el resplandor a sorrius

JULIÀ GUILLAMON
'El resplandor' a Sorrius
La Vanguardia Cultura|s
23|10|2021

Cavalcarem tota la nit (2020), el primer llibre de Carlota Gurt (Barcelona, 1973), va picar molt fort: contundència, brevetat i una visió de les relacions entre homes i dones molt seva, en la qual la passió i el despit, la sexualitat i l’avorrir-­se l’un de l’altre formaven allò que es diu un tot indestriable. Els lectors –moltes lectores i lectors– es van quedar amb ganes de llegir-­ne altres històries. En un món en el qual cada tres mesos hi ha un o dos descobriments que surten del no­ res, tothom va tenir la sensació que Carlota Gurt no era flor d’un dia, que escriuria més i que se’n parlaria molt. I vet aquí que, amb aquell llibre encara calent, ha arribat la primera novel·la que juga d’una manera molt lliure amb el precedent, l’exemple i el model de Solitud (1908) de Víctor Català.

Hi juga d’una manera intel·ligent, en un pla doble: la noia que es tanca en un mas, a prop del poblet de Sorrius, per escriure la novel·la i tot allò que li passa en l’estada de vuit mesos a pagès, i el llibre que està escrivint, que és una transposició de l’obra modernista. La dona lliure de Cavalcarem tota la nit versus la Mila de Solitud, desterrada en un món obtús, i sacrificada a l’altar de la força bruta. El món ha canviat molt però en la vida de les dones hi ha unes servituds que no passen avall: el domini abassegador de les mares (sobre la qual Imma Monsó va escriure Tot un caràcter, que és encara el referent principal en català sobre aquest tema), la falta de compromís dels homes (quan arriba el moment crucial de tenir una criatura), el fet que els homes no entenen el cos de les dones (les utilitzen però no en reconeixen la sexualitat), la por i la culpa que són una deixa de segles que arrosseguen fins i tot les noies més decidides. Amb aquests elements, Gurt va creant la teranyina en la qual es va embolicant, tota sola, la protagonista.

La novel·la m’ha semblat irregular. Sobretot al començament, hi ha grans moments poètics, sobre la relació de Mei Sala amb les plantes i els arbres o amb les llegendes que li explica en Flavi, el seu veí i confident literari. I com que aquesta línia, que és la més potent, tiba cap a la conclusió i les darreres pàgines, que són el pinyol del llibre, podríem dir que tot va bé si acaba bé. Sola descriu un cas de deliri amb moments fulgurants de llengua i d’estil.

Però tota la part argumental i, sobretot, les explicacions sobre el procés de la novel·la que la noia està escrivint no m’han semblat tan potents, ni de bon tros. Cada tant surt algun llibre sobre un que vol escriure un llibre que no li surt, i mai no és gaire interessant. En un moment determinat, la protagonista pensa que per desencallar la novel·la ha de tirar pel dret, sense mirar-­s’hi gaire amb el llenguatge, i de vegades tens la sensació que és això el que passa en el llibre que estàs llegint.

Ja entenc que en el món de les obsessions tot s’hi val si és obsessiu, però la història de la mare que s’ha fet famosa amb un anunci a la televisió del minipimer la veig molt anecdòtica. És clar que serveix per introduir el tema de la carn piconada.

Gurt és molt bona quan explica com sentir des del cos: nafrat, ferit, menstruat, afamat. També es justifica per la deriva mental de la noia l’episodi central de la mort del marit en un accident de cotxe i la manera, tan lleugera, de superar el dol.

Cadascú viu com pot la mort dels altres, però hi ha un moment en què en Guim desapareix, sense cap pensament profund, cosificat en l’urna que en conté les cendres.

Que amb aquests dèficits Carlota Gurt aconsegueixi remuntar la novel·la amb un final intens i torbador diu molt de les seves capacitats com a escriptora. Em sembla que en podem esperar molt. |