mendel, el dels llibres

ALEX VADUKUL
Es pot desnonar algú per tenir massa llibres?
Ara
14|7|2026

 

Per al jove escriptor jueu novaiorquès Mendel Uminer, els llibres són la seva font d'il·luminació. Per aquesta raó, quan va llogar un petit estudi en un bloc de Central Park, a l'Upper East Side de Manhattan, va traslladar-hi els seus 10.000 llibres. En 55 metres quadrats, Uminer havia de dormir en un matalàs al terra engolit per novel·les esquinçades d'autors ídix com Chaim Grade i crítics com Edmund Wilson, i viure envoltat de desenes de volums de crítica cinematogràfica, obres de teatre i poemaris.

Aquesta vida erudita, aïllada de la remor de la gran ciutat, semblava que s'acabaria quan l'hivern passat va rebre una carta. L'administració de l'edifici declarava que "estava mantenint les intal·lacions en un estat greument desordenat" i que podia "crear un risc d'incendi acumulant massa llibres combustibles a l'habitació". La possibilitat d'un desallotjament va portar el jove a recórrer als tribunals. Uminer admet que "la seva biblioteca pot semblar excessiva", però també remarca la presència de la lectura en la cultura jueva: "En una llar rabínica ningú no se sorprendria d'aquesta quantitat de llibres, ja que la lectura forma part de la nostra vida", afirma.

A partir d'aquesta dèria per la lectura, Mendel Uminer va decidir treballar com a traductor d'hebreu autònom i crear la seva pròpia revista literària, Notarikon Review, on organitzava festes entre els cercles literaris marginals de Nova York. El jove d'origen jueu tenia dubtes sobre si "continuar ampliant la biblioteca", però assegura que "sempre necessita estar aprenent", perquè això és el que creu que pot oferir al món.

Un erudit precoç

Criat en un ambient hassídic del barri de Crown Heights, el petit Mendel va créixer parlant ídix amb els seus avis, escoltant les ensenyances dels rabins i assistint a balls de troica en sales de banquets. El seu pare, un agent immobiliari, gaudia llegint la Torà, però el noi volia literatura. Amb només dotze anys ja llegia autors com Dostoievski. En l'adolescència, Uminer va decidir estudiar el Talmud i va optar pel camí de convertir-se en rabí. Amb vint anys, mentre descobria Ovidi i Rousseau, va fer amistat amb escriptors del Caffe Reggio de Greenwich Village, i un any abans de la seva ordenació va decidir desviar-se del camí que havia pres: "Em vaig adonar que no era tan creient com em pensava i que volia entrar en la societat cultural liberal moderna de Nova York", explica.

Després de deixar la quipà, Uminer es va graduar en estudis de cinema i filosofia a la Universitat de Colúmbia. Allà va conèixer una jove de París amb la qual va decidir provar sort a la capital francesa. El jove jueu lletraferit passava hores a les parades de llibres del Sena llegint revistes com la Nouvelle Revue Française i la Connaissance des Arts. La influència francesa va tenir gran pes a l'hora de crear el projecte personal d'Uminer, que destaca "la consciència històrica que tenen a França que fa tanta falta als Estats Units".

Un projecte de vida

De tornada a Nova York, Uminer va decidir embarcar-se en Notarikon Review, la seva revista ecléctica que preveu llançar el primer número a finals d'aquest any amb peces d'escriptors com Julia Kornberg o una traducció d'un conte ídix  de l'escriptor nord-americà Abraham Reisen. En els petits locals de Brooklyn, Mendel ja és un habitual. Israel Mizrahi, propietari de la llibreria Mizrahi a Marine Park, explica que els jueus "tenen una relació gairebé mística amb els llibres i el coneixement" i, per aquesta raó, necessiten una biblioteca extensa". Mizrahi considera que, "de tots els vicis, els llibres són el menys perillós" i que "és possible que el propietari tingui una visió alterada de com és casa seva perquè no coneix la cultura.

Després de mesos de disputa legal, Mendel Uminer ha acabat decidint marxar del número 6 de l'East 65th Street, propietat del magnat immobiliari Kamran Hakim. "No vull quedar-me aquí si no m'hi volen", explica Uminer. El grup empresarial de Kamran Hakim i la companyia que gestiona l'edifici han declinat fer declaracions per a aquest article. Un divendres calorós, uns quants amics d'Ulmer l'ajuden a apilar els llibres i posar-los en caixes. Un dels amics de Mendel és el cineasta Julian Cosma, que creu que "Nova York està orientada al professionalisme i la uniformitat" i que "hi ha un element a la ciutat que és hostil amb la vida intel·lectual". Katya Danziger, amiga i estudiant d'història a Colúmbia, assenyala que "el Mendel viu al seu cap, i això s'ho pot emportar a qualsevol lloc". I afegeix: "Em sembla que ha trobat un apartament més gran, i això vol dir que hi haurà més llibres".

el llibre vell

GEMMA BUSQUETS ROS
El llibre vell
El PuntAvui
5|6|2026

Era mitjan maig, però la xardor, impròpia de la primavera mediterrània fins ara coneguda i que només podria resistir qui ha crescut sota un porxo vora el Mississipí a glops de ginger ale, no va suposar cap impediment als lectors més àvids, al límit de la síndrome de Diògenes bibliòfila, perquè s’esperessin, impacients i civilitzats, abans de l’hora indicada pels organitzadors, a punt per acaparar, com si haguessin sentit la brama d’una nova alarma mundial, els llibres que encatifaven el carrer, il·luminats per la inclemència solar, que contribuïa a envellir la coberta i les pàgines gens virginals, que fan olor de fulla seca i ametlla, i amb una tipografia lil·liputenca. La meva vista de miop que transita cap a la presbícia ho recorda a cada frase que llegeixo de nit, al balcó, sense el gran angular de James Stewart a La finestra indiscreta, no per tafanejar qui passeja el gos, sinó perquè amb la llum del fanal puc guipar millor les aventures de Philip Marlowe. La dama del llac destacava de l’escampall pel groc mític de La Cua de Palla. Quan el vaig veure, entre El zoo d’en Pitus i L’ombra del vent, el vaig prendre veloç com una sprinter, perquè aquell groc va activar un calidoscopi sense retorn. Em costa despendre’m dels llibres que encara són a la meva habitació d’adolescent; els de La Cua de Palla, de L’Esparver, dels clàssics de la literatura de La Caixa i d’Edicions 62, dels compactes de colors d’Anagrama. Seria com desprendre’m d’una part de mi que malda per continuar essent.

instruccions per ordenar la biblioteca

CARLOS MAYORAL
Instrucciones para ordenar su biblioteca
JotDown

Es un hecho que el libro físico, ese ser mitológico al que algunos rinden culto, no puede hacer uso de su descanso de cualquier forma. Adquiere otra dimensión al ser mezclado con otros, al verse apoyado en otros, al compartir lomo con otros. Un libro deja de ser simplemente eso cuando recurre al plural. Los bibliófilos de nuevo o de viejo cuño lo saben, y se afanan en recopilar diversos títulos en pos de una biblioteca que satisfaga sus egocentrismos. Es cierto que, con la llegada de los soportes electrónicos, el consumismo de masas amenazó ligeramente a la industria librera. Pero no es menos cierto que, aunque un meteorito capitalista cayese sobre la Tierra, arrasando con su llegada toda edición en papel, aún reptaría por cualquier rincón perdido un coleccionista con su primera edición de Los pazos de Ulloa bien amarrada bajo el brazo. Insisto, estos pequeños seres, inasequibles a la muerte del soporte papel, no tendrían razón de ser si no fuese por la cara colectiva del libro.

Si usted es uno de estos seres, de los que gustan de almacenar libros de tal o cual pelaje, de los que amontonan ejemplares sin leer sobre la mesilla, de los que menean las páginas aspirando el olor que desprenden, de los que valoran una cubierta, una faja o el grosor del papel: bienvenido, este es su texto. Ahora bien, hechas las engorrosas presentaciones, una pregunta se desliza por el párrafo: ¿Cómo ordenar semejante cantidad de libros sin perecer en el intento? Obviamente, para gustos hay ordenaciones, pero estos párrafos se encargan de enumerar algunas opciones que suelen ser las preferidas entre los bibliófilos que pueblan el mundo. Seguramente haya más. Tantas como combinaciones de ejemplares existan. Así que cojan los renglones con pinzas: solo utilizan ordenaciones estándar, perfectas para ser desechadas. Avisados todos, comenzamos.

Clasificación por orden de lectura

Este método es el más romántico de todos, amén del único intransferible. Uno va rellenando su estantería con mimo, ejemplar a ejemplar, día a día, y al volver a un libro está, de algún modo, reconstruyendo lo más oscuro de su pasado. Plegarse al tiempo es plegarse al recuerdo, con la ternura que esto conlleva. Digamos que la búsqueda dentro de esa biblioteca se va convirtiendo en una mirada interior: ¿Qué hice? ¿Adónde me dirijo? Este recorrido pierde el sentido en el momento en que un título pierde peso en tu memoria. ¿Cuándo leí El código Da Vinci? ¿Fue en esta vida o en otra? Y a ver quién lo encuentra entre el polvo que abarrota la memoria, claro.

Ordenación alrededor de Galdós

He seleccionado el nombre de Galdós por tratarse, en mi caso, del autor con más títulos dentro de mi librería, pero cada uno puede seleccionar al autor de cabecera que sea menester. Esta ordenación esconde una oscura obsesión: hay un autor al que siempre vuelves más que al resto, eso es evidente. Ese resto se desperdiga a su alrededor, coincidiendo unos con Misericordia y otros con Miau; unos acarician el lomo de Juan Martín, el Empecinado y otros hacen lo propio con algún guion de teatro del Garbancero. De hecho, a menudo fantaseo con juntar a don Benito y a Valle-Inclán, que se odiaban mutuamente, en la misma balda, y dejar que se aticen sin clemencia. Lo único bueno de este método es que no tiene nada bueno, pero te permite escribir un párrafo hablando de él.

Ordenación alfabética

Un clásico, sobre todo entre grandes almacenes y librerías al por mayor. ¿Por qué? Simple practicidad. Utilizando este método, la aparición de tal o cual ejemplar es rápida y fácil. En este tipo de ordenaciones, esta rapidez suele primar sobre, por ejemplo, la estética. En ella se mezclan colores, tamaños, géneros, temáticas… Todo un batiburrillo que ofrece poca elegancia pero mucha rapidez. En un mundo donde se premia lo efímero, el trago corto, puede parecer una ventaja. El problema llega cuando esta practicidad roza el sacrilegio, y el último libro de Ken Follett se ve obligado a tocarse con el poemario de José María Fonollosa. Creo yo que ser poeta maldito debería de acarrear otro premio más honroso, pero los designios del alfabeto son inescrutables.

Ordenación por colores

Este tipo de ordenación suele ser elegida por aquellos que priman el primer golpe de vista por encima del bien mental. Es cierto que suele estar relacionada con la ordenación por editorial que veremos más adelante, pero esta tiene algo de ruleta rusa, de perder el tiempo inevitablemente buscando aquel ejemplar crítico de la Celestina que ahora necesitas para no sé qué, y de cuyas formas, después de tantas noches, no consigues acordarte. Eso sí, vivimos en un mundo que premia la estética, donde la imagen lo es casi todo. En ese plano, este tipo de golpe cromático tiene una belleza especial. Y además deja en el subconsciente una bonita sensación de mundo artificialmente feliz alrededor del estante.

Ordenación por editoriales

Debo reconocer que esta es una de mis ordenaciones favoritas. Combina los dos criterios hasta ahora expuestos: un cierto orden a la hora de acceder a los títulos y una cierta dignidad estética para las colecciones. Ahora bien, no todo el monte es orégano y hay algún que otro hándicap que no debemos pasar por alto. El primero: ¿Qué hay de ese tesoro que publica una editorial independiente, de esas que solo sacan a la luz dos o tres títulos anuales, y que gracias a tu librero compraste en plena crisis de los cuarenta? ¿Debe perderse entre la monotonía de las grandes colecciones que todo el mundo conoce? El segundo: Este tipo de ordenación exige un determinado conocimiento editorial que no siempre se tiene o se quiere tener. Todo puesto en una coctelera lo hace atractivo, pero no apto para todos los públicos.

Ordenación por género literario

Un clásico entre los clásicos. La novela con la novela, la poesía con la poesía, el teatro con el teatro. Es probablemente el orden natural, el que los dioses eligieron para ordenar sus estantes. Es tan perfecto que me niego a elegirlo. Además, nos encontramos a menudo con esas obras que nadie pudo nunca catalogar: ¿Es la Ilíada simple poesía? ¿La Celestina es novela o teatro? En ese tipo de ambigüedades uno pierde el control. Por otro lado, este suele ser más una especie de primer criterio al que le sigue un segundo, puesto que es tan genérico que prácticamente no ordena. Por si fuera poco, no te permite ocultar los géneros que te avergüenzan. No es lo mismo salpicar tu librería de libros de autoayuda, por ejemplo, que dedicar una balda completa a su exhibición.

Ordenación idiomática

Hay espacio en este texto para políglotas. En un mundo cada día más globalizado, esta opción parece imprescindible. Aunque quizás, con el inglés avanzando sin dejar que crezca la hierba a su paso y con los rasgos culturales norteamericanos poseyendo a nuestros jóvenes cada día con más fuerza, puede acabar engullida por su propio monstruo.

Ordenación por nacionalidad del autor

Similar a la ordenación idiomática, pero con un tufillo nacionalista muy rancio.

Clasificación decimal universal

La CDU es un estándar de ordenación universal que nació a fines del xix ideado por quién sabe quién. Esta clasificación se basa en una tabla donde supuestamente tienen cabida todas las áreas de conocimiento posibles, y en función de ella se van colocando los distintos títulos en las librerías de medio mundo. Este es el principal problema: la despersonalización. Saber que, de contar ambos con los mismos gustos, tu librería hubiera estado colocada exactamente en el mismo orden que la de tu vecino nos convierte en meros autómatas, incapaces de amar, de sentir. Si quieren una opinión personal: yo digo no a la CDU.

A merced de un documento

Hay quien, en un arrebato terrible de mecanicismo, escribe un inventario de los libros que guarda para acceder a ellos con más orden. Como una máquina sin capacidad para sentir, saca su inventario cada vez que te presta un libro sin sentir aquello que siempre marca a un buen amante de los libros: el miedo a que no te lo devuelvan. Alguien debería hacer algo con estos seres, cuadriculados y grises como un lunes de febrero.

El más absoluto caos

Este método de ordenación cuenta con el encanto del desaliño. Además, demuestra pasión por la lectura. Cuando uno se encuentra con una casa en la que los libros se amontonan unos sobre otros, con filas desperdigadas por toda la profundidad de la estantería, no puede evitar pensar: si fuera postureo, no permitiría este desorden. Hay pasión en el caos, eso por supuesto. Y, por si fuera poco, guarda otro encanto. Dada la dificultad que impone a la hora de buscar, este método implica que durante esa búsqueda uno se encuentre con joyas olvidadas, como una especie de segunda oportunidad con el amor que perdiste cuando no estabas preparado. La mayoría de caminos bibliófilos desembocan en este hábito organizativo.

Que decida el instinto

Es un poco como el caos, pero con un matiz: el lector cree recordar dónde se almacena cada ejemplar. Digamos que se da cita con este método una especie de instinto que guía al coleccionista y lo conduce a través de las distintas ediciones sin que haya una explicación racional para ello. Este tipo de ordenación suele acabar en ejemplares perdidos, desconfianza en nuestro impulso y, más allá, el desastre total.

el desordre dels llibres (II i final)

Dividid vuestras librerías por áreas culturales. Divididlas por nacionalidades: literatura italiana, francesa, alemana, hispano-americana. Separad los clásicos griegos y latinos de la poesía, la gráfica de la crítica, organizad el saber por materia escolástica (historia, filosofía, ciencia, arte, teatro, cine...¡qué aburrimiento!). Podéis quedaros con el orden alfabético, por autor, cronológico, cromático (qué horribles los anaqueles de Adelphi en tonos pastel, colocados los libros en degradado desde el verde inglés hasta el marfil...¡Y esas filas de azul Sellerio! O las cadavéricas de los Supercoralli de Einaudi...). Reagrupad vuestros libros según el formato o la editorial, que queda tan de revista de decoración, o por áreas semánticas, que queda muy de profesora democrática. O por altura (!), lo que os convertirá en enanos del sagrado arte del desorden libresco.

Pero a mí dejadme el perfecto desorden. Dejadme alternar cuidadosamente libros altos con otros más bajos, filas de libros en vertical con otras en horizontal; dejadme acumular mis libros sobre libros, junto a libros, bajo libros, nietzscheanamente, Más allá de los libros del bien y del mal, Barion Editor, 1924, ejemplar amarillento, un poco manchado...Dejadme mi único método que es no tener método, procediendo absolutamente al azar, apilando los libros unos sobre otros, según se adquieren (o se roban, cosa que ocurre a menudo), amontonándolos por estratos bibliogeológicos, rellenando huecos, nichos, intersticios y dobles fondos...(el verdadero bibliómano sufre, por naturaleza, de horror vacui) y entregándose, cuando se tiene que buscar un título, únicamente a la memoria, dote de la que andamos sobrados, a diferencia de la cultura. Sí, creemos en el desorden como la forma más alta de conocimiento alternativo.

El vacío, en la naturaleza, siempre acaba rellenándose. De volúmenes. Y las bibliotecas no se hacen: se aumentan. Los libros son plantas trepadoras de papel, que crecen a toda velocidad, agreden los muros, los tabiques, las columnas, las escaleras, los pasillos...Llenan todas las habitaciones y rincones disponibles, infestan todos los ambientes y germinan por desorden espontáneo, infringiendo toda frontera geopolítica, todo sentido cromático, toda exigencia de formato; mezclándose, confundiéndose y —sobre todo— perdiéndose. Al ser la biblioteca doméstica un sistema de entropía máxima, lo mínimo es no conseguir nunca encontrar un libro. Para eso están las librerías, donde va uno a comprarlos, y las bibliotecas públicas, donde va a sacarlo en préstamo. Pero para nosotros no sirve.

Nosotros, si acaso, tenemos tres reglas de oro: una, no prestar nunca un libro; dos, no leerlo, porque se destroza el canto y se estropean las páginas; y tres, no ordenar los libros jamás.

Por lo demás, las mentes más creativas tienen las bibliotecas más desordenadas. Que es otra manera de decir que tener una biblioteca en desorden también es un arte para el que se requiere mucho sentido estético, pocos principios éticos y —ça va sans dire— bastante espacio. Que es lo único que importa cuando se habla de libros.

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

el desordre dels llibres (I)

Tratar de ordenar la propia biblioteca cuando el número de volúmenes supera una cifra que pueda considerarse significativa —digamos 10.000 libros, porque por debajo de ese número no tiene sentido hablar de ello: es mejor dedicarse a la filatelia, que ocupa menos espacio— es como proponerse domesticar la vida: regular la alimentación, reducir los vicios, reajustar los gastos, seleccionar las amistades, jerarquizar los compromisos, emplear mejor el tiempo libre, organizar el garaje y el sótano...cosas así. Se puede intentar con una o dos estanterías durante un mes; durante un año como máximo una pared. Después, inevitablemente, todo vuelve a sumirse en el caos. Y está bien así. 

Si existe un Dios de los libros (yo me lo inagino como el Bibliotecario que pintó Arcimboldo: un volumen enorme en folio en lugar de espalda y brazos, marcapáginas que hacen las veces de dedos, el rostro formado por libros pequeños, un lomo de libro por nariz y dos opúsculos en lugar de labios...y un abanico de páginas blancas, las páginas de un libro abierto, formando una tupida cabellera) pretenderá  de sus adeptos furor, pasión y Babilonia, que rara vez coinciden con orden, disciplina y compostura. Poseer millares de libros no es una virtud, sino un pecado irresistible que supera incluso a la destrucción de un patrimonio y, a veces, a la de un matrimonio. No es casualidad que la parte más bella del Paraíso de los bibliófilos sea El infierno.

Cuando se vive  con y para los libros el desorden es perfección. El orden absoluto siempre es casualidad. La sobrecarga, ligereza. Y el mejor criterio para poner en orden los libros es no tener ningún criterio. Es más: lo mejor de todo, desde determinado punto de vista, sería no tener ni siquiera un libro, porque así se elimina el problema antes de vernos obligados a afrontarlo. Sería muy bello únicamente soñarlos...

[...] Por lo demás, eso que llamamos desorden no es más que una forma compleja de orden, que está clarísimo en la mente del sujeto desordenante y se manifiesta según esquemas que no son previsibles desde el punto de vista matemático ni programables desde el lógico. A su manera, es algo perfecto. La vida misma, con sus tortuosas estratificaciones, es la más potente de las confusiones. Si nosotros nos permitimos el desorden, ¿por qué no lo aceptamos en nuestros libros?...

 

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

la biblioteca com a autobiografia

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La biblioteca com a autobiografia
Ara
12|3|2022

En el llibre que va dedicar a les maneres d’ordenar les biblioteques, Roberto Calasso confessa que no li agrada que la gent vegi la seva. És una sensació comprensible. Els llibres que tenim, i la manera com estan disposats, fan possible una entrada directa en la nostra intimitat. Per la mateixa raó, sentim un cert plaer quan ens fiquem a la biblioteca privada d’algú i provem d’entendre com té ordenats els llibres, que es deu assemblar molt a la manera com té ordenat el món. He vist els llibres que tenien Josep Pla i Salvador Dalí, però m’he perdut el més important: la manera com els tenien a casa seva.

La primera decisió és si cal dignificar els volums en mobles atractius, o optar per estanteries barates que permetin estalviar i, doncs, acumular més llibres. Com que les biblioteques odien els buits i els volums tendeixen a desbordar-se, tard o d’hora es presenten qüestions d’ordre pràctic. ¿És lícit col·locar els llibres de manera horitzontal? ¿Com podem evitar que es formin columnes sobre els mobles o, encara pitjor, a terra? En una primera fase podem assumir aquella regla de Mad Max i la cúpula del tro: “N’entren dos, en surt un”. Ara bé, quan els llibres han conquerit tot l’espai disponible, s’imposa la sostenibilitat més estricta: per cada llibre que entra, tant sí com no n’ha de sortir un altre. Aquest règim, aparentment draconià, facilita que ens posem al dia, que deixem anar llast, que ens desfem d’aquells volums que fa temps que intuïm que no llegirem, aquells que a cada mudança els agafem més mania. 

Biblioteques sense complexos

He vist biblioteques que mostren sense complexos les inclinacions del propietari: els còmics de Conan, els Reader’s Digest de fa trenta anys, la col·lecció de premis Planeta, els llibres il·lustrats sobre la Segona Guerra Mundial, les novel·letes de Silver Kane, els llibres atrotinats de Henry Miller, els bestsellers de Frederick Forsyth i de García Márquez, els Folch i Torres i els Jack Kerouac. Tot és humà, tot és comprensible... excepte la manca de llibres.

“Vaig buscant un sistema d'ordenació”, canta Quimi Portet. A mesura que anem creixent, no només acumulem més llibres, sinó que actualitzem la manera de col·locar-los. És un exercici d’autoconsciència, ja que saber com ordenar els llibres equival a conèixer les nostres estanteries mentals. Hi ha lectors que separen autors vius i morts, homes i dones, autors orientals i autors occidentals. Però tots els ordres es revelen insuficients, també l’alfabètic i el cronològic, el de llengües i el de gèneres literaris, el de colors i el de mides, el de l’estima. Les urgències imposen el seu criteri, igual com s’imposen els estrats vitals i els llibres que apleguem perquè versen sobre el tema que ens ocupa –i que sovint es mantenen junts, com aquells alumnes que no se separen des del primer any d’escola–. Però també els llibres mateixos imposen les seves normes. Els antics es neguen a barrejar-se amb els nous, els innovadors no volen relacionar-se amb les recopilacions. I encara hi ha els sui generis, destinats a conviure a la lleixa dels solitaris: el llibre de papiroflèxia, el de falgueres, el d’esgrima...

Si ens resistim a deixar un llibre a algú no és només per por que no ens els torni. És també per no alterar la convivència de l’estanteria, i sobretot perquè no volem que ningú llegeixi les notes que vam escriure fa temps al marge de les pàgines, intuint que ens adreçàvem al nostre jo del futur. Quan recuperem un llibre que vam llegir fa deu o vint anys, fa gràcia trobar-hi aquells comentaris que ja no reconeixem com a propis. ¿Vam ser nosaltres els que vam subratllar aquelles frases banals? En aquest diàleg íntim no hi volem estranys.

El bon veïnatge entre llibres

Una biblioteca comença a ser digna d’aquest nom quan no localitzem el llibre que hi busquem. En contrapartida, també hi trobem llibres que havíem oblidat que teníem. Encara millor: busquem un llibre, i al costat en trobem un de més adient, ja que el bon veïnatge és un dels criteris bàsics d’ordenació. Com aquell personatge de la novel·la La casa de papel, de Carlos María Domínguez, evitem situar a prop escriptors que hagin tingut diferències. ¿A qui se li acudiria posar un llibre de Martin Amis a tocar d’un de Julian Barnes, o un Espriu al costat d’un Josep Pla? Les normes d’una biblioteca victoriana obligaven a separar els llibres escrits per homes dels escrits per dones, excepte si els autors estaven casats. Com els personatges de Toy story, a les nits els llibres tenen vida pròpia. 

Aquest article està dirigit a la gent que sosté que és el mateix llegir un llibre que un PDF. Doncs no. Les mancances dels PDF són considerables. No fan olor, no es superposen en estrats volumètrics, no els podem passar la mà pel llom, no propicien les troballes inesperades. Els PDF no es poden apilonar en columnes salomòniques, no cauen amb la sorollosa alegria del mikado, no els pot queixalar el gos (va per tu, Max). Al contrari que les biblioteques personals, les carpetes d’ordinador amb arxius en PDF no es poden considerar obres d’art, ni tampoc autobiografies en 3D.

interessos compartits

 

En el otoño de 1727, un grupo de amigos de la ciudad estadounidense de Filadelfia se reunió para debatir cuestiones de interés compartido provenientes de sus lecturas. No se trataba de la flor y nata de la sociedad de Filadelfia. Tres de sus integrantes trabajaban en el mismo taller impresor; entre los restantes había un vidriero, un tasador de propiedades, un carpintero y el secretario de un comerciante. Compartían un cerebro curioso y un deseo inagotable de mejora personal, algo especialmente cierto en el caso del hombre que ejerció de principal fuerza impulsora en esta empresa común: Benjamin Franklin. El que terminaría siendo uno de los padres fundadores de Estados Unidos sugirió que reunieran sus libros en una única colección, de modo que todos pudieran acceder a ellos libremente. En 1731, Franklin ya estaba preparado para ir un paso más allá y abrir esta sociedad a un grupo más amplio de ciudadanos de Filadelfia: todos pagarían una inscripción y una cuota anual, lo que permitiría la creación de una biblioteca de uso compartido. Así nació la Library Company of Philadelphia, la primera biblioteca por suscripción del mundo. Al contrario que muchos otros proyectos como este, la Library Company sigue en funcionamiento en la actualidad...

Andrew Pettegree; Weduwen, Arthur der. Bibliotecas. Una historia frágil. Traducció de Enrique Maldonado. Capitán Swing, 2024. P. 319.

 

biblioteca popular l'avenç

JULIÀ GUILLAMON
Biblioteca Popular L'Avenç
La Vanguardia
25|9|2025

A l'estiu em cuido molt. Pujo i baixo muntanyes, menjo amb coneixement, bec poquíssim. A més, com que puc treballar i escriure a qualsevol banda, allargo l'estada fora de casa tant com puc. Quan torno a aparèixer al món civilitzat, tinc un pic d'autoestima perquè la gent diu que em veu primet i jo em trobo desentelat i actiu, amb ganes de menjar-me el món. Els llibres, els discos i les sèries que abans de marxar m'ensopien ara em semblen interessantíssims. Després de dos mesos en un apartament de lloguer, amb les quatre coses justes, camino per casa i tot és un descobriment. És així que, a la llibreria del passadís on tinc els llibres vells, veig les cobertes carbasses de la Biblioteca Popular L'Avenç que em criden.

—Ep, noi!

La Biblioteca Popular L'Avenç es va publicar a Barcelona entre 1903 i 1926. Va néixer per iniciativa de Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, cosí del pintor Ramon Casas. Se'n van publicar 152 volums. Són uns llibres petits (10,5x15,5 cm). Enganyen: són primets, però és que el paper és molt fi, cada llibre té al voltant de 200 pàgines. Si algú vol entendre per què la cultura catalana és tan singular i tan important (alguns no ho volen entendre, no cal que els hi expliqui) n'hi ha prou amb mirar-se una mica aquests llibres. La coberta carbassa s'avança, amb dos pebrots, al disseny carbassa d'Edicions Proa (del 19289 que s'anticipa a Penguin (fundada el 1935). Els autors? Sterne, Ruskin, Walt Whitman, Swift, Blaise Pascal, Maeterlink, Ibsen, Tolstoi, Sacher Masoch (escriptors catalans a part). És a dir, que el 1903 (feia setanta anys de no res de l'Oda a la Pàtria), la cultura catalana es postulava com una cultura moderna, connectada als grans corrents internacionals amb una col·lecció a l'abast de tothom (cada volum costava 50 cèntims). Cultura de qualitat i cultura de masses: el 2x1 perfecte.

Aquesta trentena de llibres de la Biblioteca Popular L'Avenç que conservo amb reverència i que han estat contents de veure'm després de l'estiu tenen un significat molt especial per mi. A casa no hi havia gaires llibres ni gaires cèntims. La relació amb la cultura catalana era benintencionada i difusa: no sabíem res de res. Gràcies al boom econòmic dels seixanta (i com que ma mare s'escarrassava treballant a l'hostal) vaig poder estudiar. A classe vaig sentir per primer cop que hi havia una revista que es deia L'Avenç, que havia estat un nucli del modernisme literari. Sortia de la universitat, feia un volt per Barcelona, i a la Llibreria Època de la plaça de Sant Jaume, 6 (ara és un Pans&Company) i a la Llibreria Salas del carrer Jaume I, 5 (ara és una botiga de souvenirs) hi trobava piles d'aquells llibres meravellosos de la Biblioteca Popular L'Avenç. Amb totes les desgràcies que havíem passat i la ciutat, la cultura i el país eren d'una peça. Podies estirar el fil des de quaranta llocs diferents i entrar a la història, ser-ne part i ajudar perquè seguís. Que malament que ho hem fet.

coses de fans

 

Una oleada de fans de Nick Cave compra en una librería inglesa después de que el cantante donara miles de sus libros
El País
21|7|2025

El artista australiano Nick Cave ha acumulado muchos libros a lo largo de sus 67 años de vida. Mínimo en torno a 2.000, que es la cifra que el músico ha donado a la librería benéfica Oxfam de Hove (East Sussex, Inglaterra), según el medio local británico ‘The Argus’. Una donación que ha llevado a muchos de sus seguidores a acercarse al local. Y es que además de los libros, entre las páginas de estos se pueden encontrar algunos recuerdos del cantante, como la tarjeta de embarque de un vuelo a Ámsterdam o un mapa de Estados Unidos con la fecha de la gira que realizó en 2007, con el Madison Square Garden marcado con un círculo. Un comprador también encontró dentro un paquete vacío y aplastado de cigarrillos Camel.⁠

Entre las lecturas se encuentran ejemplares de autores como Salman Rushdie, Miguel de Cervantes o Ian McEwan, y los libros se mueven en un amplio abanico que va de una primera edición de ‘El hombre de blanco’ de Johnny Cash a un libro de recetas afrodisíacas. Dentro de un ejemplar de ‘Los trabajos de Persiles y Sigismunda’, la última novela de Cervantes, el cineasta australiano Peter Sempel dibujó una figura de un cíclope y escribió: “Para mi cantante de blues favorito, Nicholas E. Cave, Navidad del 89 en mi puta ciudad favorita, Nueva York. Tu viejo amigo y fan, Peter Sempel”. En la página siguiente hay citas de Albert Camus, entre ellas: “El camino de la lucha me lleva a la carne”.

[...] El personal del establecimiento, el que este domingo había cola para entrar después de que corriera la voz sobre la colección, afirma que un solo cliente llegó a gastar 200 libras y se fue con varias bolsas. El sábado por la mañana se formó una larga cola dentro de la librería. Una compradora citada por The Times adquirió libros como El maestro y Margarita, de Mijaíl Bulgákov, e Hijos de la medianoche, de Salman Rushdie. Le envió las fotos a un amigo que había visto una publicación sobre la venta en Reddit. “Es un gran fan de Nick Cave y me envió un mensaje diciendo: ‘¡Tienes que ir!”. Otra compradora comentó que un amigo suyo compró un libro sobre moda en París y había una nota para su esposa Susie. Estaba muy emocionada, la nota decía: “Querida Susie, creo que te encantará este libro”. Esta compradora se arrepintió de no haberse llevado un libro de psicología junguiana que “olía a cigarrillo” y tenía una caligrafía rosada en la contraportada que podría haber sido del cantante. Ya se había vendido cuando regresó al día siguiente.

charles-valentin alkan, compositor i màrtir

Los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. (He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos) Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el «Berlioz del piano»; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene su santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda...

Jacques Bonnet. Bibliotecas llenas de fantasmas. Traducció de David Stacey. Anagrama, 2010. P. 16-17.

forsyth a la biblioteca

JAVIER PUGA LLOPIS
Forsyth a la biblioteca
El Periódico de Catalunya
25|6|2025

A les biblioteques, més o menys poblades, més o menys exigües, de la generació del meus pares, la que va viure la Transició en les pròpies carns, sempre hi havia algun llibre de la col·lecció Espejo de España sobre els Franco —hi havia curiositat retroactiva per conèixer els racons del règim recentment finalitzat—, alguns de Gironella i Martín Vigil, altres d'Asimov i JJ Benítez —en plena fascinació pel fenomen ovni—, i segons si la llar en qüestió era de dretes o d'esquerres, novel·les de Vizcaíno Casas o de Vázquez Montalbán, i llibres d'història de Ricardo de la Cierva o de Javier Tusell. Les dues Espanyes arribaven fins al llindar del dormitori, i allà segueixen. Entre tota aquesta literatura nacional, tambés es colaven alguns best-sellers d'autors estrangers.

La mort fa uns dies de Frederick Forsyth em va remuntar a aquella llibreria a mida, pagada segurament a terminis, on recordo els lloms d'aquells llibres que van ser les meves primeres lectures d'adolescència com si fos l'alineació de la selecció espanyola del 2010. Estic veient la contundent tipografia de Chacal en lletres blanques sobre fons negre, els nervis als dorsos d'aquells volums, marques de prestigi que indicaven que havien sigut llegits amb més avidesa que els que no els tenien. En això, Forsyth sempre guanyava els altres. D'any en any, per Reis, n'apareixia un de nou —Odessa, El cuarto protocolo, El puño de Dios—, i jo esperava que el llibre en qüestió abandonés la tauleta de nit dels meus pares per fer-lo meu. Així teixeix un la seva afició per la lectura, una que comença amb l'avorriment, segueix per la imitació del que fan els que ens eduquen i acaba per establir-se com un hàbit ple de fílies i fòbies, manies que escapen al raciocini, batalles perdudes per endavant contra literatures espesses i amors definitius a aquelles veus que parlen al nostre cor, a aquells autors que saben connectar amb el que som o el que volem ser, que ens projecten cap a l'adult que aspirem a convertir-nos, des de les seves pròpies carències i neurosis, que és des d'on millor s'escriu.

El leitmotiv de Forsyth al començar la seva carrera literària va ser bastant comú: la necessitat de diners. Després d'unes picabaralles amb la direcció de la BBC, després d'haver sigut corresponsal i haver cobert, entre d'altres, la crisi de Biafra, no el van mantenir al seu lloc. Va escriure Chacal en 35 dies, i després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir firmar un contracte amb Hutchinson per dos llibres més que van ser, finalment, Odessa i Los perros de la guerra. Chacal i la seva magnífica adaptació cinematogràfica, dirigida per Fred Zinnemann —la meva pel·lícula favorita—, van ser un èxit absolut. Neix, com gairebé totes les bones novel·les, d'una circumstància autobiogràfica: Forsyth, que parlava francès, va ser enviat a França com a primera feina, per cobrir un fallit intent d'assassinat de l'OAS contra De Gaulle el 1962. El mèrit del seu llibre és que creguem en la possibilitat que una cosa que mai va passar —el magnicidi—, passés, donant-li suspens a la ucronia, i que el lector es posi del costat de l'assassí a sou, i no de la víctima. Menteix qui digui  que va quedar alleujat quan el comissari Lebel va acabar amb Chacal en aquella chambre de bonne un agost de canícula. 

La fascinació per les novel·les de Forsyth em va acompanyar durant tota la meva adolescència. Quan, ja adult i posat en altres lectures, vaig reprendre, un dia d'avorriment —sempre l'avorriment—, un dels seus llibres, no vaig poder llegir més de deu pàgines. La seva època en mi ja havia passat, i allà on abans m'avorrien Le Carré o Greene— per posar dos exemples d'autors de novel·les d'espies—, ara connectava amb la seva tribulació personal, els dilemes morals dels personatges rere els quals s'amagaven, les seves crisis de fe i el seu maltractat nen interior.

Forsyth havia sigut com una d'aquestes nòvies que ens fan creure molt feliços quan encara som adolescents, però que, quan la tornem a veure passats els anys, ens sembla una mica frívola i sense substància, perquè així érem nosaltres llavors. Sabem que no és culpa seva, ja que ella no ha canviat, però, mentrestant, nosaltres hem perdut la innocència, i l'entusiasme que ens envaïa en aquells dies feliços, en aquell estiu de Rohmer, s'ha convertit en aquest neguit que sembla marcar la vida adulta, en aquesta maduresa mal entesa que ens fa pensar més del compte i deixar les novel·les de Forsyth de nou a la biblioteca dels nostres records, per buscar la inspiració en altres plomes i l'amor en altres nòvies. Potser, com va dir Sabina, als llibres en els quals hem sigut feliços mai més s'ha de tornar. O sí, qui sap.

 

biblioteques particulars

LEILA GUERRIERO
La huella de los libros
Babelia | El País
8|1|2011

Dos estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un niño que, cuando sea grande, será escritor. En los estantes, algunos cómics, libros de Mark Twain, de Bradbury, poesía.

Cinco estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un adolescente que, cuando sea grande, será escritor. A los cómics, a los libros de Mark Twain y de Bradbury, se han sumado Julio Cortázar, J. D. Salinger, Henry Miller, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez.

Seis estantes de madera barata, amurados a la pared a los pies de la cama de la habitación de un piso de soltero de un varón joven que empieza a ser escritor. En los estantes hay dos hileras de libros más varias pilas sobre la mesa de noche más cinco pilas a los pies de la cama. Los cómics, Mark Twain y Ray Bradbury se mezclan ahora con Paul Auster, Dostoievski, Henry James, Scott Fitzgerald, Flaubert, Nabokov, Barthes, Faulkner.

Diez estantes de madera de roble a los pies de la cama de una habitación matrimonial de un hombre que es escritor; varios estantes de madera de color blanco en el pasillo que comunica la habitación con el baño; unos pocos estantes de madera de nogal en una hornacina originalmente construida para ser un exhibidor de vajilla; una estructura de madera indescifrable que cubre dos de las paredes del estudio y, finalmente, la bestia demencial, la nave madre: la biblioteca de piso a techo que recorre las paredes de la sala. Y en todas partes —en la habitación, en el pasillo, en la hornacina, en el estudio, en la sala— la orgía de lomos: ensayo, literatura norteamericana, francesa, española, latinoamericana, libros propios, clásicos, poesía, diez ediciones distintas —tapas duras, bolsillo, diversos idiomas— de Suave es la noche, de El mundo según Garp, de Madame Bovary. Y, en todas partes, la bestia múltiple se relame y se declara en triunfo porque, además, el escritor es joven y eso quiere decir que éste es sólo el comienzo. Y es un gran comienzo.

un acte de prevenció

 

ADANIA SHIBLI entrevistada per Berta Ares Yáñez
Jot Down
Maig 2025

Aquí, l'entrevista completa 

En la conversa en la qual vas participar al CCCB et vaig sentir dir que un dia vas decidir destruir la teva biblioteca. Explica’m aquesta decisió que per a mi és tan difícil de comprendre.

Quan et persegueix la destrucció… i tens un vincle d’amor amb els llibres, i t’agrada tenir llibres, però també tems que la teva biblioteca es destrueixi… Hi ha un pensador que estimo immensament i que em va influir molt, és el lingüista i escriptor palestí Khalil Al-Sakakini (1878-1953). Vivia a Jerusalem i tenia una biblioteca impressionant. Va ser una de les últimes persones en va abandonar el seu barri el 1948, després de ser bombardejat per les milícies, i va haver de fugir deixant enrere la seva biblioteca. Va ser una de les experiències més doloroses per a ell. Va escriure un text en el qual dedica unes paraules als seus llibres i al que va representar la seva pèrdua. Aquelles paraules de record als seus llibres i a la seva pèrdua m’han influït molt; em van fer pensar què faria jo amb els meus llibres, amb la meva biblioteca, si algun dia estigués en aquella dolorosíssima posició.

Ell va morir cinc anys després de veure’s obligat a abandonar Palestina. Sempre va enyorar la seva biblioteca. Al Caire va continuar escrivint els seus diaris, en una de les pàgines es pot llegir «hauríem d’intentar el silenci, hauríem d’intentar-lo, hauríem d’intentar-lo». El pensador i lingüista de l’àrab, llavors un dels més importants i influents de tota la regió, poc abans de morir, insisteix fins a tres vegades que hauríem d’intentar el silenci. Llegir-ho per a mi va ser com una sacsejada. Em va fer pensar que destruir la meva biblioteca era una manera de repetir el seu silenci, de tornar al seu silenci i de retre-li homenatge a ell i a la seva biblioteca robada. Perquè la seva biblioteca va ser robada per experts de la més tard anomenada Biblioteca Nacional d’Israel. Els seus llibres, com moltíssims d’altres, van ser robats de biblioteques privades i posats en aquesta institució.

Per a Sakakini els seus llibres eren una guia ètica. Per saber sobre la generositat, per exemple, buscava a la poesia per aprendre’n d’ella. Però aquells llibres ara robats que guiaven al pensador en la seva ètica de la generositat estan a la Biblioteca Nacional d’Israel. Em pregunto si algú allà es dirigeix a aquells llibres amb el mateix afecte i recerca ètica. Em pregunto com estan ara aquells llibres, com es comprenen.

El meu llibre Un detall menor és una reflexió sobre el llenguatge, sobre com ens narrem les coses i, malgrat això, un periodista a Alemanya hi va detectar un enfocament i una propaganda antisemita…La meva reflexió està arrelada en aquestes experiències de Sakakini de cerca de guia ètica en la literatura i en la narració. Si el periodista a Alemanya va comprendre antisemitisme, em pregunto què veuen els orientalistes israelians en els llibres robats del pensador i lingüista. Fora d’excepcions, molts d’ells treballen per a l’exèrcit i utilitzen el contingut en un sentit contrari al que Sakakini buscava en el llenguatge. Destruir la meva biblioteca ha estat per a mi un acte de prevenció.

el caos és vida, representa

ALEJANDRO GAMERO
Una biblioteca ordenada está muerta: el caos significa vida
Al blog: La piedra de Sísifo
23|4|2025

 

 Actualmente tengo la biblioteca organizada por colores. Bueno, en realidad, como no me llegaban los colores para llenar todas las baldas, las partes de abajo de las estanterías están ocupadas por un batiburrillo de libros con cubiertas multicolores. A muchas personas les horroriza está forma de colocar los libros, probablemente porque la lógica de esta organización hace concebir los libros más como elementos decorativos que como recipientes de la sabiduría inmortal de los siglos o porque ordenar por colores en realidad no es ningún tipo de orden. Sí, si te acuerdas de cómo era la cubierta de un libro es posible que lo encuentres rápidamente, pero incluso aún así, los libros tienden a saltar de un sitio a otro, recordándote que mantener el orden a rajatabla exige una disciplina férrea.

Georges Perec también comprendió la ansiedad del orden en las librerías y sobre ello reflexionó en un ensayo de 1978 titulado «Notas breves sobre el arte y modo de ordenar los libros». Perec hace un repaso por los muchos esquemas que hay para ordenar una biblioteca y cómo todos y cada uno de ellos están condenados al fracaso. Si uno decide, por ejemplo, mantener una biblioteca de solo 261 libros, y ni uno más, estará obligado a deshacerse de un volumen cada vez que se haga con un nuevo ejemplar. Sin embargo, en ese caso aparece el problema de decidir qué es un libro, algo que parece sencillo pero que tiene su miga. ¿Cuántos libros son En busca del tiempo perdido? ¿Un título que se divide en varios ejemplares es un mismo libro? Algo parecido pasa si decidimos quedarnos con 361 autores. ¿Qué hacemos entonces con los libros anónimos?

Perec murió en 1982 y la biblioteca de su casa contenía más de 1800 libros. Como buen miembro de Oulipo, está claro que su ensayo es irónico, pero más allá de la broma, el autor era consciente de que la inquietud sobre este tema era legítima y que tras ella subyacía menos un problema de estanterías que de identidad personal. ¿Cuánto desorden estamos dispuestos a aceptar en nuestras vidas? La estanterías, señala Perec, dejan entrever «dos tensiones, una que prima el dejar que las cosas sean, en una anarquía bondadosa, la otra que exalta las virtudes de la tabula rasa, la fría eficiencia del gran orden».

Perec analiza varias formas de abordar esa anarquía bondadosa. Se pueden ordenar los libros alfabéticamente, por colores, por fechas de publicación, por géneros, por tamaños, por continentes y así por un sinfín de métodos distintos. Pero lo que tienen todos en común es que, en el fondo, están todos destinados al fracaso. Son los propios libros los que se empeñan en arruinar cualquier sistema, como pasa, por ejemplo, con la clasificación por géneros. ¿Qué hacer con esos libros que difuminan por completo las fronteras entre géneros? Afirma Perec sobre cualquier intento de orden: «Mi problema con las clasificaciones es que no duran. Apenas he terminado de poner las cosas en un orden y se ha quedado obsoleto. Cualquier orden es temporal y vago, apenas más efectivo que la anarquía original»

Además, los libros vivos están en constante movimiento, a medida que los vamos usando, pasando del salón, a la oficina, de la mesita de noche a la mesa del comedor, de la pila de libros pendientes al suelo. La única biblioteca que respeta fielmente el orden con que fue organizada es aquella que no se toca nunca. Como dijo el novelista inglés Anthony Powell, los libros amueblan una habitación, pero una biblioteca viva se parece más al sofá que araña el gato.

Por no decir que uno de los placeres de los que te priva el orden es el de la búsqueda. Aunque supuestamente conocida, bucear por nuestra propia biblioteca, en busca de algún ejemplar, puede deparar inesperadas sorpresas, como libros que recordamos con cariño o libros que nos hacen preguntarnos cómo es que todavía los tenemos. Perec lo intuyó y lo expuso como nadie: una biblioteca completamente ordenada está muerta. Abracemos, pues, la pizca de caos que nos brindan los libros como prueba de que estamos vivos.

biblioteques particulars

Es bonito ver cómo tu casa se llena de libros que te van empujando a un rincón, con los violines de Bernard Herrmann ardiendo de fondo, hasta que te aplastan como si fueses una cucaracha. Es bonito estar acorralado por miles de novelas gritando como si estuviesen en el fútbol, o en la ópera, o en el bar, o en la ducha. Es bonito que ese caos desde el que gobiernas con mano de hierro la biblioteca no te deje encontrar el volumen que buscas. Es bonito todo así, tal como está, como tú has dejado que se ordene solo durante los últimos años. No te gusta, por otra parte, encontrar libros fácilmente, sino descubrirlos, como si nunca los hubieses tenido. Es bonita la disposición casi virgen, a veces vagamente oxidada. Son tus libros, joder. Te gusta verlos dormir.

[...] Te ponen nervioso esas visitas que, después de la sobremesa, proponen echar un vistazo a tu biblioteca. No les quitas ojo un minuto. Cuando esas visitas son amigos íntimos, de toda la vida, padrinos de tus hijos, doblas la vigilancia. No te fías. Entran en la biblioteca como si fuese un desván, en lugar de un santuario al que se accede después de hacer la «por la señal de la santa cruz». Cuando adviertes que un título —precisamente ese título por el que matarías a un hombre— les llama la atención, tú vas negando con la cabeza, hasta que te miran. En ese instante chasqueas la lengua. No puedes ser más claro. Ese libro no se moverá de su sitio. Ni ese, ni ningún otro. Pero ese, menos. Tus libros no se prestan. Tendrías que estar muerto.

Tus libros son dinamita, a veces vieja dinamita, lo que los vuelve aún más sensibles y peligrosos. Solo tú puedes manipularlos. Nunca estallarían en tus manos. Eres fatalista y crees que si otros se llevan tus libros prestados y los leen, todo irá mal. Los quieres demasiado como para separarte de ellos aunque sea una semana. Hay semanas muy largas, que duran un año. A veces una semana es «nunca más». Prestar o no libros es la clase de dilema que solo se cruza en tu camino cuando eres joven, idiota y aún crees que los libros solo son algo que se lee. Naturalmente este discurso, tan vehemente, pierde la validez cuando eres tú quien entra en la biblioteca de otro, y adviertes la presencia de un título hechizante. A la que puedas, amigo mío, toma libros prestados, asegurando que los devolverás en breve. Y nunca los devuelvas. Recuerdo que Gabriel Celaya decía que «debes contradecirte para ser más de veras».

Juan Tallón. «Instrucciones para tratar con un libro». A: Mientras haya bares. Círculo de tiza, 2016. P. 253-55.

la biblioteca d'isak dinesen a rungstedlund

«Després passem en un altre ambient, on es guarden els llibres de la seva biblioteca, que conserven als marges breus anotacions. No literàries, però, sinó de vida quotidiana. A la solapa d'El sol també s'aixeca, d'Ernest Hemingway, hi va deixar escrita una llista de queviures: truita, arròs, pasta...I segur que no era pas per desconsideració. L'escriptor nord-americà va ser company de safari del seu marit i el 1954, en rebre el premi Nobel, va dir públicament que hauria hagut de guanyar-lo ella. Això li va fer una il·lusió enorme i la va rescabalar de la decepció per la manca de reconeixement. També glossà Faulkner. En una de les dues edicions de Rèquiem per una monja hi apuntà una llista d'arbres per plantar al jardí. Dante i Virginia Woolf se'n van salvar. Karen tenia fascinació per tot el grup de Bloomsbury. Veig una edició francesa de Les mil i una nits i de L'arpa d'herba de Truman Capote, que Karen va conèixer durant una gira triomfal de conferències als Estats Units. També és preciós un volum il·lustrat, molt gastat, de Peter Pan. «Sabia perfectament anglès i francès», diu Tore [nota de la copista: un nebot de la Dinesen], «i també una mica l'alemany». A l'Àfrica va aprendre el suahili. Tenia una oïda excepcional per a les llengües. Va escriure alguns dels seus llibres en anglès i després els traduïa ella mateixa al danès. Però pràcticament els reescrivia. No hem trobat rastre de cap diccionari danès-anglès entre les seves coses». En una paret hi penja un quadre signat per René Bouché: un retrat de l'escriptora amb el famós barretet negre i les arracades de perles (com la va immortalitzar Cecil Beaton) que la mostra amb una expressió viva, molt suggeridora: les mans allargades, els ulls enormes i molt dolços, esbatanats, com diuen que els tenia sovint, el somriure amb prou feines esbossat al rostre ossut i clar i una posa un xic inclinada, com de persona que —citant el seu estimat Nietzsche— «diu que sí» al destí.»

Sandra Petrignani. L'escriptora viu aquí. Traducció de Carles Biosca. Viena, 2023. P. 176-177.

 

una biblioteca pròpia

«La idea mateixa d'una biblioteca personal, d'una biblioteca pròpia —com la cambra pròpia de Virginia Woolf—, és ja probablement un exotisme. Com tantes altres coses que van esfumant-se, em demane si no haurà passat ja a la història. Probablement, sí. I es pot entendre. A hores d'ara hi ha abundància de llibres pertot, els pisos són estrets i petits, han proliferat les biblioteques públiques, no lluny de casa o al campus, i a més el llibre com a font d'informació o com a objecte del desig ha sofert una davallada considerable. La queixa dels professors és permanent: els estudiants ja no llegeixen llibres. Només els obligats, i encara. Però sospite que no està gens clar que ara es llegeixi menys, potser passa al contrari. Hi ha, segurament, formes distintes de llegir. Però llegir llibres i formar-se una biblioteca personal són coses diferents.

Internet i els llibres electrònics donen la seguretat aparent que tot es troba a l'abast. És la biblioteca universal virtual, que no ocupa espai ni acumula pols. El minimalisme zen de tipus japonès també hi té alguna cosa a veure. És una tendència cada vegada més estesa, que conflueix amb altres, com ara la tirada a l'immaterial, a tindre poques coses, al despreniment d'allò que és prescindible, a la decoració sumària i elemental, al moble d'Ikea. Tot va molt lligat.

[...] Són moltes les raons per les quals, en una època d'escassedat de llibres i de reverència per la cultura escrita, tota una sèrie de gent, que no érem exactament bibliòfils, ens vàrem fer una biblioteca personal. Crec que és també un tret generacional.

Tot passa, però. I ara els llibres, els molts llibres, són més aviat un destorb. Sent moltes vegades la queixa que a casa ja no hi caben més llibres, que no sé on posar-los, que són ja una nosa, i que les biblioteques públiques no els volen. El mateix Paul Preston es queixava que no sabia què faria amb la seva biblioteca, molt especialitzada, que no tenia destinació clara. Finalment va ser acceptada i està dipositada al monestir de Poblet.

I tanmateix, tindre una biblioteca personal a casa és un plaer. Ordenar els llibres, repassar-los, tornar-hi, reconèixer les successives capes que la integren, en funció del temps i dels interessos, evocar-ne l'origen, tenir a mà aquell llibre que de sobte necessitem imperiosament, és una experiència gratificant. Que entenem molt bé, amb una mena de complicitat, com si gaudírem d'un plaer secret i prohibit, els qui compartim aquesta dèria...»

Gustau Muñoz. La vida dels llibres. Afers, 2019. P.  53. 

llibres, per a què?

JUAN TALLÓN
Libros, ¿para qué?
El Progreso
8|7|2019

ES LO NORMAL, pues después de su lectura se guardan, pero la sola idea tiene algo de escalofriante. Porque lo que viene a continuación de esa lectura efímera son años, quizá siglos de abandono físico. La mayor parte de las obras se leen una sola vez, y en algunos casos ni eso. A veces compras libros para el futuro, confiando en que habrá para ellos un momento perfecto, y te equivocas. Así que el sentido de la vida del libro también es permanecer cerrado la mayor parte del tiempo. Digamos que es una función no expresada. Nadie te invita a que compres un libro, lo leas, y lo almacenes el resto de tu vida, y tal vez otras vidas, sin volver a tocarlo. Sin embargo, eso es lo que acaba pasando. Parece peor de lo que es. Pensemos que el uso constante acelera el fin de todas las cosas. Los libros también se atesoran para no leer. De lo contrario, tras la lectura sentirías a menudo la tentación de cederlos, ganando espacio, porque ya no sirven para nada más. Pero sí sirven. Los libros leídos te conforman. Su lectura produce un efecto, que se acrisola e incorpora a lo que somos. Y lo que somos es algo que no admite renuncia, ni interrupción, ni fin. Los libros permanecen con nosotros porque "son" nosotros. También te los quedas porque cabe la posibilidad de que quieras leerlos una segunda vez, y porque, aun acabados y guardados, te parece que cumplen una función relevante: ser expuestos, ser mirados y en ese momento quizá ser recordados.

El libro cerrado y apilado junto a otros sacia, además, una entidad vivísima: la estantería. Cada una posee su propia historia, y su combinación de títulos la hace impar, exclusiva. No se conocen casos de dos estanterías iguales. La relación entre libro y estantería es compleja. Resulta imposible que las estanterías se mantengan iguales a sí mismas en el tiempo; evolucionan. Los libros se desplazan de unas a otras. Tienen cierto sentido del movimiento, aun cerrados. No se leen, pero no por ello permanecen anclados. El libro va de un lado a otro. Ese trayecto puede abarcar unos centímetros o unos metros. A veces, como además de cambiar de estantería cambian de casa, ciudad o país, donde continúan cerrados, pueden recorrer cientos o miles de quilómetros.

Al placer transitorio de la lectura lo sucede el menos volátil de las vistas que se nos ofrecen al admirar los libros apilados. A la postre, el libro es objeto, paisaje, arquitectura, diseño... Y también esa faceta lo vuelve atractivo. Contribuye a edificar tu espacio privado, como si fuese algo no muy distinto a un ladrillo. Pero qué ladrillo. A partir de cierto momento, cuando lo cierras y le haces sitio en alguna estantería se entrega a misiones secretas. Transcurridos los años, en ocasiones descubres al leerlo de nuevo que es un libro muy distinto a la primera vez, pese a que se mantiene idéntico.

la pila del greix

A la Marie Kondo.

«No he comptat mai els llibres que posseeixo, però les meves golfes estan atapeïdes de narrativa de finals del segle XIX i principis del XX —requerida per a un gran projecte—, i el soterrani és ple a vessar de novel·les recents i llibres de no-ficció, alguns en prestatgeries industrials, però la majoria en caixes apilades sense ordre ni concert. És francament espantós. També tinc llogat un magatzem, que m'ha xuclat una fortuna, probablement més del que valen els objectes que hi guardo. Si m'obliguessin a fer una estimació, tanmateix, diria que posseeixo entre 15.000 i 20.000 llibres, potser més. Des de molts punts de vista, tots ells ben raonables, tinc «massa llibres», però el meu cap s'entossudeix a creure que només necessito més prestatgeries. O una casa més gran.

Però, de fet, soc un col·leccionista? En algun lloc vaig llegir que si no podies posar les mans sobre qualsevol llibre que posseïssis en cinc minuts, no eres més que un acumulador, un acaparador. Jo no podria posar les mans sobre alguns dels meus llibres ni que tingués cinc dies per cercar-los.»

Michael Dirda. «Dia de neu». Traducció de Rubén Luzón. A: Tafanejar: llibreries del món.  Edició de Henry Hitchings. Més llibres, 2017.

l'ordre propi

CARLOS MARZAL
L'ordre propi
elPeriódico
30|11|2024

L'ordre —com tantes altres coses que creiem conèixer— no existeix, tret de com a extravagància pròpia. És una paraula necessària que utilitzem amb desimboltura, a condició que no pensem gaire què volem dir quan ens en servim. L'artefacte funciona, i amb això n'hi ha prou; però, si mirem de descobrir com és l'artefacte per dins, no veiem més que engranatges incomprensibles. Si pensem què és l'ordre, en qualsevol dels seus sentits, la cosa es desgavella i se'ns escorre entre els dits.

Anomenem ordre, més o menys, a la disposició satisfactòria de les coses i els afers, des del nostre punt de vista, que és com no dir res en absolut. Per això el que per a alguns representa el caos, per a altres significa l'èxtasi geomètric, i que l'èxtasi geomètric suposi per a alguns un infern de vacuïtat.

Amb totes aquestes cavil·lacions el que vull afirmar amb fermesa és que em considero un home d'ordre: el meu propi. Pertanyo, diguem-ne, a l'Ordre de l'Ordre Meu, del qual soc fundador, president i membre únic. I em molesta que els desordenats —que són, en realitat, tots els que no pertanyen al meu Ordre— mirin d'imposar-me el seu concepte del que l'ordre ha de ser, i en especial que intentin intervenir en el desenvolupament de les meves pràctiques ordenatistes, sobretot en alguns subapartats de l'àmbit domèstic, que és l'únic àmbit en què he mirat de portar a efecte —sense cap èxit— la meva filosofia de la proporció i l'equilibri universals.

Per exemple, tinc un sistema infal·lible per ordenar el rentaplats, però a casa meva ningú el respecta, així que he de passar més temps de l'aconsellable a rectificar errors aliens. Jo col·loco els ganivets amb els ganivets, les forquilles amb les forquilles, les culleres amb les culleres, els plats fondos amb els plats fondos, perquè a les coses els agrada estar amb els seus semblants, en comptes de transitar perdudes entre coses estranyes. Soc el promotor de l'harmonia secreta dels objectes afins, però la meva família està plena d'incrèduls sobre la meva doctrina.

La lliçó més amarga sobre el canviant concepte de l'ordre la vaig rebre també entre les parets de casa meva. A la meva dona se li va acudir requerir, en certa ocasió, els serveis d'una empresa per netejar a fons les lleixes del meu estudi. Prometien treure de les lleixes cada llibre, desempolsegar-lo i tornar-lo al seu lloc. El cert és que van complir el que havien promès, però amb una excepció curiosa. Van col·locar els 7.000 volums al revés, amb el llom mirant cap endins. Semblava un conte de terror. Una macabra broma de l'univers món: 7.000 llibres al revés, observant-me impassibles. Però en veritat només es tractava de les terribles conseqüències que es deriven de no acatar els meus preceptes sobre l'ordre.