anècdotes i peripècies d'un bibliotecari qualsevol

GERARD FAJEDA
Anècdotes i peripècies d'un bibliotecari qualsevol
Ara
7|9|2021

Els bibliotecaris, com la majoria de treballadors que han de tractar amb tota mena de persones, n’han vist de tots colors: des de baralles per ser el primer a llegir el diari fins a embolcalls de preservatius reutilitzats com a punts de llibres, passant per parelles d’adolescents desfermades a la recerca de la intimitat que no tenen a casa els pares i escriptors autoeditats que s’enfaden perquè no troben la seva última gran novel·la entre les prestatgeries. Ara bé, tot i que els bibliotecaris tenen motius de sobres per guardar mal record de la multitud d’anècdotes i peripècies d’aquest tipus que han viscut, la majoria les expliquen amb delit i entre rialles.

Tota mena de punts de llibre

Els bibliotecaris constaten que hi ha molts objectes susceptibles de convertir-se en punts de llibre. A més d’embolcalls de preservatius, s’han arribat a trobar fotografies del casament i de la mili, tiquets de les fires, quinieles i bitllets de loteria, factures, recordatoris de difunts, xecs i diners o, fins i tot, citacions judicials. “Un dia ens vam trobar una foto d’una usuària que venia molt sovint en què se la veia sense gaire roba i en una posició sexi. El problema va venir quan li vam haver de tornar. Vam passar molta vergonya, més nosaltres que ella”, recorda Dani Rio Romo, de la Biblioteca Central d’Igualada. Quan treballava en una altra biblioteca, Rio Romo també va passar una mala estona a l'hora de demanar a un home que, en pro de la convivència, deixés de menjar alls crus. "No sé on va llegir que anaven bé per desinfectar, però el cas és que quan entrava deixava tota la sala impregnada d'aquella pudor".

El retorn de les pel·lícules també són una capsa de sorpreses. “Una vegada ens vam trobar 700 euros, que eren per pagar el lloguer del mes. Els hi vam tornar i, sempre més, quan el veiem, li fem la broma”, recorda el treballador de la Biblioteca de La Sagrera-Marina Clotet Manel Peña, que també explica que una noia li va proposar mantenir una relació amorosa a través d’una “nota manuscrita” que li va deixar en una revista. “¿T’agradaria sortir amb mi?”, deia el missatge. Al cap d’uns dies, ella li va demanar “en veu molt alta” des d’un lloc amagat de la biblioteca que s’hi acostés i li va preguntar si havia rebut la carta. Peña, “mort de vergonya”, va al·legar que tenia parella i que, esclar, en hores de feina no pensava en aquestes coses. “Des d’aquell dia, no va tornar a venir més”, riu el bibliotecari.

A la Biblioteca Ramon Bordas i Estragués (Castelló d’Empúries) es van trobar un escrit encara més “compromès”. Un home “molt conegut” del municipi es va deixar una missiva que era per a la seva amant. Tot el poble n’anava ple, de les relacions extramatrimonials del senyor, i la majoria de castellonins, tal com van fer els bibliotecaris, haurien lligat caps. “Castelló és molt petit”, recorda la directora, Roser Julià. Tot i que per evitar enrenou van destruir la carta, la història es va acabar fent pública. L’home ja és mort, però a la vila encara és un tema sucós i delicat que està lluny de prescriure.

La intimitat dels lavabos

Els racons menys concorreguts de les biblioteques no només són els més buscats per llegir o estudiar tranquil, sinó també per, en el millor dels casos, fer manetes. “Els joves són els que tenen menys vergonya, a vegades n’he hagut d’avisar que es feien morreigs molt pujats de to”, assegura la bibliotecària de Castelló d’Empúries. De fet, si la cosa s’anima, un dels seus espais predilectes són les lavabos. “Ja mirem d’evitar que entrin dues persones a la vegada”, afegeix. “Jo m’hi he trobat força cops. Recordo que un dia una senyora es va queixar que sentia sorolls com d’un vídeo pornogràfic. Vaig entrar al lavabo i, al veure els quatre peus per sota la porta, ja em vaig imaginar la resta. Què he de fer quan passa això, interrompre’ls? Els aviso després, però sovint tornen a venir. I si sabéssim totes les parelles que no enxampem…”, especula Peña, que també explica que s’ha trobat més d’una vegada senyors que utilitzen els ordinadors de la biblioteca per mirar pel·lícules pornogràfiques. “Un dia que tornava de dinar em vaig trobar un grup de nanos del carrer que estaven enganxats als finestrals de la biblioteca, vaig anar a treure el nas i resulta que un home estava mirant porno i des de fora es podia veure”.

D’altra banda, a les biblioteques d’institut, les situacions més complicades de trampejar varien una mica. La bibliotecària maresmenca Marta Cava assegura que, tot i que sí que hi ha adolescents que hi van a festejar, no ha hagut de fer fora mai a ningú per aquest motiu, i apunta que hi ha altres tipus d'incidents més recurrents, com els esmorzars i els berenars. “Tinc un sisè sentit, el de saber si algú està menjant; a vegades no sé ni qui és ni on és, però sé que algú està menjant”, diu Cava. També s’ha trobat, com la resta de bibliotecaris, que alguns pares li deixen els fills com si es tractés d’una guarderia. “Un dia, ja era l’hora de tancar i ningú venia a buscar uns nens petits. Vam haver de trucar a la policia i quan el pare va arribar ens va dir que es pensava que podia deixar-nos els fills tot el dia”, explica Julià.

Endevinalles per trobar el llibre

Amb el temps, els bibliotecaris desenvolupen l’habilitat d’endevinar quin llibre volen els usuaris encara que els donin informacions molt inconcretes o s’inventin el nom de l’autor o el títol, com Quim Follet, Stephen Hawking, Xoc de reis, Al general no lo quieren o La filla del taxista,en comptes de Ken Follet, Stephen King, Joc de trons, El coronel no tiene quien le escriba i El fill del xofer. “Sovint em demanen un llibre pel color de les lletres del títol o pel gènere, per exemple, o més d’una vegada m’han demanat un llibre per llegir, així en general, i resulta que volen una novel·la”, riu Rio Romo. “Hi ha gent que es pensa que som com Google, però encara no hem arribat a aquest punt, tot i que a vegades, per molt impossible que sembli, encertem el llibre o pel·lícula que volen dir”, assegura Peña.

Tothom és igual

Sovint els bibliotecaris es troben recomanant recursos a eminències sobre diferents camps, com historiadors, investigadors, escriptors o directors de cinema, o a personatges famosos, com periodistes i polítics. “Un dia, quan estava la biblioteca de Fort Pienc, va venir el president de la Generalitat d’aleshores, que era un usuari assidu, a deixar un llibre. Era hora punta i, com fa molta gent, per retornar coses, com que és un tràmit molt ràpid, se salten la cua i els hi fan amb un moment, però la meva companya, que és molt recta, li va dir que si volia res que fes tota la cua, com tothom”, recorda Peña. Cal dir que les cues a les biblioteques són sagrades, sobretot les que es fan al matí abans que s’obrin les portes per ser el primer a llegir el periòdic. “Dos avis, que ja s’havien enganxat més d’una vegada, van arribar a les mans perquè sempre volien el mateix diari”, posa d’exemple Peña. Rio Romo també explica que s’ha trobat usuaris que acumulen més d’un diari o revista per anar llegint durant tot el matí, i com que els bibliotecaris no els ho deixen fer, se’ls amaguen dins dels jerseis o, quan s’asseuen, sota el cul. “Ho vam descobrir quan vam veure que els deixaven ben rebregats”, explica.

 Morosos

Tot i que un dels assumptes més cansats i desagradables que han d'afrontar sovint és el de la morositat, quan reclamen el retorn de préstecs també viuen moments graciosos. La treballadora de la Biblioteca Fages de Climent (Figueres) Yolanda Alcalá encara riu quan van trucar a una mare perquè els tornés el llibre Educar sin gritar i, en aquell precís instant, estava escridassant el seu fill. Finalment, va confirmar: “Total, tampoc m’està servint massa”. També va contestar de manera similar una morosa que tenia des de feia temps uns llibres d’oposicions: “Us els tornaré perquè no m’han servit de res, les he suspès”. D’altra banda, expliquen que reben molts documents subratllats i guixats, i, a la Biblioteca de Lleida, els va sorprendre trobar que un usuari havia respost a un altre en un llibre d’autoajuda. “Estic aquí, sol, trist, sense esperança, ningú m’estima i no estimo a ningú”, escrivia el primer. “Primer has d’estimar-te i estimar, mai estàs sol, pensa-ho bé”, responia el segon.