«Fa uns mesos el meu home i jo vam decidir ajuntar els nostres llibres. Ens coneixem des de fa deu anys, n'hem viscut sis de junts, i cinc de casats. Les nostres tasses desaparellades han conviscut amigablement; ens hem posat les samarretes indistintament, i quan ha convingut, els mitjons; i les nostres col·leccions de discos ja fa molt de temps que es van barrejar sense incidents; els meus motets de Josquin Desprez conviuen amb Worst of Jefferson Airplane d'en George. Vam creure que per a l'enriquiment de tots dos. Però les nostres biblioteques s'han mantigut separades, la meva majoritàriament a l'extrem nord de l'àtic, la seva al sud.
Vam arribar a la conclusió que no tenia cap mena de sentit que el meu Billy Budd s'esllanguís dotze metres enllà del seu Moby Dick, però cap dels dos no va moure ni un sol dit per ajuntar-los.
Ens vam casar casar en aquest àtic contemplats pels Melvilles de cadascú, col·locats en quarantena. La promesa de l'amor en la riquesa i en la pobresa, en la malaltia i la salut -i fins renunciant a tota la resta- no va ser cap problema, però fou un gran què, que El llibre d'oracions no digués res sobre casar biblioteques i llençar-ne els duplicats. Això hauria estat una promesa molt més solemne, i, probablement, hauria estat la causa que el casament hagués quedat en un punt mort.»
Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents.
«Després hi havia la qüestió dels llibres. L'Stefan havia suggerit que ajuntéssim els seus i els meus, però llavors jo vaig dir, amb gran sorpresa per a mi mateixa: «No, vull mantenir els meus llibres separats». Ell es va posar ben vermell i va callar. Vaig veure que l'havia ferit i el meu primer impuls va ser retirar el que havia dit, però no era un impuls absolut i el vaig passar per alt. Al despatx només hi va continuar havent els meus llibres, però ja no m'agradava mirar-los. Quan m'asseia al balancí i buscava amb la mirada alguna cosa per llegir als prestatges, sentia un dolor apagat en recordar l'esforç que havia fet l'Stefan per muntar les lleixes i ajudar-me a col·locar-hi bé els llibres. El dolor que sentia em feia difícil llegir i fins i tot pensar en aquella habitació.»
Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 135.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada