divendres, 29 d’octubre del 2021

la tove ditlevsen va a la biblioteca


He passat a secundària i així el món s'ha començat a ampliar. Els pares m'hi han deixat anar perquè han calculat que d'aquesta manera no tindré més de catorze anys quan acabi, i pensen que si ofereixen una educació a l'Edvin, jo no puc quedar-me enrere. A més, per fi m'han donat permís per anar a la biblioteca municipal del carrer Valdemarsgade, on hi ha una secció de llibres infantils. La mare pensa que llegir coses escrites per a adults encara em farà més estranya, i el pare, que no pensa el mateix, no diu res, perquè jo soc competència de la mare i a l'hora de la veritat ell no s'atreveix a enfrontar-se a l'ordre natural de les coses. Així, doncs, entro per primer cop en una biblioteca i em quedo bocabadada de veure tots aquells llibres junts en un sol lloc. La bibliotecària de la secció infantil es diu Helga Mollerup i molts nens del barri la coneixen i l'estimen perquè si no tenen escalfor ni llum a casa, poden seure a la sala de lectura fins que la biblioteca tanca, a les cinc de la tarda. Fan deures o fullegen llibres i la senyoreta Mollerup només els fa fora si fan soroll, perquè aquí s'hi ha d'estar totalment en silenci, com en una església. Em pregunta quants anys tinc i em busca llibres que troba adequats per a una nena de deu anys. És alta i prima i bonica, amb ulls foscos i vius. Té les mans grosses i boniques, i les estudio amb un cert respecte, perquè diuen que clava bufetades més fortes que cap home. Va vestida igual que la meva mestra, la senyoreta Klausen, amb una faldilla llisa molt llarga i una brusa amb el coll blanc i pla. Però, al contrari que la senyoreta Klausen, no sembla que tingui una aversió insuperable contra els nens, més aviat a l'inrevés. Em posa en una taula amb un llibre infantil al davant, l'autor del qual he oblidat, per sort, i llegeixo: «Pare, la Diana ha tingut cadells. Amb aquestes paraules, una joveneta prima de quinze anys va entrar d'una revolada a l'habitació on a més del funcionari hi havia...», etcètera etcètera. Una pàgina rere l'altra. No soc capaç de llegir-ho. M'omple d'una gran tristesa i d'un avorriment insuportable. No entenc que la llengua, aquest instrument delicat i obedient, es pugui maltractar d'aquesta manera, ni com frases tan horroroses com aquelles poden formar part d'un llibre que acabi en una biblioteca on una dona llesta i atractiva com la senyoreta Mollerup es dediqui a recomanar-lo a nens innocents. Però en aquell moment no soc capaç d'expressar aquests pensaments, així que em conformo dient que els llibres són avorrits i que m'estimaria més llegir alguna cosa de Zacharias Nielsen o Vilhelm Bergsøe. La senyoreta Mollerup diu que els llibres infantils es tornen emocionants si tens la paciència d'esperar que comenci l'acció, però quan insisteixo tossudament que vull alguna cosa dels prestatges de literatura per a adults, ho accepta sorpresa i s'ofereix a anar a buscar-me'n un parell si li dic què vull, perquè jo no hi puc entrar. Un de Victor Hugo, dic. «Es pronuncia Hugó», em diu, somrient, i em dona un copet al cap. No em fa vergonya que em corregeixi la pronunciació, però quan arribo a casa amb Els miserables, i el pare exclama, amb aprovació «Victor Hugo! Sí és molt bo», li replico, alliçonadora i donant-me aires d'importància: «Pare, ho dius malament. És Hugó». «Tant me fa com se digui —respon el pare tranquil·lament—. Tots aquests noms s'han de pronunciar tal com s'escriuen, si no sembles un pedant...»

 

Tove Ditlevsen. Trilogia de Copenhaguen. Traducció de Maria Rosich. L'Altra, 2021. P. 45-47.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada