els secrets dels musclos

MARTÍ GIRONELL
Els secrets dels musclos
L'illa dels llibres
13|12|2021

És ràpida de llegir però llarga de pair. Els parlo de “Musclos per sopar” de Birgit Vanderbeke (Viena.Petits Plaers) traduïda per Marisa Presas.

És una novel·la curta, però d’una intensitat que va creixent a mesura que vas passant les seves pàgines. La metàfora del musclo funciona de manera magistral. Què amaga aquest animal marí dins la seva closca, aparentment fràgil i senzilla? A partir d’aquesta imatge s’articula la preparació d’un sopar de família on emergiran moltes coses ocultes que, com a lector et deixen glaçat.

Ens situem doncs. Són les sis de la tarda. En la tranquil·litat del menjador, una família alemanya espera que el pare torni de la feina. I com que se suposa que ha d’arribar d’un viatge de negocis que haurà suposat un ascens laboral i social, aquell vespre per sopar hi ha el seu plat preferit, el del pare: musclos. Perquè a la casa ningú més li agraden. I no només els musclos. Hi ha una llista molt llarga de coses que a la resta d’integrants de la família (dona i dos fills) no és del seu gust i agrat.

La mare i els dos fills els netegen, els musclos, i en el procés de netejar – és a dir d’obertura del musclo- anirem descobrint tot de secrets de la família. Sobretot, ens farem una idea de la figura obsessiva, autoritària i violenta del pare omnipresent en les seves vides però aquell vespre, absent. Aquella alliberació temporal permet que la filla gran ens explica, com aquell qui no vol la cosa, que la vida en aquella casa no és ni ha estat fàcil i comparteix amb els lectors l’experiència de què vol dir créixer en un ambient, el familiar, on la por ho domina tot. Ho empudega tot. Pensaments i actituds abominables. S’explica de manera tan senzilla i planera que encara ho fa més aterridor.

Una crítica al sistema patriarcal i autoritari al qual han estat sotmeses moltes famílies, no només les de l’Alemanya de l’est -cas de la novel·la- sinó que per extensió moltes més d’arreu del món abans i per desgràcia encara ara. Una repassada a aquesta manera d’entendre la vida que passa pel que creu, pensa, vol i tolera el pare, o el que és el mateix: l’home de la casa. A tres quarts de deu de la nit, el pare no ha arribat i sona el telèfon. Vanderbeke ens dona un respir i ens mostra que malgrat que la por aconsegueixi paralitzar, arriba un dia, un moment, un gest que ens allibera de tot i ens permet ser nosaltres mateixos, sense por a equivocar-nos i sortir a menjar-nos el món.