vides trencades

JORDI AMAT
Vides trencades
Cultura|s
La Vanguardia
26|9|2020

“Treure (les coses) del lloc on estan per posar-­les en un altre”. Així es defineix trasbalsar al diccionari de l’Institut. Tal com està redactada, la definició sembla circumscriure’s bàsicament al moviment de coses que podem agafar. Però quan parlem d’un trasbals imaginem una experiència de moviment subjectiu: un impacte emocional que ens remou. A vegades hi ha llibres que trasbalsen. Ens sacsegen amb tanta força, pel que expliquen i com ho expliquen, que tenen la capacitat de regirar-­nos per dins i col·locar-nos en un lloc diferent d’on érem abans de començar a llegir-los. No diguis res és una d’aquestes obres catàrtiques. És un relat magistral de no ficció que descriu la violència a Irlanda del Nord. És un llibre sobre política i terrorisme. Però allò que commou del llarg reportatge escrit pel nord-americà Patrick Radden (Dorchester, Massachusetts, 1976) és de quina manera el terrorisme, la política i la violència es van apoderar de tantes vides concretes provocant una espiral de destrucció individual i col·lectiva.

Aquí, més que bons i dolents, hi ha terror i dolor.

Si l’hemeroteca no m’enganya, Radden va començar a escriure a The New Yorker el 2006. Fa anys que és un dels seus reporters fixos d’aquesta catedral del periodisme. Alguns dels seus reportatges, bastants sobre el món de les drogues, són clàssics contemporanis; el que el 2017 va dedicar a la dinastia dels Sackler –els farmacèutics que van posar en circulació el medicament que està en l’origen de la devastadora crisi dels opioides– és d’aquelles peces tan inquietants que no deixen dormir. Segueix el llibre d’estil del setmanari: explicar els grans temes no des de la ideologia sinó a partir dels fets protagonitzats per individus de qui s’obté el testimoni.

No diguis res funciona de la mateixa manera.

Al relat s’hi van cosint centenars i centenars de testimonis sobre fets tràgics que van passar bàsicament entre finals de la dècada dels seixanta i la del setanta. És el temps del tumult, quan una nova esquerra radical va legitimar la violència política, però en el cas d’Irlanda se solapava a un vell conflicte latent i que es va desbordar talment com una guerra civil que va fer de Belfast un front de batalla enquistat.

El gener del 2013, Radden va llegir a  The New York Times l’obituari de Dolours Rice. Ella, com la seva germana, havia estat una militant destacada de l’IRA i, com d’altres, a mesura que passava el temps, sentia una recança angoixant tant pel que havia fet com per un procés de pau que entenia com una traïció claudicant liderada per Gerry Adams –un dels protagonistes del llibre–.

Una desaparició no resolta

A partir de Dolours Rice –una figura mítica pels catòlics republicans, que va estar a punt de morir arran de fer una vaga de fam– el periodista va començar una recerca sobre què havia passat i com vivien aquell passat les víctimes i els victimaris i va acabar orientant la investigació cap a un episodi concret: la desaparició no resolta l’any 1972 d’una veïna de Belfast –Jean McConville– a qui l’IRA va segrestar i assassinar, deixant deu fills a la intempèrie.

Allò que trasbalsa del llibre és la seva capacitat per instal·lar-te, sense filtres ni distorsions, dins d’una societat que es va autodestruint. No ho entens. Ho vius perquè ho veus encarnat. Aquesta és la potència del testimoni, la que donava sentit a una de les fonts i dels problemes morals que el llibre planteja: el contingut de les entrevistes del Projecte Belfast, conservades al Boston College i que van ser motiu de litigi durant anys. Allà els protagonistes de l’horror s’explicaven amb la confiança radical que ningú ho escoltaria fins que ells haguessin mort. La seva veritat descobreix un territori de desolació. L’espai que crea la fractura convivencial no el poden ocupar les paraules i la violència el va infectant.

La humanitat que crea l’empatia desapareix, l’altre és només un enemic i aquesta lògica sembla condicionar-­ho tot. I justificar­-ho tot. |