, en un carreró de la via que va de la Piazza della Minerva a la Piazza della Rotonda, una petita habitació on es canvien: de la roba de carrer passen a un vestit vagament militar, amb capa i capell ostentosos.

El Pantheon és, per a uns quants, una font de saviesa. Jo soc un d'aquests. Dit així, hom pot pensar que exagero. I el problema és que és més que això. És una sensació de placidesa, la que transmet el Pantheon, d'absoluta conjunció dels astres, de lligam amb els avantpassats, de comunió espiritual. Per pensar que no estic boig o que no m'he empassat massa manuals d'autoajuda, tinc al meu favor el testimoni d'algú tan assenyat com Eduardo Chillida. Ell deia que, al món, hi ha tres espais interiors que transmeten una mena d'aura mística: el Pantheon, Santa Sofia de Constantinoble i la catedral de Girona. Empènyer la porta de bronze del Pantheon, a quarts de nou del matí, que és quan l'obren, ajudar el vigilant en una tasca tan feixuga (la porta és gegantina), és una experiència única. O entrar-hi perquè sí, sense buscar res més que observar l'òcul, deixar-te absorbir per la llum que hi penetra, estar-te una estona contemplant l'harmonia de la cúpula, la persistent perfecció de la forma. Tot això és el Pantheon.

I, després, hi ha la tomba de Rafael.

Me la va ensenyar, per primer cop, Modest Prats.

Va passar per alt, com és obvi, els túmuls monàrquics majestuosos i excessius, de marbre negre, i, després de fer que m'extasiés amb l'espai, em va acompanyar fins allà on reposa el pintor de Sanzio. Hi ha una corona de llorer (em penso que feta de bronze) i dos coloms que pengen de l'arc, daurats, i que sembla que s'entretinguin, volant, sobre les despulles del pintor («ossa et cineres»). Hi ha, gravades en relleu al marbre vagament rosat, dues garlandes també de llorer i, sobretot, hi ha el dístic de Pietro Bembo, el cardenal i poeta humanista que va ser un dels artífexs primers de la llengua italiana. Diu: «ILLE HIC EST RAPHAEL TIMUIT QUO SOSPITE VINCI / RERUM MAGNA PARENS ET MORIENTE MORI». El problema, per a mi, va ser quan Modest Prats, sorneguer, em va demanar que el traduís. El meu llatí, paupèrrim, no arriba per tant. Com a molt, vaig saber dir «aquí jau Rafael», que és el fragment més evident del primer vers. Ell, savi, em va fer tota mena de dissertacions sintàctiques i, a diferència de la traducció en espanyol d'estar per casa que hi ha en un plafó informatiu, va dibuixar una versió que més o menys diu així: «Aquí jau Rafael. Mentre va ser viu, la natura va témer de ser vençuda per ell; quan va morir, va pensar que amb ell moriria». No recordo del cert si va dir «vençuda» o «substituïda», però el fet és que aquell brevíssim poema va servir per acolorir un viatge que, en certa manera, va ser iniciàtic. Vam acabar-lo a Nàpols, en un teatre on un actor napolità indescriptible, Peppe Barra, feia de Nerone, exagerat i barroc, ampul·lós, divertidíssim. Quan va acabar la funció, vam confessar al seu representant que no havíem entès gairebé res del text. Ell, romà, ens va dir: «Jo tampoc».

L'havíem començat a Roma, aquell viatge. Mai no havia vist Roma amb tanta intensitat, i mai més no l'he tornat a veure així. Abans, hi havia el record infantil i poderós del pare; després, hi ha hagut desenes de viatges amb la Bet, la Clara, en Joan i la Laia, els meus fills, i amb amics. Amb persones que estimo. En aquell viatge amb en Modest vaig aprendre molt. I recordo que també vam fer broma del «Regnum Magna Parens», la gran mare de totes les coses, perquè era just l'època —l'any 1990— en què Saddam Hussein proclamava que érem davant «la mare de totes les batalles».

No sé si he transmès gaire res als meus fills. És molt difícil de valorar. ¿Uns principis? ¿unes lectures? ¿una manera de veure el món? Potser sí. O potser no. En tot cas, el que és segur és que han après el dístic de Bembo. Va ser un dia entre Nadal i Cap d'Any, ara fa quinze anys. Érem, amb l'Anna, la seva mare, davant del Pantheon. Vam entrar i, de seguida, els vaig agafar i els vaig dur davant la tomba de Rafael. Ens hi vam estar una bona estona. Els dies següents, com que l'hotel, l'Albergo Santa Chiara, era a tocar d'aquell enorme mur cilíndric de la Rotonda, anéssim on anéssim sempre hi havia un moment per tornar a entrar al Pantheon, per deixar que ens tornés a fascinar i per llegir de nou l'homenatge pòstum. Al cap d'uns anys, la Clara, una de les grans, em va repetir per telèfon, mentre jo era davant per davant de l'edifici fet construir pel fill de Lucius mentre era cònsol, la traducció que jo li havia ensenyat. Els altres, tots tres, també se la saben. No hi ha cosa que m'emocioni més al món. Perquè és l'únic ensenyament tangible que sé que els he llegat i perquè no es pot dir més de l'art i de la saviesa en tan poc espai. Cada vegada que hi he tornat (i n'han sigut unes quantes) he experimentat la barreja entre l'emoció estètica i la vivència personal. I cada visita al Pantheon representa una mena de renovació d'uns vots —laics, això sí—, un ritual de fidelitat a les coses essencials.

En recordo les últimes. L'any que en vaig fer seixanta, els fills em van regalar una estada a Roma. Hi vam arribar un dissabte molt d'hora. Sense ni tan sols passar per l'apartament on havíem de dormir, molt a prop de la Rotonda també, res, dos minuts, vam anar al Pantheon. Vam ser els primers, com tantes altres vegades. Ara, ja no et deixen empènyer la porta, però la sensació d'entrar-hi sense ningú és impagable. Poc més tard, hi vaig tornar amb uns amics, els de sempre, amb els mateixos rituals, la mateixa posada en escena, la mateixa reverència. En aquestes dues visites, com que «vivíem»  a prop, vam acabar la nit davant de l'edifici il·luminat, amb poca gent, i amb una lluna similar, en tots dos casos; una escenografia magnificient que, de fet, més enllà dels gintònics i la conversa, potser t'ensenya el secret més poderós que fa que el Pantheon sigui tan reverenciat. Se't planta allà al mig, amb el brogit de cada dia, amb la calma nocturna o amb la insistència d'un camió d'escombraries que sembla que estigui fent una gimcana. Sense haver de recórrer quilòmetres o d'anar a parar al parc temàtic d'unes ruïnes amb visita guiada. El Pantheon és imponent perquè és proper, perquè forma part de la vida de la ciutat, perquè és tan ciutadà com les cantonades o els comerços o els restaurants.

Recordo que anys abans, la Carme, amb qui he viscut moltes de les mirades d'aquest llibre, havia plorat sota l'òcul. Em va corprendre, perquè era l'evidència notòria de l'emoció. Sense cap tipus d'explicació, sense intermediaris, sense obsedir-se, com tants turistes, per la foto. Només la contemplació de l'espai, aquell magnetisme de segles. La presència d'alguna cosa superior a les nostres forces. Va plorar d'una manera sobtada, sense prevencions, sense càlcul, només enlluernada per la magnificència sumptuosa i alhora tan senzilla. La perfecció de les formes necessàries. Plovia i les gotes descendien de l'òcul com una fràgil cortina. L'aigua s'escolava per les escletxes que hi ha al terra. La Carme tenia els ulls enrogits, com també els va tenir, anys després, a la Capella dels Scrovegni.

El Pantheon és una construcció humana, com aquell art de Rafael que suplanta la natura, va més enllà de l'evidència, crea un nou referent. S'interroga i ens interroga. Un art que posa en perill la pròpia existència de la gran mare de totes les coses i de tots els seus fills. Que forma part de les nostres vides i que ens obliga a una mirada diferent. Compartida o solitària. Sortint del Pantheon, per cert, em penso que encara es pot anar al Settimio a menjar uns espaguetis amb sostre de tòfona blanca i un polsim de pecorino. No es pot exigir res més. Ni a l'art ni a la vida.»

 

Josep M. Fonalleras. «De les vegades que he estat al Pantheon i de les coses que hi he après». A: Tot el que hi veig. Il·lustracions de Marc Vicens. L'Avenç, 2020. P. 11-18.