de casa al club: trencant el sostre

FRANCESC BOMBÍ-VILASECA
Trencant el sostre
La Vanguardia
31|3|2022

Era gairebé un mantra: els autors que escriuen en català no funcionen en castellà. Amb les excepcions que calguessin, les grans figures i les publicacions quasi subterrànies en ocasions. Ara, la realitat sembla desmentir-ho, amb una florida de traduccions en editorials independents d’autors sense una llarga trajectòria, de pocs llibres però que estan tenint força repercussió. Per parlar-ne vam reunir a la Llibreria Calders Ferran Garcia, Carlota Gurt, Borja Bagunyà i Núria Bendicho, que han vist traduïts els seus últims llibres, l’únic en el cas de Bendicho. En podrien ser més, com Pol Guasch, Eva Baltasar o Max Besora, a banda de consolidats com Gemma Lienas i Albert Sánchez Piñol o autors que escriuen en totes dues llengües, com Jenn Díaz o Flavia Company.

Garcia (Taradell, 1971), autor de Guilleries (en castellà Maleza a La Fuga, en traducció d’Olga Jornet), assegura que li va “sorprendre molt, perquè justament pensava que és ultralocal i intraduïble”, però ara no té “la sensació que literàriament sigui tan diferent. La meva mare, de fet, que és argentina, l’ha llegida en castellà, i m’ha semblat que la rebuda és idèntica”. Per a la traducció, remarca: “La vam treballar molt amb l’editor, i també amb la traductora, que sap com penso i com escric. El ritme, per exemple, estava molt pensat i no funcionava igual, va caldre treballar-ho molt, i en alguns moments és gairebé una nova història. Flueix d’una altra manera, però es rep igual”.

Gurt (Barcelona, 1976), autora de Sola (Proa, en castellà a Asteroide en traducció de Palmira Feixas i que es traduirà a l’anglès) havia vist traduït el seu primer llibre, però amb la mala sort que l’editorial, Navona, va fer fallida poc després. “Com que sempre espero que tot vagi malament, quan una cosa va bé em sembla com irreal i no ho acabo d’entendre. ‘Se’n penediran’, penso. Però em va fer molta il·lusió que fos Asteroide, una editorial que m’agrada molt”, diu. Ara bé, tampoc té moltes expectatives: “Que s’hagi traduït ja ha fet la feina”.

Bendicho (Barcelona, 1995), que ha entrat fort amb Terres mortes (Anagrama, en castellà Tierras muertas a Sajalín, traduïda per Ana Crespo, i també sortirà en anglès), en canvi, ho veu natural: “Com que soc molt innocent i no coneixia el mercat editorial, que és difícil que et tradueixin, vaig trobar que si a un editor li agradava la novel·la era normal que em traduís. A més, jo sempre penso que tot anirà bé”.

En el cas de Bagunyà (Barcelona, 1982), que després de tres llibres de contes i un assaig debuta en la novel·la amb Els angles morts (Periscopi, en castellà Los puntos ciegos a Malas Tierras, en traducció de Rubén Martín Giráldez, i arriba a les llibreries el dia 27 d’abril), també li semblava un miratge, perquè “el llibre és llarg i la qüestió formal hi pesa molt, és enrevessat i juga molt amb el llenguatge, i no sé fins a quin punt pot dissuadir una traducció”. I encara hi afegeix el factor català: més d’un cop li havien dit que el seu cognom (per la ny i la à) faria difícil que es vengués bé en castellà.

Però per què pot estar canviant l’acceptació, o si més no la publicació? Bendicho ho té clar: “El que és excepcional és que últimament hi hagi tantes novel·les bones en català. Feia uns anys que almenys jo no llegia els contemporanis perquè m’avorrien, i avui en puc llegir i gaudir, cosa que no m’havia passat mai”. Gurt hi està d’acord: “S’està fent una literatura més ambiciosa, i les traduccions són fruït de la collita que hi ha aquí”.

Bagunyà assenteix, perquè “s’han fet coses molt potents i incorporables a altres llengües. Vol dir que s’està escrivint des d’un lloc que no només vol intervenir en una comunitat molt petita sinó que està parlant de tu a tu amb qualsevol literatura. I també que hi ha dos mercats d’editorials independents, el castellà i el català, que dialoguen entre si, amb un perfil que fa uns anys no existia. Abans havies de passar per un gran grup, que potser pensava que si era català no en vendria gaires”. I Garcia apunta que les xarxes socials també han estat un element, perquè “ha activat el boca-orella, per connectar amb el públic”, malgrat els problemes de sobreexposició que poden comportar.

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que va guanyar el premi Documenta amb Els desperfectes (L’Altra, en castellà a Hurtado & Ortega amb traducció d’Inga Pellissa) creu que “a fora la percepció és diferent, perquè d’alguna manera és un altre llibre de contes, un més”, però la traducció també serveix per endinsar-se en l’original, en una revisió diferent, i hi va detectar algun error i tot, que va poder esmenar. I és una bona manera d’obrir portes.

Perquè la qüestió del mercat també hi és. “El nostre mercat és petit i no podem viure d’això, necessitem créixer. Igual que Dinamarca exporta cinema i Bèlgica exporta dansa i són països petits, nosaltres hem d’exportar literatura”, afirma Gurt.

L’escriptor i crític Julià Guillamon s’ha preocupat que els seus llibres anessin sortint en castellà, i així ha estat, però sobretot en editorials barcelonines. Per això el va sorprendre que una editorial de Madrid, Círculo de Tiza, s’interessés per publicar Les cuques (Anagrama), ara Mariposas de invierno. La mala sort va fer que sortís durant el segon confinament. Guillamon creu que hi ha molt bona voluntat, en general, i apunta també al fet generacional perquè autors relativament nous estiguin publicats també en castellà amb naturalitat. Li sembla, però, que fins d’aquí a un temps no es veurà com ha anat.

Irene Solà, que està tenint un gran èxit no només en castellà sinó també internacional amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), explica que en una xerrada a Txèquia li van preguntar si després de tanta repercussió escriuria de manera menys local i més global: “Em va sortir de dir-li que no canviaria la meva manera de treballar, que continuaria treballant amb llibertat i en el que m’interessés, i sobretot que per a mi en el que és local, específic, concret, hi ha l’universal, que des d’allà es pot comprendre tota la resta”.