l'únic lector de la biblioteca

«Aleshores llegia dos-cents llibres l'any, si fa no fa. Al prestatge de l'escriptori, prop del capçal del llit, hi tenia sempre piles de llibres que anava llegint alternativament. Els agafava en préstec de la biblioteca B.P. Hasdeu, dellà el carrer, en un bloc vell que, quan el carrer es va eixamplar, van posar a sobre d'unes rodes per fer-lo recular uns deu metres. A l'esquerra de la biblioteca hi havia la botiga de queviures on feia la compra, amb les diferents seccions, que coneixia tan bé: la secció de conserves, la dels formatges i, en una altra ala, la de les llaminadures. A la dreta hi havia el verdulaire, amb els dependent que sempre et donaven garsa per perdiu. La biblioteca era minúscula. De fet, només tenia un petit vestíbul amb la taula del bibliotecari, l'únic home completament gris que hagi conegut mai (cabells grisos, ulls grisos, pell grisa), i una sola habitació amb les parets folrades de prestatges plens de llibres. Crec que era l'únic lector de la biblioteca. Com a mínim mai no vaig veure entrar-hi ningú més. De vegades m'imaginava, fins i tot, que la biblioteca i l'home solitari i callat que en tenia cura s'estaven allà només per a mi. Cada tants dies m'emportava a casa uns quants llibres que havia triat perquè m'atreia l'autor o el títol del llom. Al registre que hi havia a la taula del bibliotecari, on signava sempre, no s'hi havia apuntat cap altre usuari. Només hi havia la meva signatura, de dalt a baix de la pàgina...»

 

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017.