dijous, 9 de desembre de 2021

l'oasi del club de lectura



VICENÇ PAGÈS JORDÀ
L'oasi del club de lectura
Arallegim
4|12|2021


Si existeix un paradís destinat als escriptors, es deu assemblar molt a un club de lectura. Estem parlant d’un grup de persones que han llegit el teu llibre de manera voluntària i que estan disposades a parlar-ne sense presses ni prejudicis en un lloc espaiós i ben il·luminat. No és estrany que algun d’aquests lectors distribueixi unes plates amb menjar per picar. No hi solen faltar begudes, que coincideixen amb les que eren habituals en els guateques: vi, coca-cola, fanta, xampany. En fi, un escenari ideal, lluny d’obligacions i rigideses, on regna el principi del plaer.

Podríem conservar el masculí genèric al llarg de tot l’article, però l’experiència ens diu que la immensa majoria dels assistents a un club de lectura són dones. En més d’un club no hi he trobat ni un sol representant del sexe masculí. A vegades em diuen, pietosament, que n’hi ha algun però que aquell dia tenia algun compromís. Un dia hi havia un senyor jubilat que va estar escoltant amb atenció però que no va obrir la boca en tota l’estona. Al final em va confessar que ell era “el xofer”: la seva funció era transportar la seva dona, que era del club però no conduïa. Ell no llegia mai, ni per mal de morir.

Per a un autor d’aquesta terra aspra, un club de lectura recull el millor de cada casa. Val la pena posar-se en mans del GPS, conduir una estona i tornar de negra nit, ja que les paraules de les lectores t’acompanyen durant molts dies. Com diu Lou Reed a la cançó Perfect day, et fan sentir com si fossis algú altre, com si fossis algú bo: un autor europeu, llegit, respectable, professional.

Has visitat biblioteques de pobles llunyans, centres cívics, teatres de barri. A vegades t’has trobat la taula parada per sopar (a Tous), i un dia (a Banyoles) t’esperava un pastís que reproduïa la coberta del llibre que havies anat a comentar. Has sentit accents exòtics en clubs de lectura de centres de normalització per a adults (a Sant Cugat), t’has reconciliat amb el futur en clubs de lectura juvenils (a Blanes), has retrobat cares conegudes als clubs dels llocs on has viscut. L’anecdotari és considerable. En una ocasió en què comentàvem Els jugadors de whist, un home es va alçar i va dir: “Jordi Recasens soc jo” (és el nom del protagonista de la novel·la) i es va tornar a asseure. No ens va quedar clar si era una provocació, una identificació metafòrica o alguna mena de símptoma patològic. Com a aportació, però, va ser memorable.

Fa quinze anys, vaig assistir a un club de lectura peculiar. La Institució de les Lletres Catalanes va organitzar un seguit de trobades en presons, i vaig tenir l’ocasió de visitar-ne dues. Seria inexacte dir que els assistents hi eren de manera voluntària, però enlloc no he vist un públic més participatiu i encuriosit. Se sabien escenes i diàlegs del llibre de memòria. Em van preguntar si els meus llibres s’acostaven a la realitat, i no vaig saber què contestar. Em van preguntar si quan ho havia escrit estava drogat (m’havien fet la mateixa pregunta en un institut de Figueres; en els dos casos m’ho vaig prendre com un elogi). Al final un intern em va dir “mi vida vale la pena”, que em va fer pensar en una frase que ja m’havien dit unes quantes vegades: “Si escrivissis la meva vida et sortiria una bona novel·la”. A la presó, la frase em va semblar més pertinent.

Les visites a instituts no es poden considerar pròpiament clubs de lectura, ja que l’assistència és obligatòria, però hi tenen una retirada. Com sol passar a les aules, els assistents motivats s’asseuen a primera fila, i l’interès va decreixent fins a arribar a l’última fila, que es manté com a reducte dels alumnes díscols. En acabat se sol acostar un adolescent tímid que confessa que de gran vol ser escriptor, i mires de no descoratjar-lo. Generalment, després d’una d’aquestes trobades, un recupera la confiança en la humanitat.

Vull acabar parlant de l’esdeveniment de lectura a secundària més ben organitzat que conec. Cada any el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València proposa un llibre als instituts, n’elabora una guia de lectura i organitza la visita de l’autor. Una quinzena d’instituts s’hi afegeixen, i es produeixen un parell de trobades presencials (si pot ser), on participen, literalment, centenars d’adolescents, i que fan que l’autor se senti si fa no fa com una estrella de rock. En paral·lel, els alumnes tuitegen les frases que els han agradat, i també impressions, mems, imatges, de tot, i s’organitza un concurs de microrelats inspirats en el llibre. Tot plegat mobilitza energia i fa que l’escriptura tingui un sentit intergeneracional. En diuen, amb raó, Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves, i fins ara n’han celebrat 21 edicions. És una feinada, certament, però el resultat és tan esplèndid que un es pregunta com és que les universitats del Principat –tan pendents dels rànquings internacionals– no fan res semblant. Parlar del llibre que has llegit és formatiu, fins i tot (o sobretot) si no l’has entès del tot o si l’has entès a la teva manera. Com a recurs per estimular la lectura, un club de lectura és més simpàtic que un examen, i potser més efectiu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada