JORDI CABRÉ Violència i memòria Sàpiens Octubre 2020
El desembre del 1972, a Belfast, uns homes segresten una mare de deu fills, però això només és l'inici.
ME LA TROBO EN L'APARTAT "Novetats" i en el prestatge de "Periscopi", però ha de ser difícil decidir si posar-la a ficció o a no-ficció. No diguis res evoca aquella expressió irlandesa "diguis el que diguis, no diguis res" i, en canvi, ho diu tot: el traç del quadre de Patrick Radden Keefe és tan realista, tan exacte, que esdevé un documental. 1972, Belfast, el cas del segrest de Joan McConville, el grup dels Troubles durant el conflicte d'Irlanda del Nord. La lletra de la cançó Zombie dels Cranberries ressonant tota l'estona, ja que, com diu la cita inicial, la segona batalla sempre és dins del cap i a la memòria. De què ha servit tot plegat, es podien preguntar els membres de l'IRA, si al capdavall la pau no arribarà amb cap unificació?
La realitat supera el surrealisme
L'estructura del llibre, dividit en tres, segueix la víctima i el criminal de forma alternada i adopta un to de thriller que ens fa quasi creure en la superioritat narrativa de la realitat. El to és imparcial; la documentació, exhaustiva; el pols d'interès, molt ben mantingut, amb el suport (insisteixo) d'una realitat que ofereix unes escenes surrealistes, difícils de creure, i alhora impossibles d'oblidar. Un retrat tan versemblant com inversemblant d'una època que va tenir molt d'ambdues coses, amb capítols terrorífics i d'altres grotescos, i fins i tot alguns que podríem qualificar de pel·lícula.
Superar la ficció costa: aquest llibre ho aconsegueix. El pes del passat, els fantasmes i els remordiments, l'horror vist cara a cara: és un llibre fosc, cru, però que fa pensar sobre com la recerca de la veritat perd força quan s'està en lluita, i sobre el mal que poden fer tant el record com l'oblit. No oblidem que Irlanda ha estat un gran tema durant el Brexit: segur que estan ben guarides totes les ferides?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada