«Un dels trets humans més fonamentals deu ser la vanitat. Aquest desig de ser estimat pels altres, vist pels altres, admirat pels altres, i també per ser recordat pels altres, s'ha de considerar totalment natural en qualsevol ésser humà. Tots nosaltres en tenim una mica.
No diria el mateix de l'arrogància. No tothom és arrogant. Però la companyia de persones que ho són sempre m'ha provocat un cert plaer. T'ofereixen alguna cosa, se t'ofereixen ells mateixos. S'erigeixen en un punt focal natural, almenys, als teus ulls. Són capaços de muntar tot un espectacle i sovint també són bons narrant històries (sobre ells mateixos).
Una vegada vaig conèixer un d'aquests exemplars a Londres, un escriptor famós. Ens havíem trobat en un bar amb els editors respectius, que, evidentment, ja es coneixien, i vam acabar asseguts al voltant d'una taula rodona enorme, crec que en un grup de vuit persones.
A la nostra taula, l'escriptor famós era l'únic centre, l'únic pol d'atracció d'aquell imant rodó, i no s'hauria conformat amb cap altra situació, ni potser tampoc als altres els hauria agradat, com a mínim els que havien vingut amb ell.
L'home somreia i reia, però no semblava que volgués parlar de res en particular. Només volia jugar amb nosaltres i aviat va llançar l'esquer.
L'escriptor famós volia saber quin personatge shakespearià ens agradava més, i va començar l'interrogatori al voltant de la taula desafiant la dona que seia a la seva esquerra. D'alguna manera, es va col·locar com a cap de taula, tota una proesa, tenint en compte que la taula era perfectament rodona.
Es van esmentar molts dels personatges de Shakespeare, i de manera ben justificada. Crec que es va acordar que no es podia repetir personatge, però, tenint en compte que es tractava d'un grup de paios de la indústria editorial de Londres, no va suposar un gran obstacle. Jo mateix vaig esmentar Pròsper, de La tempesta, que se suposa que va ser la darrera obra de Shakespeare, ja que Hamlet i Macbeth ja s'havien citat.
Aviat vam haver tornat al principi, a (l'únic) cap de taula d'aquella taula rodona, mentre el master seguia somrient i fent riallades i mirant al voltant amb ulls vidriosos.
Així, doncs, quin era el seu personatge preferit de Shakespeare?
Va fer una riallada ronca en sentir la pregunta, no desproveïda de certa burla. Escolta, va dir, amb un to una mica paternalista. Jo soc poeta! Com vols que tingui un personatge preferit de Shakespeare?
No va arribar a afirmar que ell era Shakespeare, però vaig deduir que era el que volia dir. Ens havia fet pujar tots a la corda fluixa.
Però repetiré amb molt de gust que de vegades trobo força divertit conèixer gent arrogant, i aquell xerrameca vanagloriós no en va ser l'excepció.
Som aquí, vivint junts durant uns breus segons còsmics, i alguns obtenim el màxim plaer d'inflar l'ego davant dels altres. Com si la mort no existís. Com si les estrelles no existissin. Com si la pobresa i la misèria no existissin.
Ho trobo còmic. Tot i que també té alguna cosa frívola i infantil que se'm fa gairebé commovedora.»
Jostein Gaarder. Nosaltres som ara i aquí. Una filosofia de vida. Traducció de Mar Vidal. Amsterdam, 2022. P. 169-171.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada