novel·les per no llegir

CLARA SANCHIS MIRA
Novel·les per no llegir
La Vanguardia
3|9|2021

En aquesta incertesa, resulta que un nombre considerable de les meves amistats ha escrit una novel·la. Podríem estar davant un moviment mundial de psicopatia novel·lística. Els confinaments hi deuen tenir alguna cosa a veure, però aquesta expansió contista es veia venir. ¿Com guanyar-se la vida avui, en aquest món fabulat, si no és, d’una manera o una altra, explicant històries? Que l’hi preguntin al meu gestor financer. Fins i tot al meu dentista. La pregunta és quants lectors toquen ja per novel·la, i viceversa. En proporció amb el nombre detectat al meu cercle, no és forassenyat pensar que deambula per la ciutat una colla d’escriptors nounats que, abans d’iniciar la peregrinació per les editorials, busca amb ànsia un lector amic. Com que sé que te’n vas uns dies al camp, et passo la meva novel·la perquè me’n donis una opinió crítica, diuen. Entenem que hi batega la necessitat d’assegurar que almenys un humà tingui l’amabilitat de llegir aquells milers de paraules escrites amb tenacitat febril, en la solitud d’un racó reescalfat. I si no la llegís mai ningú, ni tan sols la teva mare? Atroç.

A la tauleta de nit, entre l’esperança i l’amargor, m’esperen diversos manuscrits. Cruixen en la foscor. Centenars de pàgines verges assetgen els meus somnis. De vegades, quan vagarejo pel camp entre cants d’ocells, els remordiments m’interrompen la contemplació de la natura. Me n’hauria d’anar a llegir? Imagino l’espera agitada de l’amic, em poso al seu lloc, ullerosa, davant una ampolla de whisky, àvida d’aquella lectora gentil que just aquests dies no aflora en mi ni per mal de morir.

Arriben watsaps inquietants: Per quin capítol vas? Com ho veus? Plantejo respostes ambigües: Estic atrapada/Tens una veu pròpia inconfusible. Obro les novel·les dels amics que noto que estan pitjor i podrien perdre els nervis. Les barrejo, confonc les trames. Critico a la babalà? Em sento malament, no sé què dir. Com explico que a més ahir vaig anar a una llibreria i no vaig poder evitar comprar la interminable recopilació de cartes de Karen Blixen, i que ara estic enganxada a la seva observació de l’Àfrica? Com puc dir que vaig adquirir el llibre com una fugitiva, d’amagat, en murmuris, temorosa de trobar algun conegut que m’hagi passat el seu?

Surto al carrer disfressada. Llegeixo Blixen a la banyera, quan no em pot veure ningú. Porto perruca. M’estiro sota un ametller. És quan em cau una ametlla al cap que decideixo escriure aquesta novel·la sobre algú que no llegeix les novel·les genials que no llegirà mai ningú, i passar-l’hi a les meves amistats.