antenes invisibles

«No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se m'acut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació d'estar exposada. Això que l'autor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors s'explica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben d'alguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles s'estenen buscant les mateixes vibracions en l'aire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo m'entenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és l'art més estretament lligat a l'escriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.»

 

Patricia Highsmith. Suspens: construcció de la trama i escriptura. Traducció d'Alba Dedeu. L'Altra Editorial, 2021. P. 30.