perdre la por

MERCÈ PÉREZ
Perdre la por
La veu dels llibres
30|4|2022

 

Què passaria si un dia començàrem a parlar? Perdre la por és complicat, és difícil, molt difícil però els protagonistes de Musclos per sopar van perdent la por a cada pàgina, a cada pregunta que es fan al voltant d’una taula tot esperant que arribe el pare d’un viatge de negocis.

Birgit Vanderbeke ens porta una novel·la que ben bé podria ser una obra de teatre, un únic espai, tot transcorre en unes poques hores, i ens porta la història de violència que pateixen dos fills i una dona per part del cap de la família, el pare. El pare aquell que no para de mostrar-se, a través de les converses dels qui l’estan esperant i confien que el retard siga perquè no ha de tornar, la mare que es va obrint, com els musclos en la taula, el fill que amb la complicitat de la germana comença a explicar els abusos que ha anat patint i la filla, la germana, que és la veu abassegadora de la novel·la, la veu que inicia el relat i que ens diu des d’un inici que aquella nit ho canviaria tot, que després d’aquella nit res seria igual perquè per fi han parlat, perquè per fi han imaginat una vida sense el patriarca, sense el maltractador, sense aquell que els nega la felicitat, que els nega la vida.

La novel·la ens porta i ens retorna constantment al mateix, com un torrent, com una veu en teràpia, el trauma se’ns mostra fred i directe, sense eufemismes i se’ns va obrint de mica en mica. Al principi veiem una família amb una mare sotmesa a un pare capritxós que l’obliga a maquillar-se, a ser la dona que se suposa que ha de ser, la mare d’una “vertadera família”, i com ella s’emmotlla als seus desitjos, com ella cuina aquells musclos que detesten perquè és el seu plat preferit, però a poc a poc i amb l’atreviment que els dona l’arribada tard del pare les preguntes i les confidències en la taula esdevenen una porta oberta a l’abisme, a les pallisses, a com el pare sotmet la felicitat de tots ells en una suposada idea de “família vertadera” que són incapaços de representar.

Birgit Vanderbeke ens situa en l’Alemanya reunificada, un cop caigut el mur, amb una família que va passar de l’est a l’oest a la recerca d’un futur més pròsper, més lliure, amb la idea de progrés al cap. I s’hi troben un capitalisme despietat i el pare reprodueix l’atmosfera de control i asfixia que vivien a l’altra banda del mur però en la casa, entre quatre parets. Hi ha qui llig amb el pare i el sotmetiment de la família una al·legoria del país sota el règim comunista, opac, jeràrquic i burocràtic però també hi ha qui veu una crítica al capitalisme de les aparences, a l’èxit professional per sobre la felicitat familiar, el que és cert és que la realitat sociopolítica en què es troba la no família vertadera se’ns mostra també entre les confessions, entre els neguits, entre les aspiracions de llibertat de la filla i del fill, en les transgressions, en els desitjos íntims de tots ells.

Musclos per sopar és una novel·la que arranca amb una premissa senzilla i, com si fos un monòleg teatral, ens aclapara amb la força dels qui s’atreveixen a parlar per primera vegada i la violència ocupa tots els espais i arriba, fins i tot, a provocar-nos als lectors una angoixa indescriptible, una mort lenta com la dels musclos que es van obrint a foc lent i que després es podreixen a taula parada tot esperant que arribe o no el pare.