un western rus a la plana de vic

CARLOTA RUBIO
Un western rus a la plana de Vic
Núvol
28|1|2022

A la contraportada de l’última novel·la de Ferran Garcia, els de Males Herbes avisen que ens trobem davant d’un “western crepuscular”. Té certa gràcia tenint en compte que es titula Guilleries i que l’acció esdevé a Taradell a finals del segle XIX. A la història no hi ha indis ni cowboys disparant en català, però sí que hi ha paisatges feréstecs, bandolers, vies de tren en construcció, cavalls i una odissea iniciàtica. I tot plegat fa d’escenari per a les obsessions dostoievskianes de Garcia: la culpa, el dolor i la transcendència. Una sopa intercontinental.

Tot just començar el quart capítol de la sèrie Sotabosc, se sent la veu de Ferran Garcia: “els boscos d’abans eren molt més foscos”. Guilleries se situa en l’època en què tot just han acabat les guerres carlines però els boscos encara amagaven desavinences entre carlins i liberals i partides de bandolers. El protagonista de la història és en Boi, un nen que ve d’una família de cagots, que era un poble repudiat pels seus orígens pobres i que a la novel·la fan el paper dels indis del western. El Boi viu a Taradell amb la seva àvia i ens explica la història en primera persona. La narració avança i retrocedeix al ritme que Boi l’explica però tot duu a un punt culminant: el dia en què el nen troba un fil de sang que baixa pel riu i decideix seguir-lo. A partir d’aquí, la història s’accelera: ell ha de fugir i comença el viatge que l’arrencarà de la infantesa per sempre més. 

Al costat del Boi hi ha una sèrie de personatges molt ben construïts, com ara l’àvia, que és fetillera i té una relació singular amb la natura, el pare silenciós o el capellà antic que explica històries. Però hem dit que Guilleries és un western i, per tant, també hi ha la partida de dolents que es dedica a anar de poble en poble escampant el caos i que volen fer mal al protagonista. “El dolor és una font primària de coneixement”, diu Garcia a Sotabosc, “si estàs disposat a suportar l’amputació, val la pena”. En el cas del Boi, aquesta amputació és literal, perquè l’aprenentatge sobre les dimensions del mal li costa molt més que un braç.

Hi ha un personatge que sobresurt de la resta i que a estones fa ombra a la força de la veu del protagonista. En Joan Tur forma part del sèquit de Bonaplata, és a dir, dels dolents, però amb ell entren aires russos a la novel·la. En Joan Tur no s’immuta davant del mal que en Bonaplata fa a en Boi i arrossega amb ell una culpa que només sap expiar donant amor a parts iguals. Ferran Garcia s’ha divertit fent que aquest amor a vegades prengui forma de llenguatge: en Joan Tur sempre duu una sarrona plena de paraules que ajuden a en Boi a expressar-se quan no se’n surt. En Joan Tur ensenya al Boi els plecs que hi ha entre el bé i el mal i entre l’amor i l’odi, i això és el que el catapulta a l’adultesa.

Al costat d’en Joan Tur, el més interessant de la novel·la és la manera com la veu narrativa es relaciona amb la natura que hi ha al seu voltant. “No m’interessa la natura en el sentit biològic però sí com a experiència”, afirma Garcia. A Guilleries, la natura no apareix personificada sinó que els sentiments humans es naturalitzen: la incertesa és un peix que s’escapa de l’aigua i l’enveja són les dents de les rates que no saben quan parar de créixer. Al bosc de Garcia, res parla però tot es comunica, i fer-se gran consisteix a cedir davant aquesta força i aprendre a escoltar. Els símils naturals, però, són l’única floritura que Garcia es permet i la resta de la narració llisca al ritme àgil de la rondalla.

Guilleries és una novel·la salvatge i continguda alhora perquè indaga en el dolor fundacional amb una veu gairebé despullada. El més sorprenent de tot és que la història es construeix sobre fonaments tan anacrònics com el western o les carlinades, i alhora no hi ha cap dubte que és una novel·la escrita amb la veu i la moralitat d’avui.